De tast

“El meu país és tan petit…..és així com m’agrada a mi…” diu en la seva merescudament  famosa cançó  en Lluís Llach.

Tanmateix el seu país, que és el nostre, ho és de petit, però alhora intens. No sé si anaven per aquí els creadors de la nostra dita popular: "al pot petit hi ha la bona confitura". Anessin per aquí o no la dita hi és aplicable perfectament i vàlida.

Tres dies a l'Alt Empordà, sense cap intenció concreta més enllà de ser-hi. Amb estada a Sant Martí d'Empúries. Ah, Sant Martí, tant bonic, tant a prop de l'Escala que fa part del municipi, però alhora encara no tres quilòmetres per no veure-s'hi atrapat. Hi havíem estat altres vegades sempre amb la mateixa conclusió: un dia ens hi hauríem de quedar a dormir.

Doncs aquests dies ens hi hem quedat. Tres dies.

Amb la tranquil·litat que volem, desitgem i compartim la dona i jo.

A tall de tast. Servit en plats petits.

Tast de matí, doreta, abans de l'esmorzar que a l'hotel serveixen a un quart de nou, passegem des del costat del riu vell, on hi ha l'hotel, fins al nucli de Sant Martí, on hi ha l'església. La plaça és buida i només un home arregla les taules de l'exterior d'un restaurant. Tast d'insecte, que va traspassant el passeig en direcció a les herbes. Quan hi arriba, sembla que s'enterri i després torna a sortir per a amagar-se a les herbes. Ella porta el telèfon i l'ha retratat. 

Jo diria que és un grill, però em sembla estrany. A casa he descobert (a "internet" hi és tot!), que és un magnífic exemplar de grill cadell, i n'aprenc coses ben interessants.

Tast del Santuari de la Font Santa, a Jafre, ben a prop de Verges, el poble, precisament d'en Lluís Llach. El santuari és tancat. Cap sorpresa.

L'espai de la font, però, un redós deliciós. (Ai, aigua no potable!).

I tast de la seva comarca, per carretera petita -com el país- precisament cap on mor aquesta carretera: Garrigoles. Amb el cotxe -no hi ha ningú- puc anar gairebé a pas d'anar a peu, només en segona, finestres ben obertes, per entre bosc de pi que ha substituït parcialment els antics conreus de secà.

Ah, Sant Sadurní de Garrigoles és una meravella. Creieu-me:

I tast del port vell de l'Escala, amb un bon cafè, de cara al mar i en matí tranquil. Un lloc i un cafè que bé s'han merescut que els dediqui pàgina pròpia.

Així, menjant de tast, no hi ha perill d'indigestió, ans al contrari, fins i tot potser et quedes amb una mica de gana.

Bon dia (piulada)

Eixida del sol per darrera el Cap de Creus i la Badia de Roses.

Mentre es fa el cafè.

Mentre prenem el cafè.

Olor d’herba. Talment d’herba acabada de segar.
Comença la piuladissa dels ocells.

Afortunats de poder viure moments així.

Vall d'Olzinelles

Un pou de glaç en un racó del bosc: semiesfera coberta d’herba baixa.

Els que ens ho mirem hem conegut les barres de gel com a únic element per a conservar el menjar. I com desfer-les amb el punxó. I com amb el ganxo els treballadors del dipòsit de gel les abastaven.

Pensava però, que no hem conegut com manipulaven el gel els homes del pou de glaç. Diu que l’embolicaven amb palla i draps.

Aleshores, com era l’entorn d’aquest pou que ara voltem?

I ells, com eren?

No han quedat petjades de les espardenyes, que el temps s’alia amb la vegetació i els elements per a fer desaparèixer tot rastre.

Al camí per a arribar-hi hi cerco absurdament les petjades. Els homes aquells son ara a l’altra dimensió. I som nosaltres qui per una estona prenem el seu lloc en aquesta.

Això si, sense fer res. Observo només, mirant “d’entendre”, no només processos ni feina amb el glaç. 

Mirant d’entendre aquesta imatge que m’esdevé, tènue, però talment com reclamant el seu lloc.

I més llunyana encara, més desconeguda encara, em resulta aquella altra feina, la dels forns de pega.  

I descobreixo, com aquell que aparta branquillons per a veure el terra, les restes arqueològiques d’uns forns que s’ofereixen a la mirada talment com a figures estranyes, alienes a cap realitat coneguda. Son els forns de pega de Can Valls.

