En tornar de la Punta

Si em miro el plànol esquemàtic veig tot un seguit d’esquitxos que son els guarismes de les cotes: 378, 410, 398, 415, i així més nombres semblants, que m’indiquen les petites elevacions del terreny: gairebé en podríem dir petites protuberàncies de la plana.

Una gran plana enganyosa, perquè tot i que les alçades son minses, com ho son les fondàries, hi ha molts trencaments, amunt i avall de la línia teòrica, que invaliden el  concepte tòpic de plana.

Aquí, una lleugera elevació rep el nom de punta o de tossal, i una lleugera depressió, treballada per un antic curs d’aigua avui domesticat mitjançant bancals, vall o barranc.

De fet els noms serveixen per a diferenciar les coses, així doncs, si hi ha un lloc més elevat, per què no se li hauria de dir punta?. Igualment, si hi ha un lloc més pregon, per què no dir-li vall o barranc? Als forasters que venim a aquest territori ens pot sobtar això si, com és el cas, estem acostumats a diferències d’alçada més notables.

Perquè, els qui van donar nom als llocs vivien i s’estaven aquí, llevat dels períodes de transhumància del bestiar. O de les migracions per necessitats o guerres.

Venim de la Punta del Mosquit. Hi hem anat la dona i jo per a aprofitar el parell d’hores de menys calor entre la tarda i la posta del sol.

Allí, no m’imagino entomant el gèlid cerç de l’hivern. Que n’és de difícil imaginar-se l’hivern a l’estiu! I a l’inrevés!

I a l’horitzó de migdia, en un vespre clar com el d’avui, ben retallats al cel, els Ports. A pocs quilòmetres en línia recta. Cap allí portaven el bestiar a l’estiu.

Aquí i allí, puntes i tossals, barrancs i valls, son les qualitats del territori.

Només les quantitats fan la diferència.

Despertar de verema

Ara ja tinc la son prima, em bellugo en l’espai indefinit i oscil·lant que dubta entre les dues realitats.

Ahir, fins tard, va fer calor. Bufava moderat, però càlid, el ponent. Per això vaig deixar la finestra una mica oberta, només una mica, que a la matinada baixa fort el termòmetre. En aquest país, s’aprèn aviat, el clima pot ser qualificat del que es vulgui, menys d’avorrit.

I per la finestra mig oberta entra la llum ataronjada del fanal de sota casa, que em diu que encara és d'hora.

Però em sembla que no dormiré més. Si de cas ja faré avui la migdiada.

Peta el motor d’arrancada d’un tractor i la vibració s’escampa en el silenci del matí. Son les sis. Ahir al vespre el veí ja havia tret al carrer tractor i remolc. Així només cal pujar-hi i marxar.

Mentre faig el cafè, al balcó el termòmetre marca vint-i-dos graus, tot un luxe. Avui només farà calor per als veremadors. Però una calor suportable, doncs es preveu una màxima de trenta graus i ells ja n’han vistes de tots colors.

La remor d’altres tractors s’ajunta amb el rebuf de la cafetera que completa el procés i escampa aquesta impagable oloreta matinera. La llum del dia ja és més decidida. I, sense remor de tractors, el silenci s’ensenyoreix de tot. Només les campanetes de la capella de la Mare de Déu el trenquen per a dir-nos que son les set.

Comença allò pel que s’ha estat treballant tot l’any. És temps de recollir el fruit dels esforços. Fins que no es talli l’últim gotim del cep, res hi haurà de més important.

Comença la verema. 

Res de nou sota el sol.

Aquests darrers dies la calor apreta fort. Ja se sap, temps d’estiu, per molt que alguns s’entestin en les exageracions de moda, com ara això de l’ona o onada: onada de calor, onada de fred, tot plegat per unes temperatures que la experiència ens diu que son les que toquen.

Mercès a aquestes calors vindran després aquells dies, aquells episodis prototardorencs que tant m’agraden: creixeran els núvols, com torres de Babel cercant d’arribar al cel, la terra s’enfosquirà, passarà aquella estoneta que sembla inert, silenciosa, en que els ocells callen i s’arrauleixen allí on poden, el ventet s’encalma i tot sembla interrogar-se, silent, pel que sembla inevitable. I esclatarà el tro, i els núvols es desplomaran cobrint-ho tot de gris i les rieres i torrents sortiran de mare. I la terra ens tornarà aquella sentor de terra molla, potser el millor dels perfums, que només es deixa fruir en aquests periòdics episodis, a condició que siguis allà on hi ha prou terra dessota els peus i no l’asfalt que te’n priva.

