dissabte, 1 d’octubre del 2011

El Pou de Gel

Queda amagat dins del bosc. 
I queda a prop de la carretera. De fet, una vegada traspassada aquesta, venint del monestir, pot estar a uns cent metres si fa no fa.
És el pou de gel del Monestir de les Avellanes.
Part superior del pou

Coses de l’idioma, que es va aprimant, ai las!, penso en els mots gel i glaç. El gel és fabricat, com es fabricava en aquest i tants altres pous per a obtenir-lo, en èpoques pretèrites, o en les més modernes fàbriques de gel. 
De nano, de tant en tant, a casa m’enviaven a la fàbrica de gel a comprar-ne per a la nostra nevera de casa –que ve de neu, eh?. M’agradava veure amb quina destresa l’home de la fàbrica movia els blocs de gel apilats, amb un ferro llarg que tenia la punta corba, per a acostar el bloc i poder-lo tallar. Anys després, un dia, els pares van comprar una nevera elèctrica, que, quin avenç! no havia de menester barra de gel.
El gel és fabricat. El glaç és natural. Es fa quan glaça de tant de fred com fa. Com quan, alguns hiverns, es glaçava l’aigua del safareig de l’eixida. O com es glaçaven els tolls d’aigua dels camins.
Així era per a nosaltres. Potser en altres llocs al gel també se n’hi deia glaç tot i que fos fabricat. I al glaç, tot i que fos natural també se n’hi digués gel. 
De fet, a molt llocs he vist escrit “pou de gel” i en d’altres “pou de glaç”.
Em pregunto com en deien quan els pous de gel funcionaven.

Construït, com era força corrent, en un pla inclinat del terreny, per carregar-lo per la part superior i treure’n el gel per la inferior, on hi ha la porta, que es veu en aquesta fotografia. 

Aquell bosc, poc concorregut, convida, al menys parlo per a mi, a la serenitat. De fet com tots els boscos.
I a fe que no dec ser l’únic en sentir-ho així. Vet aquí que el pou de gel està arranjat perfectament. I a més de recordar-nos les feines dels nostres avantpassats, ara és una petita capella, o lloc de recolliment o oració, el que vulgueu, però en tot cas un recer que convida a la serenitat que deia suara.




Que bonic que és quan es fan les coses ben fetes!

6 comentaris:

M. Antònia ha dit...

Fer aquestes edificacions costava i les havien de fer gent que en sabèssin molt. Quina diferència amb moltes edificacions d'ara.
Ah! Moltes es desfant per culpa de la gent que agafa pedres o que li fa gràcia desfer per destruir.
És un lloc ben curiós.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

M.Antònia, certament és admirable l'ofici i la mestria amb que estan fetes. I és de lloar també que mantinguin aquest pou tant ben conservat.

Marta ha dit...

Un apunt molt interessant. Jo també anava a comprar gel per la nevera al costat de casa, a Gràcia, quan era petita. I vam trigar força a tenir nevera elèctrica! Quins records Pere!

Joan Antoni ha dit...

Sí, en els boscos ens hi sentim com a casa. Potser un sentiment inconscient de quan eren la nostra llar.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

I quin gran avenç les neveres de gel de casa Marta, respecte dels usuaris d'aquests pous de gel!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Potser sí que la cosa va una mica per aquí Joan Antoni. Una llar força precària per cert, però que com tota llar es fa estimar.