Un cartell posat pels serveis del Parc del Montnegre i Corredor informa: 
"Els forns de pega de Can Valls son tres recipients de ceràmica de forma oval, d'uns dos metres d'alçada cadascun, un al costat de l'altre, que es troben en el marge superior del camí de Can Valls. Un dels forns es conserva pràcticament sencer. Segons la tradició es tracta de tres forns datats el segle IX. La pega, substància viscosa i fosca, s'obtenia mitjançant la cocció lenta de soques de pins i alzines, i s'utilitzava com a combustible per a l'enllumenat públic i per a impermeabilitzar vaixells i recipients."
Em ve la imatge del calafat treballant a la drassana i em produeix una sensació d'alegria (per què?), pensar que és pi i alzina allò que impermeabilitzava la barca del pescador en aquesta mar que tenim just a l'altre cantó dels peus d'aquest Montnegre que ara ens acull.
No en tinc prou i cercaré més explicacions.  Aquí em detallen el procés més extensament.

Al començament, després de passada l’autopista per sota, trobem Can Draper. Fa goig.

A la paret una majòlica em crida l'atenció. No puc identificar prou bé la imatge dins els cercle, però em sembla un cavall trepitjant un drac. Tal vegada simbolitzi un cavall, a qui atribuïm noblesa, trepitjant el drac del mal, del mal mot en aquest cas.

Em complau la forma "sia", ja en desús i substituïda pel "sigui" d'ara. La trobo una expressió "rica", per dir-ho d'alguna manera. Nosaltres fèiem servir més aviat, anys ha, el "Lloat sia Déu".
En temps, és clar, on encara "teníem Déu" de manera generalitzada.
Els temps... ai, badant, els companys ja son fora!. M'apresso a retrobar-los.


El pou de glaç, més endavant, és el pou de glaç de Can Draper.

La masia és al començament de la vall.

D’una vall que m’impressiona.

Una vall pregona que assenyala decidida la recta que ens duria al cor, a l’entranya submergida del Montnegre.

Exuberant.

De primavera, de vegetació, de colors.

Una companya nova comença a estossegar. Fa mitja angúnia.

Em diu que és al·lèrgia primaveral.

Sembla que ja li passa.

No ha passat ni mitja hora  i em comença un pessigolleig a la gola i ara sóc jo que estossego. N’estalvio els detalls. Dec fotre mitja angúnia.

Per moments els plàtans, que cerquen desesperadament la llum, semblen tancar-nos la visió del cel.

L’aigua del torrent d'Olzinelles  baixa tranquil·la per mor de les petites rescloses que la dominen i les falgueres la festegen de verdor.

És la vall d’Olzinelles.
Sant Esteve aixeca airós el seu campanar de cadireta, amb uns forats al seu cantó esquerra, mirant-lo de front, que diria que son com un petit columbari.
1786 està gravat a la façana, entre el portal i el petit rosetó. Tal vegada la data de l'ampliació del petit temple. Una data, segle XVIII, que sembla que va ser relativament bo, lluny encara de les malvestats fratricides del segle següent. 

Davant per davant, el petit cementiri. Net, molt ben arranjat.
No sé si és per la imatge marinera de la pega i el calafat de fa una estona, però, fins i tot, em sembla un petit cementiri mariner, això, sí, inserit, enclavat, en un boscà generós i vetllat serenament pels dos imponents xiprers que li fan la sentinella.

Sant Esteve d’Olzinelles em reclama més temps que la fugissera estada dels meus companys i em quedo endarrerit. Mal costum quan es va en colla, aquest meu de voler respondre a la crida de serenor de determinats llocs per una estona.

Hi haig de renunciar i apresso el pas en la tornada per a atrapar-los.
En fer-ho, m'assabento que dues companyes han caigut, res de greu finalment per a cap d'elles. Però no puc defugir per una estona un cert malestar per haver-me quedat endarrere. Tot i que hi havia prou companys per a atendre-les. 

Ara, camí de retorn, les boires creixen decidides damunt el Turó de l'Home.

A l'hora de dinar, a taula, aquelles companyes estan prou eixerides i parladores (ai, les dones!), com si res no hagués passat, però hi ha un turmell ressentit i una bona fregada a un llavi.

Les flors del Lobivia Àurea

Sortir al balcó, matinet, i trobar-se les flors de la Lobivia àurea (no sé el nom de la varietat, que n'hi ha moltes), em fa molt de goig.
Ell, el cactus, va a la seva, tant se val. Però indubtablement em fa un regal.
Ara fa una estoneta l'acabo de retratar.
El sol ja fa groguejar la façana del davant i la humitat és alta.
I les flors estan tant eixerides!


6 de maig, a les 8,32, primera flor. A sota, a l'esquerra, ja apunten les altres dues.

7 de maig, a les 9,25, ja s'ha obert:

Aquesta primera s'ha anat pansint mentre creixien les altres dues, i avui, 16 de maig, a les 7 i 10: Ohhh!!

Per boscos de Cunit

Dimecres passat tenia ganes de fer una matinal i vaig trucar en Josep per si dijous li venia bé de sortir, i tanmateix no tenia cap compromís.