Aquests darrers dies la calor apreta fort. Dies abans, però, encara era prou moderada per a permetre una passejada de captard pel terme. M’agrada com parlen aquí al poble del terme. El poble ho és tot, però hi ha les dues realitats físiques diferenciades, la vila i el terme. 

Així, benvolgut bloc de motxilla, has d’anotar que un dels dies, al capvespre, vam anar a voltar per un tros de la Vall Major i retornar per la carretera vella, que ara, sense trànsit, és un passeig deliciós que fa, fins i tot, oblidar que la petja a l’asfalt no és gaire còmoda. L’herbatge ja ocupa tot el voral, impotent com és d’arribar a arrelar més enllà. I no cal anar per l’esquerra, que, si de cas en aquella hora del capvespre tornés del tros o de la vinya algun cotxe o tractor, prou el sentiríem de lluny estant.

I també has d’anotar que vam anar –oh, quin vespre tant bonic!- a la Bassa de les Forques, anar i tornar pel mateix camí, mentre el sol, puntual com sempre, feia el tros final del seu camí a ponent. 

Els ceps fan un goig que enamora i exhibeixen orgullosos els gotims del raïm. Saps?, em semblen irreproduïbles amb la paleta aquells tons dels murs de pedra seca de les feixes a la llum del capvespre.

El gran mas enrunat “parla” quan te’l mires, alterós encara, dominant aquell espai. I el perímetre de la bassa, dibuixant el cercle, porta l’esguard, inevitablement, al llit sec del seu centre on les argiles es quartegen per la set. Em queda gairebé tot de saber de la bassa i de les altres basses del terme, però els veïns segur que me’n faran una bona explicació.

Tot i el petit desnivell la motxilla em va deixar l’esquena ben molla.

Baixava la llum molt de pressa i ens interrogàvem, de tornada, per aquell arbre que no coneixíem. En aquell tros n’hi deu haver, a tot estirar, un parell de dotzenes. Per la fotografia vam saber, en arribar a casa (a l’ordinador s’hi troba tot!), que és l’arbre dels festucs o pistatxos. Probablement el pagès hagi decidit fer una prova d’adaptació de l’arbre per si valgués la pena fer-ne una  producció en quantitat. Qui sap si en un futur, a més de veure ametlles a assecar al sol hi veurem també festucs?

De fet, no sabia que fa vuit-cents anys ja s’havia conreat.

I és que, com ensenya la dita, “res de nou sota el sol”.

Veure la llum

Vet aquí que ens aturem a l’àrea de l’autopista per a esmorzar.

Safateta. Jo això, tu allò, què vols per beure cuca? Compti’m un cafè que el vindré a buscar després…

Poso la safata damunt la taula i em sembla que hi ha un paper a sota, segurament li han deixat els que han segut aquí abans, penso.

Aguantant  la safata amb la mà esquerra miro de retirar el paper de sota i no puc. Està enganxat!

Deixo la safata a un costat i me’l miro. Òstima!

Jo –nosaltres- anava a esmorzar tranquil·lament, però llegeixo “un segon et pot canviar la vida”.

Em pensava que ja sabia que això de portar cotxe es perillós. 

Però no, no ho sabia prou, perquè en llegir-ho abans de la primera queixalada, potser per causa del dejuni, se m’ha obert el coneixement, gairebé com el tercer ull dels budistes, aquell que sembla obrir-se al front enmig i més amunt de les celles. I he vist la llum! He quedat radicalment, absolutament, clarividentment, …ment i ….ment, consciençat!

He esmorzat gaudint d’aquesta meravellosa experiència i pensant com els ho podria agrair.

Però no hi ha alegria sense contrapartides, ja se sap.

De manera que, havent acabat d’esmorzar i abans de seguir viatge he anat a fer el pipi de rigor i oh decepció, davant del lloc de fer-lo no hi havia res. 

Ràpidament vaig a veure el lloc de fer quelcom més que pipi i tampoc!

Òndia, i la gent que només entra a l’àrea a fer pipi i aquestes coses, però no passa pel bar, què?

Perquè se’ls nega la possibilitat de veure la llum, com jo l’he vista? 

Tal vegada perquè els ha semblat llocs massa escatològics?

