En Memòria

En memòria dels excursionistes que ens han precedit.

L’alè de Déu creà la nostra imatge.

Maduren els sentits la vida breu,

però tornen a Déu el que és de Déu

i l’home troba Déu en el paisatge.

Repòs i lluita, passió, amor…

Qui es copsarà l’abisme i la mesura?

treballa, home i argila, la figura

al fons del teu paisatge interior.

"Els dos paisatges"

Mn. Pere Ribot i Sunyer

La Farola del Llobregat

(Deures de redacció del dilluns 18 d'octubre de 2010)


“Vés a prendre el vent”, dèiem al meu poble anys ha, quan volíem engegar algú amb suavitat, és a dir, sense usar termes més punyents.

Potser això, penso, pel fet de ser la mateixa comarca del Baix Llobregat, tingui a veure amb la frase que amb la mateixa utilitat es feia servir a l’Hospitalet, la marina de Sants i la part sud de Barcelona –potser encara hi ha qui ho faci-  i que diu:  “vés a prendre el vent a la farola”.

La Farola?

M’hi jugo un peix que  tothom o gairebé, ha estat al començament del Llobregat. A la seva capçalera, a les seves fonts.

El Llobregat és un dels rius més aprofitats del nostre país, juntament amb el Ter, en els darrers dos-cents cinquanta anys. I un dels més maltractats.

És, a més, “el meu riu”. Però això, ho deixarem, aquesta vegada.

En canvi, poca gent ha estat al seu final, allí on tributa les seves aigües a la Mediterrània. I és que aquest tros final ha estat de tal intensitat d’ocupació d’activitats humanes que fins i tot és complicat d’arribar-hi. I a més, va estar desviat no fa gaires anys perquè van decidir que el seu darrer tram  feia nosa per a augmentar la superfície del port de Barcelona.

El delta del Llobregat va quedar reduït a la mínima expressió i, ara, es conserva en la seva petitesa per uns arranjaments que es van fer després de desviar-ne el curs final. Però val més això que res, atesa  la preponderància que es va donar a l’ampliació del port que deia, de l’aeroport, etc.. De tots és sabut que els ports interfereixen en els corrents marítims i que, per tant, les sorres litorals se'n veuen afectades. Darrerament i evident, ens ho mostra cada llevantada al Maresme, ple de ports esportius, que impedeixen la natural regeneració de les platges.

A mitjans del segle XIX es va construir, a uns tres-cents metres del mar, un far, aleshores molt modern, que va constituir un gran avenç per a la navegació en la costa de Barcelona i que millorava molt el sistema de senyals del Vigia de Montjuïc, que des de l’edat mitjana senyalitzava la posició des de la Torre del Farell situada en el que és ara el castell de Montjuïc, i fins que el 1928 es va construir el far del port de Barcelona, a la zona del Morrot i per dessota el castell.

Ara el Far del Llobregat està a uns pocs metres del mar, lluny dels tres-cents, el que dona una idea precisa del retrocés del delta.  I el dissabte dia 16 vam voler anar-lo a veure, abans de donar un altre tomb per l’espai protegit de l’actual delta al que s’hi accedeix des del Prat de Llobregat.

Anar a veure el far és recomanable, de fet té amics, si es té algun interès per aquestes coses, exemple com és de l’arquitectura civil de la seva època. 

Però no és cap excursió per a fer a peu, doncs el far resta avui envoltat per instal·lacions portuàries dels molls d’inflamables del port, com a testimoni gairebé únic, airós i eixerit, d’un temps definitivament passat. Nosaltres hi vam anar en cotxe després de donar dues voltes de propina pels perdedors vials de la zona industrial i portuària.


Venint de Barcelona, el recorregut podria ser aquest, tot i que hi ha obres que podrien desviar de la ruta. Val més portar el plànol en paper.

Mostra un mapa més gran

Jutgeu vosaltres mateixos

Anava a posar el post corresponent als meus deures de redacció del dilluns passat, però vet aquí que em sembla que hi ha una cosa molt interessant, que val la pena que ocupi el seu lloc.

Temps hi haurà si Déu vol de parlar de la nostra deambulada deltaica d’un dissabte proppassat.

Sempre que és possible, cal veure les coses al començament, en el decurs de la seva evolució i a la seva conclusió. Per a fer-se’n un concepte cabal. I si pot ser, amb la tranquil·litat que dona la perspectiva en el temps.