Li vaig proposar de fer una excursió pels voltants de Cunit, una volta que m'havia "baixat" ja feia un cert temps del Wikiloc que em va interessar pel fet de desconèixer aquells verals. 

No és pas gens prudent de refiar-se de les qualificacions de "fàcil, moderat, o difícil" amb què es qualifica el grau de dificultat que els autors atorguen a les seves rutes quan s'envien al "Wikiloc", de la mateixa manera que no son creïbles els temps marcats als plànols de l'Alpina o altres ressenyes, pel fet que la valoració de l'autor va inevitablement lligada a la seva subjectivitat. 

Per això -com sempre- em vaig estudiar bé la cartografia i vaig arribar a la conclusió que estava al nostre abast.

Vam esmorzar a l'àrea de l'autopista d'abans de la sortida 13, que és la de Cubelles-Cunit i vam deixar el cotxe més o menys a prop del punt de partida.

Hi havia un tel de núvols alts que ens privaven del sol, cosa que anava prou bé, però que no feien cap nosa per a contemplar el paisatge del cantó de costa que, ben aviat, es veu a mida que vas pujant suaument en direcció a l'autopista, que s'ha de passar per sota, per una carretera que puja a una urbanització que ens quedarà llunyana i que no interfereix la excursió.

El camí, quan arriba al tall de l'autopista es perd, convertint-se en un petit corriol poc clar que segueix els senyals d'una conducció enterrada de gas i que davalla fins la carretera que deia.

Potser  aquest és un detall que valdria la pena que l'autor hagués esmentat en el comentari al "track", doncs la baixada fins la carretera és molt forçada, per dreta.

Si l'hagués de fer una altra vegada estudiaria una ruta alternativa per tal d'evitar aquest tros.

Una vegada passada per sota l'autopista, comença el bosc, un bosc mediterrani -com no podria ser altrament- amable, que d'anys ha anat recuperant antigues terrasses i bancals de conreu, probablement de vinya, olivera i ametller.

Parets de pedra seca, encara en prou bones condicions de manteniment, en donen testimoni. També runes, escadusseres i esparses, de cabanes de vinya ens ho diuen.

Alguna altra està, encara, en bones condicions.

Passem per un fons o barrancada on les parets de pedra es van succeint amunt, fent la funció d'assuts.

Els meus estimats garrofers apareixen de tant en tant i el pi s'ha ensenyorit de la majoria del bosc. Però també i ha brucs, alzines i molt de matoll. El bosc és dens, però no brut, de manera que si calgués alguna drecera -que no cal- no ens embardissaríem gaire.

El terra és amable, però la petja no pot estalviar les calisses garrafines que, amb menys densitat que al veí Garraf -morfològicament encara hi som- a trossos enllosen el terra i a trossos son trencades.

El camí, en un moment determinat, sembla que s'arrauxi, de manera que puja molt dret, amb una inclinació que deu anar entre el 30 i el 40 per cent, guanyant alçada ràpidament. Sort que és curt.

Ens deixa molt a prop del camí de  carena, que l'autor ens diu que és el Camí de les Crestes o Carrerada de Santa Coloma, on retrocedim uns metres per anar a veure l'Avenc de Sant Antoni, que dona nom al turó que hem pujat.

Sense llum -me n'he oblidat en fer la motxilla- no es pot si no treure el cap a l'entrada, que una vella porta mig oberta i rovellada no impedeix. 

Diu que la cova -o avenc- té un recorregut d'uns quaranta metres en dues galeries. Si que es pot veure però alguna construcció interior que tal vegada hagués servit als pastors.

El camí, ben bonic, acaba d'assolir els pocs metres que falten per ser dalt de la carena, a partir de la qual torna a davallar, més cap a llevant, per un bosc deliciós, en direcció a Cunit. És, aquest tros, una veritable delícia, pel camí, pel bosc, per la llum. Baixant moderadament, fent petites ziga-zagues. No ens el volem acabar massa de pressa i ens aturem en un racó una estoneta. Es veu que no fem cap nosa als ocells, que enjogassats amb la primavera piulen sense parar.

En retornar passarem per un pont damunt l'autopista, just abans del qual, i dins del tancat d'un mas que conrea unes vinyes ben ufanes, contemplem una cabana de pedra, probablement parcialment refeta, que fa molt de goig.

Sé que el Josep no llegirà això, que fa temps que va decidir -amb raó- que es pot viure perfectament sense ordinador i no va voler "entrar en el joc". Per això ja li vaig donar personalment les gràcies per la companyia.


Per cert, que em vaig endur els meus bastons 2.0 (el parell de bastons d'alumini), perquè vaig veure que les corbes de nivell s'ajuntaven molt per a pujar al turó de l'Avenc, i em van anar d'allò més bé. Ara que les forces no sobren per enlloc, mira, em van agradant. Em van agradant els 2.0