Salve amics. Des d’una de les serres més belles i poc conegudes d’aquest país nostre.
Mediterrània i cel es van maridar un dia per a donar un blau de paradís.
La roca va créixer dels seus peus per a fer d’airós altar als estatges dels anacoretes, després ermites, entre les quals aquesta de Sant Simeó.
Tant va brollar el benefici de l’aigua per tota la serra, que el blau de paradís s’enamorà de la terra i la cobrí de verd. I de color de fruit madur.
I per poc transitada, potser per això, la seva bellesa no té màcula.
Us n'he fet aquesta postal.
8 comentaris:
Moltes gràcies. Fa venir ganes d'anar-hi...
Mercè
Ja no se'n veuen de postals com aquesta. Gràcies.
Ja ho saps Mercè, si un dia us ve bé, segur que us agradarà.
Esparver, llàstima que aquesta postal no pot portar "matasellos"!. Gràcies a tu.
Com Sant Simeó n'hi han poques, per no dir cap! Fins i tot vaig dormir-hi en una de les terrassetes suspeses...
Llàstima de l'abandó del balneari, de fa anys en mans dels de la Pascual!
Ets un home valent i resistent a la calor, a mi em costa baixar dels 1.000 m a l'estiu!
Girbén, tot un privilegi dormir una nit a Sant Simeó!
Hi ha un projecte dels propietaris,el grup de la llet Pascual, en efecte, crec que del 2009, per reconvertir l'antic balneari en un hotel de luxe amb "spa" i aquestes coses aprofitant el bé de Déu de l'aigua que té. Suposo que en la actual situació econòmica el projecte deu estar aturat. De totes maneres el clos és tancat i hi ha sempre vigilància: Al menys no s'acabarà de deteriorar del tot.
Gatsaule, saps allò que diuen "fer de la necessitat, virtut"? Doncs potser això.
Però, creu-me, hi ha molt de país, de poca alçada, que s'ho val i molt!
Publica un comentari a l'entrada