Que no vol dir, com en aquest cas, que la conclusió resulti tranquil·litzadora.

Si es té una estoneta, i val la pena tenir-la, cal no perdre’s aquesta entrevista que va fer Jaume Barberà a Joan-Ramon Laporte en el seu programa de TV3 “Singulars”, el dilluns passat.

Llegint un fotografia

(Deures de divendres 15 d'octubre)


"Llegeixo" aquesta fotografia que va fer la meva dona.

De les boires espesses, esquitxades de reflexes lluminosos que les travessen. Denses alhora. Amenaçadores potser. En tot cas suggeridores.

De les boires que amaguen les Agudes gelosament.

De les boires que s’acosten per a embolcallar també la creu de Sant Marçal,

d’aquestes boires, com sortint-ne (o la seva naturalesa també és boirosa?), una imatge. 

A mig camí d’allò fantasmagòric, i a mig camí de la tranquil·litzadora, o no, semblança antropomòrfica. Qüestió de triar.

La imatge sembla estàtica. Com estàtica és la creu. Però curiosament tots atribuirem, contràriament a la creu, el dubte de la immobilitat de la imatge. Com dubtarem de la immobilitat de la boira. O sia, interpretem prèviament el que veiem a la fotografia.

Soc jo. I m’agrado, què voleu que us digui?. Tant se val, fent abstracció per una vegada de la necessària modèstia i en cultiu, necessari també, de l’autoestima.

Podria perfectament ser la fotografia d’encapçalament del Xiruquero-kumbaià. Sota la creu, aquesta la de Sant Marçal, símbol d’una de les més fermes arrels de la nostra cultura i tret espiritual dels Kumbaiàs, en un entorn Xiruquero per definició: el Montseny. D’esquena a una boira que simbolitza els oblits del passat. De cara a un esdevenidor que no es veu a la fotografia –com no es veu mai l’esdevenidor- i immobilitzat en l’intent de fer-se seva tanta bellesa com l’envolta.

Onze d’octubre. Sant Marçal.

Pel litoral

(Redacció del dimecres 13 d'octubre de 2010)

Que l’humor és una droga remeiera és ben sabut. I si cau en un dia adient, com la llavor en bona terra, encara millor.

Dedueixo que ahir, que vaig rebre l’acudit, era un dia adient, de manera que va trobar bona terra. I em va fer gràcia, em va semblar humor intel·ligent.

Com que no fa gaire temps, tothom recordarà que quan es planejava el traçat del TGV (tren de gran velocitat), nom infaustament desaparegut a favor de AVE (alta velocidad española), de manera que travessés la ciutat de Barcelona, es va muntar una campanya de la bona gent de l’Eixample demanant “L’AVE pel Litoral!”.

A l’Eixample va passar com passa a tot arreu, que volem tots els serveis a peu de carrer, però amb les molèsties a casa de l’altre. I si tanmateix n’esdevingués algun perill, com ara d’esquerdes, que l’entomessin els del “litoral”.

Tant és així que la campanya va fer fer un projecte demostrant –suposadament- les majors bondats d’aquest traçat respecte del que finalment s’ha fet, amb les corresponents consideracions i benediccions  dels tècnics autors del projecte.

És a dir, l’AVE que no passi a prop de casa. I els del “litoral”? (amb la boca petita: ja s’ho faran).

I ara ve el Papa de Roma a consagrar i beneir la Sagrada Família. I molts que la veuen des de casa es pagaran les vacances d’hivern o de l’estiu que ve, amb el lloguer dels balcons.

Algú, a qui des d’aquí felicito, ha tingut aquesta gran pensada:

Exercici periòdic

Vaig tenir un mestre que cada dia ens donava els mateixos deures, un dia la resolució d’un problema matemàtic i l’endemà una redacció. De manera que dia si dia no, teníem redacció i dia si dia no, problema.

El problema el dictava ell i més valia que no ens el copiéssim, doncs els corregia tots i a l’atzar, cridava un de nosaltres  a la pissarra a resoldre’l i raonar-ne la solució.

Amb les redaccions, que sempre eren temes a triar per nosaltres mateixos, feia el mateix, les corregia totes, i quan dic totes vull dir totes, i cridava particularment aquells a qui havia de comentar alguna cosa.