Tota una desconsideració. Perquè no fan gasto?. Ells també es mereixen veure la llum!

A la sortida de l’àrea hi ha una estàtua dedicada a Charly Rivel, fill d’aquests topants.

Penso que ell, com d’altres, son pallassos en la més noble i digna accepció del mot.

I que hi ha un fotimer de pallassos en el pitjor sentit de la paraula.

Cases

D’aquí uns anys, algú dirà que les cases del Pirineu –i per extensió les cases de muntanya- no eren de pedra vista,  amb les teulades punxegudes a dues vertents, molt semblants als xalets suïssos?

Algú sabrà trobar alguna diferència entre les construccions de la Cerdanya, per exemple, i les de les valls d’Osca?

Hores d’ara encara he vist en procés de construcció algunes cases d’apartaments d’aquestes característiques a Benasc. Malgrat la sotragada de la crisi. Probablement dels que de veritat s’ho podien permetre sense dependre massa o gens, d’endeutaments.

Home, una certa sensació d’estar en un parc temàtic l’he tinguda. I dic només “una certa” perquè ni tot és així ni he oblidat com eren les cases dels pobles de muntanya. A Benasc, aquelles cases –gairebé fortificades- de gent benestant d’altre temps i algunes de modestes –poques- que encara resisteixen, ofereixen a qui ho cerca una mica la idea de com devia ser anys ha el poble. 

Probablement, traslladats en el temps, posem a primers del XX, algú em diria que tampoc eren ben bé així, però tinc la sensació que canvi tant evident no es devia produir, entre d’altres raons perquè, les econòmiques –per principals- no havien canviat tant.

Ens hi hem estat sis dies a la Ball de Benàs (m’agrada escriure-ho en la seva llengua), i m’ha agradat d’observar els pobles, ben arranjats, nets, emmarcats en aquell paisatge impressionant que, per força, crec, els ha donat caràcter. De fet a tot arreu el paisatge imprimeix caràcter, però tal vegada allí, per l’espectacularitat, ens ho sembli més.

Em quedo, per al bloc de motxilla, la imatge d’una casa que es correspon amb el record d’aquelles cases  d’abans de la recent transformació.

Entrem a Catalunya

Baixem del Pont de Suert direcció Lleida. Per la N-230.
I com és sabut, pel costat del pantà d’Escales, la carretera, resseguint el perímetre dels seus braços, juga a passar de l’Aragó a Catalunya i a l’inrevés, i sant tornem-hi, fins que, passat el Pont de Montanyana –allí on excursionistes i caminadors van a parar travessant el congost de Mont-Rebei- gira a ponent per anar cap a Benavarri.


Després,  avall, per anar a retrobar la ratlla de Catalunya prop d’Alfarràs.


Ens trobem dos trossos en obres, de millora de la carretera, entre Benavarri i la ratlla, on es dona pas alternatiu als cotxes. La resta de la carretera que hem passat no estava pas malament.


Ara bé, “entrem” a Catalunya i la carretera està en mal estat, plena de clots, bonys i pedaços de quitrà d’anteriors repassades del ferm. Però no ho he sabut per això. Tot i que un cartell  diu "Catalunya".
Cap senyal que la carretera està feta una “mè”, això sí, el primer senyal, de radar. 

I tant que hem arribat a Catalunya!

Ultreia Teresa!

La fotografia que encapçala el meu bloc és del Camí de Sant Jaume.
També ho era la primera que vaig fer servir en començar el bloc del Xiruquero-kumbaià, aquesta:

Hores d’ara una amiga nostra deu ser caminant pel Camí de San Jaume. No és la primera vegada que hi va.

Jo vaig fer el Camí el maig de 2002, de Burgos fins a Santiago, i el maig de 2003, de Roncesvalles a Burgos a fi de completar l’experiència del dit camí francès.

Al centre excursionista, ella i jo n’hem parlat en diverses ocasions. Al meu retorn el dos anys, quan s’interessava en informar-se’n i després, quan ja hi ha anat, per l’afinitat en les nostres visions personals del Camí. 

Vaig escriure, en tornar del primer, que hi ha tants camins de Sant Jaume com caminants. I ho crec aixi. 

És una experiència personal dificilment comparable a d’altres i d’aquí n’esdevenen dues gran línies, la dels pelegrins, en un sentit ample –fins i tot molts dels quals, per a la seva sorpresa,- i la dels caminadors, que el fan com farien qualsevol sender de gran recorregut.

