dissabte, 16 de juliol de 2011

Que sigui a poc a poc

Si de cas, que sigui poc a poc.
Si aquells dies viscuts en llocs diferents, si la majoria de percepcions de tota mena, de sensacions no habituals, han d’anar-se diluint en el temps, com el terròs de sucre al cafè,
Si és com és, que ha de ser així, sigui.
Però poc a poc.

Massa ràpidament la cotidianitat s’imposa i ,com engelosida, s’esmerça en tapar de pressa tot allò que per uns dies va ser diferent.
I en aquest procés de substitució, que m’apar fins i tot destraler, el llenç cobreix amb barroeria fins i tot aquelles sensacions petites, l’intensitat de les quals reclama una certa permanència  per a assajar de repetir-ne el tast.
Que hi hagi de passar ens els primers temps un llençol, cal acceptar-ho, que és així.
Que, com al teatre, calgui baixar un teló espès, gruixut, opac, no.

Si de cas que sigui poc a poc.
Vull alentir el procés. Sempre vull alentir el procés.

Repenjat a la barana de la coberta superior, sota la remor de l’esbufec constant de les xemeneies del vaixell, ara de dia, ara de nit, quan la foscor permet veure les roges guspires que surten amb els fums de la combustió. 
Ara de dia, veient un món pla i sense límits aparents, orfe de punts de referència, i de petits i constants moviments de les aigües que es repeteixen fins a l’infinit. 
Ara de nit, a la mateixa coberta, arraulit en uns punts de llum que se m’ofereixen a tall de refugi, a tall de defensa d’un avançar a les palpentes, amb la foscor embolcallant-ho tot, amagant-ho tot més enllà de les baranes.
Amb la humitat de contravent al rostre.
Amb el regust de la salabror als llavis.

De tant en tant amb aquesta sensació, estranya per a mi, que el terra es belluga, que els peus s’afermen a terra només provisionalment. Que el terra és només un tros de mar menys líquid, més viscós, més proper a la solidesa però sense arribar a assolir-la.

Però cap sensació de desassossec. Ni de dia ni de nit. 
Simplement el mar. De dia i de nit.


Diuen que el mar ocupa més de dos terços d’aquest món. Però, repenjat a la barana de la coberta superior, sé que aquesta aigua no es pot beure. Una immensitat inabastable d’aigua que no es pot beure. Al mar s’hi mor de set.
Això si que és un sarcasme.
La natura, el mar, em dona una gran lliçó de sarcasme. 

Hauria de no oblidar les sensacions que m’han portat a experimentar aquest sarcasme. Però no podré evitar que es dilueixin.
Faré el possible, però, que sigui poc a poc. Ben poc a poc.

7 comentaris:

Salvador ha dit...

Fa pocs dies vam ser a Assis i vam anar fins a Civitavecchia amb els vaixells del Grimaldi.
Una mica pesat, però també vaig experimentar aquesta sensació de les immensitats del mar sota els teus peus inestables pel moviment del vaixell.

M. Antònia ha dit...

Vaja viatget estàs disfrutrant. Bona recomanació per les plantes. A mi em passa el mateix, al mirar obres que m'agraden les vull interioritzar i em canso d'admirar, si puche de tornar per continuar u altre dia.
Unes reflexions que són la realitat del mar, preciós i tràgic, per això, segurament, els gregs es van inventar les sirenes.
Com a vegades no tinc conexió ara he pogut llegir-te. Que us ho passeu molt bé.

M. Antònia ha dit...

Ah! La cafetera, molt bona idea

Marta ha dit...

En aquests instants,sempre penso que nosaltres passem però les immensitats continuaran seduint als que vinguin després....

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Salvador, he sabut pel teu bloc dels viatges per Itàlia. Veus? jo no vaig trobar pesada la travessia.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies M.Antònia, però escolta, vols dir que els grecs es van inventar les sirenes?. Ells només les van descobrir!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

I als d'abans, Marta. Com devia ser la seducció quan els mitjans eren molt més precaris?