Per exemple, recordo una vegada que em vaig posar tant vermell que em pensava que m’esclataven les galtes. Vet aquí que la redacció li va semblar bé, però em va assenyalar el nom que posàvem al final per a identificar-nos: 

“llegeix el nom”

i vaig llegir nom i cognom. Aleshores vaig adonar-me’n que m’havia deixat una lletra al nom, hi faltava una erra.

Amb veu més baixa em va dir, “Saps que vol dir Pedo?” ….no senyor…

“Vol dir pet”.

Em va posar un 8 a l’angle de sota, a la dreta, que és on qualificava el treball repassat.

“Pots anar al teu lloc”.

Recordo que em va trigar molt a marxar l’escalfor de les galtes.

Mai més he lliurat un escrit, ni llarg ni curt, sense repassar. Altra cosa és que se m’escapi l’error.

Un detall: a la nostra classe érem entre cinquanta-vuit i seixanta, depenent de si hi havia algun malalt o no. Repartits en tres nivells, elemental primer, elemental segon i superior. Quan el mestre treballava amb cada grup, els altres dos feien la feina encomanada i en silenci.

Les matemàtiques senzilles, per la feina, les he practicades molts anys diàriament, sovint –els darrers anys davant la sorpresa de companys més joves- sense fer us de la calculadora. Encara ho faig quan ve a tomb.

Però m’ha passat pel cap aquests dies que practico poc la redacció.

De manera que he recordat el senyor mestre de l’acadèmia  i novament seguiré el seu mestratge: cada dos dies, (si pot ser i em ve de gust, que ara ja soc "grandet"),  tocarà redacció.

Espero no deixar-me cap erra.

Llibres a Tavertet

Ahir al matí, dissabte, la meva dona i jo vam arribar-nos a Tavertet a veure la Fira del Llibre de Muntanya.

De fet, en la meva opinió, s’hauria de dir la Fira del Llibre Excursionista, perquè aquesta és la realitat de les publicacions i no només de muntanya, afortunadament.

Trobo un encert que s’hagi fet a Tavertet (ara no recordo on es va fer l’any passat, que no hi vaig anar), doncs sempre vé de gust arribar-se a Tavertet, un lloc emblemàtic per als excursionistes de la meva generació. De fet, quan vam arribar a la zona d’aparcament em va alegrar veure la quantitat de cotxes que hi havia.

Ahir feia molta humitat i l’enterboliment de l’atmosfera esmorteïa els encortorns del paisatge, sense privar-lo però de la seva proverbial bellesa.

Les dues gran carpes blanques, una de grossa que acollia les parades dels expositors i l’espai de presentació de llibres, i una altra més petita per a seu de les conferències programades, contrastaven clarament a l’entorn de verdor, encara, d’aquesta tardor primerenca.

Em vaig aturar força estona a la llibreria de vell d’en Jaume Caballe, d’Andorra, que sempre té coses força interessants, algunes –o moltes- de les quals formen part de la meva petita biblioteca excursionista, de manera que quedar clar que també jo sóc un excursionista “de vell”.

Potser per això vaig trobar a faltar, ja que a l’exterior, entre anunci i anunci de les activitats per megafonia es posava música, vaig trobar a faltar dic, la nostra música.

Fa un parell d’anys recordo que, al menys, vaig sentir gravacions de Els Esquirols. Enguany però, no. Sembla un fet que la nostra música, les nostres cançons, han desaparegut del tot, i no tant sols de la realitat, dels trens, dels cotxes particulars, dels autocars, dels camins. També del nostre imaginari. Bé,  –o mal- . Així son les coses.

Això és el que se sentia pels altaveus.

Ahir al matí el públic que visitava les parades era de mitja edat cap amunt, de manera que els cabells blancs, lluny de ser una excepció, s’acostaven a una certa norma, amb percentatge significatiu de pares joves. Jovent poc, molt poc.

Ens vam emportar un parell de llibres, més un d’obsequi pel fet d’haver-ne comprat un dels altres, un plànol i vam dinar a Tavertet mateix, i al cap tard cap a casa.

Tant de bo que s’en venguin molts de llibres en aquesta edició. Fora bo per tot el que envolta el llibre excursionista i per l’excursionisme en general. I una justa correpondència a l’esforç organitzatiu que un esdeveniment com aquest comporta.

Serà, si Déu vol, fins l’any que vé. I si torna a ser a Tavertet, tornarem a anar a veure a l’església la preciosa imatge d’alabastre policromat de la Marede Déu del Cor, del segle XIV, i passejar pel petit i acollidor espai que envolta l’absis i el fossar vell.