Enguany és any de jubileu i això no passa desapercebut als comerciants, que tenen l’habilitat i la obligació de mirar de “treure petroli” de tot, com ho demostra aquesta fotografia que va fer la meva dona fa unes setmanes a uns grans magatzems.

Però jo sé quín és el Camí de la Teresa, quin és el seu capteniment i –més o menys- com el “sent” aquests dies.

Ultreia! (“més cap enllà” en llatí medieval) és la salutació del pelegrí a un altre, que li respòn et suseia (“i més amunt”). Els que ho han estudiat solen coïncidir en que la primera salutació significa els desig que puguis anar més enllà en el camí, més lluny, que hi puguis arribar. Mentre que la segona correspòn amb un altre desig, que el teu camí t’elevi, que et porti “més amunt”.

Aquestes paraules corresponen a un cant, amb la seva partitura, dels molts que recull el Codi Calixtí, del segle XII.

Em vaig trobar, quan vaig ser-hi, amb relativament poques persones que em saludéssin com a peregrí amb l’”Ultreia”, o que em corresponguéssin amb el “et Suseia”. Potser això va canviant, doncs m’he assabentat que fa uns vint anys un monjo de Conques, a França, va utilitzar la música i les paraules de cant del Codi,"Ultreia, ultreia, et suseia, Deus adjuva nos" , per, afegint-n’hi una altra part  en francès, fer-ne una cançó que, pel que veig, fa fortuna. No en tenia notícia els anys que vaig fer el Camí. 

I ja compta amb molts videus al Youtube.

Potser quan torni, la Teresa ens la cantarà.

Jo ja me l’he apresa.

Ultreia Teresa!

Sant Benet i la gossa.

Dies de juliol, com  avui, conviden a transmutar-se de talp, per exemple, i cercar la frescor de dos pams terra ensota.

Sembla tanmateix com si els raigs de sols es transformessin en sòlids, aclaparant-nos així sota el seu pes. Ni ben voramar passava el suau ventijol de precepte, per temps i lloc.

Vet aquí que improvisem un passeig, apropant-nos en cotxe, a Sant Benet, que bé ha de ser boscós pel que diu el mapa. I és cert. Des de la carretera però, no hi ha potser un quilòmetre.

No es veu Tossa, que bosc i turons amaguen.

Però, ombrívol i còmode, el camí es deixa fer a aquest pas que sembla fet pensant en cada proper moviment. Quan fa calor, o quan s’està molt cansat, hom és conscient que ara avança una cama, ara l’altra. Res d’automatismes inconscients. Aturades molt sovint. Res convida, ans al contrari, desaconsella, tot moviment brusc. I tot i així, la suor amara el redol de la gorra.

Al darrer tros un passadís de vells xiprers acomboien el camí fins al portal, com s’escau en arribar a una ermita que, temps ha, fou parròquia.

Hi ha un gran mas.

I si fa un aplec cada any pel Juliol.

Parlem amb l’arqueòloga, que sembla ja recollir les eines, al costat de la cinta que marca el perímetre de la excavació. Una agradable conversa que ens il·lustra de les hipotètiques més reculades antigors de la construcció, que el treball que fa ha d’ajudar a confirmar o no. Però ja en té prou per avui, guarda les eines al cotxe i se’n va. I ens quedem observant la senzillesa de la construcció i admirant les grans dimensions del mas.

A l’ombra, una gossa ens ha vist arribar. Ajaguda, s’ha limitat a girar el cap per a observar-nos amb una certa mandra.

M’hi acosto i li parlo, s’alça i se m’acosta més. No sé ben bé si vol que l’acaroni una mica o si pensa que aquests pesats d’humans sempre volen acaronar els gossos i s’hi conforma.

El fet és que accepta uns pocs i curosos manyacs per part meva. És vella. El pèl és aspre i els seus ulls em diuen que més d’una sotragada ha tingut, si no és que encara la té. M’escolta, això si, i s’ajeu als meus peus.

“Em deixes que et faci un retrato”?. Aleshores s’alça, amb feina, i com sol passar amb molts  humans vells, em ve a dir que no vol que la retrati i, amb una gran dignitat em dona l’esquena.

No sé si he fet bé, però finalment li “robo” una fotografia.

(del bloc de motxilla de juliol).