dissabte, 19 de febrer de 2011

L'Aristolòquia i es Torrent de Pareis

Unes passes abans m’havia aturat un moment a veure uns llombrígols de Venus arrecerats, com no podria ser altrament, en un racó humit dels peus de la roca.
I ara, mentre observàvem, també arrecerada a la roca una altra planta, que jo vaig dir que la fulla, per la forma, semblava l’aritjol i que la meva dona va comentar, amb encert, que no ho era pas, van passar unes persones grans, potser usuàries de l’Imserso com nosaltres, i una senyora va dir a una altra: “mira, candilitos!”.
La meva dona em va dir que era per les flors, que semblen això, com petites espelmatòries. Però no en sabíem el nom en català.
(No calia que m’ho anotés al bloc de motxilla, que prou m'en recordaria dels “candilitos”)
Ara ja sé que en català es diu Aristolòquia o Herba de la Gauda. Per bé que excursionista, no sóc cap lletrat en botànica, per això no té res d’estrany que el nom no l’hagi sentit mai.
Ara, un altra dia, podré saludar-la: hola Aristolòquia! De la mateixa manera que puc saludar la vella alzina, o la pedra calcària, o aquest racó de món tant meravellós com és el torrent de Pareis.

Es diu allò de “el nom no fa la cosa”. Potser no, però no ho he vist mai clar. Tant se val que “aristolòquia” no fa aquella planta, que aquella planta és en ella mateixa, li donem o no un nom. Però si li donem un nom adquireix per a nosaltres un ser més elevat que dir-li simplement “planta”, o a la roca, “cosa”.

Quan formem part d’un mateix ambient natural i ens creuem en el camí dues persones, si ens saludem, cosa que sembla que cada vegada costa més, el que estem dient és més o menys “m’adono que ets aquí i que ets dels meus, de la meva espècie, i desitjo que et vagi bé…”bon dia”, “adéu siau”…
No dono el bon dia a l’alzina o a la roca o al pit-roig, o…(o a voltes potser si?), però que em vingui el nom al cap és ja un reconeixement, no que ets de la meva mena, però sí que, com jo, ets part d’un tot on tots hi som inserits o que formem entre tots. En la consciència de pertinença a un sol origen que feia dir a Francesc D’Assis “germana lluna”.

Em vaig aturar al barratge de sorra que separa les aigües del torrent de Pareis del mar, entre els dos grans gegants de roca: allà mateix, un dia va haver-hi un jove soldat de vint-i-un anys, admirant el mateix mar, admirant el mateix paratge. El mar és el mateix, les aigües unes altres. La persona és la mateixa, el cos és un altre.
A la mar, i a mi, ens queden els noms.

Arribava el capvespre i el sol, en retirar-se, anava assenyalant-nos els roquissars, talment com convidant-nos a fixar-nos-hi.

Una sensació d’humitat es va ensenyorir ràpidament de tot el paratge, embolcallada en un silenci amb el que hom diria que Pareis s’acomiadava respectuosament del sol.

Només quedava tornar, després d’una darrera mirada, per endinsar-nos al passadís que per les entranyes de la roca ens havia de tornar a Sa Calobra.

14 comentaris:

Albert Guasch Ribas ha dit...

Amb aquest nom... Una planta aristotèlica, senzilla i sàvia.

en Girbén ha dit...

Sempre m'ha cridat l'atenció el nom d'aquesta família de plantes: "aristiloquiàcies" (si no em falla el grec, quelcom com que parlen d'una manera excel·lent...)
Apart, tinc una col·lecció d'una seixantena de fotos estereoscòpiques que em permeten fer reviure la Mallorca del 1915. No pas les de Ciutat o de les viles, però algunes del Pareis són exactes a les que ens ensenyes avui.

Júlia ha dit...

Bonic nom el de la planta, el popular castellà i el català, que sembla aristocràtic.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Albert, Girbén, Júlia, a tots ens ha cridat l'atenció aquest "aristos" de la primera part del nom. Però potser resulta més interessant encara la segona part, com s'explica al primer enllaç que he posat:
"El nombre del género viene del griego, aristos significa excelente y lochia se refiere al parto; algunas de estas especies se usaban antiguamente en obstetricia para provocarlo."

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Girbén, ja és ben gratificant saber que, gairebé un segle més tard, un espai així es manté invariat. Segur que aquesta col·lecció que tens és un tresor.

lluís ha dit...

Es veu una raconada encisadora, m´has fet entrar moltes ganes de conèixer-ho. Me l'apunto per quan tingui oportunitat de visitar l'illa.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Faràs bé, Lluís, estic segur que t'agradarà.

Salvador ha dit...

Nosaltres hi vam ser també amb un viatge de l'Imserso, ara fa ja 4 anys i llogant un cotxe vam voltar per tota l'illa. També vam baixar al torrentde Parei per aquella carretera infernal de mil revolts perillosos i vaig fer unes fotos gairebé idèntiques a les teves.
El que més em va agradar, però va ser tota la ruta per la Serra de Tramuntana fins a la punta de tot... una autèntica meravella.
I el que menys la proliferació de rètols en alemany... En certs moment semblava que eres a baviera... UUffff

Pere de can Peret ha dit...

Seria bonic el poder sortir d’excursió i veure que les persones que et trobes tenen aquesta actitud oberta de saludar o al menys de mirar-te perquè així un mateix pugui fer la salutació sense trencar una mica el fet que t’estan ignorant.
Del torrent de Pareis n’he sentit a parlar i veient aquestes fotos amb aquesta sortida tant impressionant cap el mar veig que tant sols per això ja val la pena d’anar-hi. Pel que es desprèn del teu comentari aquest lloc et porta records d’aquells que resten guardats per sempre malgrat els anys passats.
Felicitats per aquets dies de Imserso!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Molts quilòmetres vau fer, Salvador, pel que expliques. Nosaltres som de recorregut més curt.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Certament Pere, dubto que ningú pugui restar indiferent a la impressionant bellesa del torrent de Pareis.
Gràcies per la teva felicitació i deixa'm que jo també et feliciti: el teu comentari és del dia 21, festa de la Misteriosa Llum. llum

Pere de can Peret ha dit...

Gràcies! Veig que estàs ben assabentat. Si, a Manresa celebrem una festa molt important pel que va suposar el poder arribar l'aigua i com que era dia de festa local, varem aprofitar per assistir a uns actes de molta tradició manresana com son, anar a cantar els goigs de la llum a l’església del Carme i a la desfilada de la imatgeria de la ciutat.
Aprofito per dir-te que aquest cap de setmana següent se celebra la Fira de l’Aixada dins els actes de les festes de la Misteriosa Llum. Si ja ets per aquí et convido a passejar pels carrers de la part antiga de la ciutat i si vols et faré de guia si no ho coneixes.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Pere, molt t'agraeixo la teva disposició! Arribats a casa aprofitarem el cap de setmana per a veure els nostres dos fills, que dies ha que no els veiem.
A veure si l'any vinent, si Déu vol, fem per manera de venir a sentir cantar els goigs, que prou que ens agradaria.

Gatsaule ha dit...

Es veu ben bonic el torrent de Pareis! Tot i que l'any passat vam travessar tota la serra, el torrent el guardem per una altra ocasió. Que sempre m'agrada tenir visites pendents...