dilluns, 21 de març del 2011

Tremolencs i em manca el gaiatu

Haig de trobar un bastó. Un bastó de fusta, de mànec corbat i punta de ferro. Un bastó tradicional, dels de tota la vida. Com el que va incloure el meu fill en el dibuix del meu perfil.
No dels llargs tipus bastó de peregrí, no. Un bastó normal i corrent.
Però no em servirà qualsevol.
El bastó, fet on sigui que sigui fet, però comprat en un lloc adient. 
Esperaré que arribi el moment i el lloc. Aleshores ja ho sabré i el compraré.

El meu gaiatu se’m va trencar camí de Sant Marc, a la baixada, on un fimbreig forçat en inquibir-se entre dues roques me’l va fer petar per sota el mànec, on comença a corbar-se. D’aleshores que no tinc bastó i poc que he enyorat de tenir-ne, doncs no l’he hagut de menester, però sempre hi ha llocs i sortides on el bastó em fa companyia. I la feina que tindria ara a dir on i perquè, el gaiatu m’és plaent!
El meu gaiatu l’havia comprat, fa una trentena d’anys al Santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut, a Sant Feliu de Pallerols. Mira, em va fer gràcia i vaig pensar, aleshores, que un dia l’hauria de menester.


Quan l’estiu passat vam ser a Benàs me’n vaig estar mirant algun, al portal d’una botiga d’aquelles que tenen de tot el que pot interessar al “turisme de muntanya”, però no em vaig decidir, no em feien el pes el parell que, més o menys, s’acostaven al que jo vull.
En tinc una parell de metàl·lics, d’aquests que jo en dic bastons 2.0, però aquests bastons son una altra història i, ells m’ho sabran perdonar, no me n’he enamorat mai.

Perepunyetes jo?. Segur que sí. Per a determinades coses perepunyetes i molt, i que per a molts anys.
Perapunyetes també. Oi tant! Amb el cafè, com el que vaig prendre divendres que vam anar amb en Josep a fer una excursió pels Tremolencs, a La Garriga.

Vam tenir un dia magnífic. El bosc estava ufanós de l’aigua rebuda aquests darrers dies i la font dels Tremolencs rajava a cor que vols.
A la pujada gairebé continuada que vam fer fins a Can Boget, allà si que m’hagués vingut de gust el bastó, el gaiatu, per a repenjar-m’hi de tant en tant mentre es recupera el buf.
La primavera està com el gat caçador just abans de saltar damunt la presa, en silenci,  tensa i el cor bategant accelerat. No trigarà gaire l’esclat, a per tot, de flors i colors, que els botons son a punt de rebentar.
A la fotografia, dalt la carena, pot apreciar-se la torre carlina de comunicacions del costat del santuari de Puiggraciós, que queda amagat.


De la font i per la baixada, camí ample, el bastó m’hagués servir per a musicar el pas, donant a cada dues passes el pic i el repicó, talment com, amb diferent ritme, si balles sardanes.


Aquests boscos del Figaró i Montmany, per dessota el Santuari del Puiggraciós, son un bé de Déu. I la petjada de l’home al paisatge, respectuosa. Les masies com Can Sunyer i el mateix –i impressionant- Can Boget, jo dic que els dignifiquen.
Per cert, parlant de Puiggraciós,  enguany
es celebren els seus 300 anys d'existència.

Hi ha prou material als arxius del “Wikiloc” d’aquests paratges, però no m’estic d’afegir-hi també el meu. Val més molt que poc, diuen. I el que se’n diu nosa, nosa, tampoc no en farà.





8 comentaris:

M. Antònia ha dit...

Bé si vols un bastó tan especial, pot ser sí que no el trobes. jo m'he conformat amb els nous que em van molt bé i ocupen poc lloc. Si pujo el faig més curt i si paso aigua o baixo el faig més llarg.
No conec aquest indret, sembla bonic. El millor és que t'ho hagis passat bé. I sembla que sí. Ho celebro.

Gatsaule ha dit...

Cadascú és perepunyetes amb el què vol, i tant que si! Sense anar més lluny, jo ho sóc molt amb el pa, i això em va ajudar a enamorar-me de França!

Pere de can Peret ha dit...

Fa una pila d’anys hem vaig comprar un bastó en una fira al santuari de Pinós. Diguem que és molt casolà i mal acabat, però la pega principal que tinc amb ell, és que hem fa nosa per anar d’excursió. Crec que s’hi ha d’haver fet un bon “rodatge” per tindre una certa traça i la veritat de moment no en tinc pas ganes.

esparver ha dit...

Com no es posi de moda un excursionisme vintage et veig fotut trobar un bon gaiatu.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

MªAntònia, és que un bastó té més funcions que ajudar a caminar. A voltes, amb la punta, remenar unes herbes,per exemple...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ja som dos Gatsaule! no tant pel pa -i segur que no pel cafè-, però Brel -encara que fos belga-, per exemple.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Home Pere!, veus? el santuari de Pinós ja és un lloc adient per a comprar-hi un bastó, sens dubte.
I m'agrada que sigui un gaiatu perquè moletes estones, el porto penjar d'una llaçada del tirant de la motxilla.
No sé què dir-te en això del rodatge. Em sembla que és més una qüestió de "trobament": em vaig comprar un bastó quan era jove per a quan l'hagués de menester, per anys no li vaig cas, però un dia l'agafes, el toques, fas unes passes -sense saber perquè te n'adones que et fa goig- unes altres passes...i si demà me l'endugués?..neix l'amor entre un veterà i un bastó...no sé, la vida?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ep, Esparver, a veure un moment que vaig al Google....
A si.."Vintage es un término tomado del inglés, procedente a su vez del latin vindemia, para designar cualquier objeto antiguo, de diseño artístico y una factura de calidad".
(I "vindemia" en llatí, és verema.)

Cosa fina, amic meu: antic, disseny artístic i factura de qualitat.
Que un excursionisme així es posés de moda fora la reòstia! (ay, perdó).
Ui, ara que me n'adono, però si és el que sempre ha pretès el Xiruquero-kumbaià!

Com quedaria millor:
Xiruquero-kumbaià-vintage?
o potser
Xiruquero-kumbaià-vindemiator?
no sé, no sé...hi pensarem...

Gràcies per aquesta bona estona.