A "fer el turista" i propaganda.

Em sembla que ja està tot a punt.

Aquest matí he fet una bona regada als testos i he posat, només per als geranis, l’humitejador de la terra. Les altres plantes no cal, que son crasses i cactus.

Per cert, això de l’humitejador de la terra és un gran invent que fa tres anys que vaig trobar i val la pena fer-ho saber.

Vet aquí que la terrassa, no gaire gran, de casa, està orientada a sud sud-oest, i li peta l’inclement sol d’estiu moltes hores. Com que poc o molt hem de baixar la vela i és terrassa, o sia, que no sobrepassa la línia de façana com els balcons, s’hi crea un ambient càlid, humit i amb insuficient ventilació. Irresisitible per a moltes plantes.

De manera que quan a l’estiu marxàvem més d’una setmana, a la tornada feia pena de veure. Com deia la gitana, “pena, penita, pena”.

I com que al capdavall son quatre testos, res de pensar en regs automatitzats gota a gota que, par altra part, essent fora, no em quedaria tranquil.

Fa uns tres anys vaig trobar la sol·lució per internet. I com que m’ha anat força bé en faig propaganda. Es diu “Blumat”. Vegeu el web.

Tot i que al web es diu que aquest sistema és pensat per a plantes d’interior, puc donar fe que a l’exterior i en les condicions que he explicat, m’ha funcionat força bé. Suficient per a donar el mínim d’humitat que les plantes necessiten per a resistir més que bé. Ara, en retornar, me les trobo força bé.

Mira, se m’ha acudit de parlar-ne per si a algú li pogués interessar.

Doncs deia que ja està tot a punt. D’aquí una estona marxarem. Per dotze dies si Déu vol. A "fer el turista".

Ah, i del “Blumat” no en tinc comissió, eh?

Tot és vostre

Tot és vostre fillets, tot. Com  podríem negar-vos-ho si us hagués de comportar un “trauma”, si us hagués d’”estressar”?

Vosaltres, reiets, per haver nascut on heu nascut, en aquest beneït racó de l’Europa occidental i a darreries del segle XX, teniu tots els drets. Tots, no cal que us ho detalli.

I ara, només faltaria que us ho neguéssim!

I si algú us els discuteix és que és un carca o un neoliberal-capitalista (ui, hi ha un insult més fort que aquest?).

Qui diu que no heu de poder tallar una carretera quan esteu indignats?

Que no podeu apropiar-vos de totes les places que calgui? I ara!

Per què no heu de poder fotre un bon susto als dropos del Parlament?

I quin mal hi ha en omplir de merda les platges de Barcelona per la revetlla de Sant Joan? –al cap i a la fi només vint tones de merda- . Si senyor, l’ajuntament està precisament per això, per a netejar-vos la caca, com han fet els vostre pares. I si netejar les platges val calers, que apugin els impostos ( no a vosaltres, és clar, als que més tenen).

L’important, fillets, és que us ho hàgiu passat bé. I que hàgiu mirat per damunt de l’espatlla els “paquis” que us venien les “birres” a la platja: no creguéssiu pas que ho fan per a guanyar-se la vida, en realitat és que els encanta jugar al gat i la rata amb “la pasma”.

Ah, i si n’hi ha que s’esforcen, treballen, estudien, lluiten, no acampen o no emmerden, no en feu cas, que ja s’encarrega el sistema liberal-capitalista d’abduir perversament als  poc conciençats!

La Cloenda d’enguany

L’editora del butlletí em va dir de fer quatre ratlles sobre la cloenda dels Veterans d’ahir. Ara l’hi he tramès. 

Com que no passa com als concursos literaris, que els originals han de ser inèdits, ni ningú s’haurà de molestar per això, m’agrada compartir-ho al bloc. Una de les possibles maneres de  desitjar a tothom un bon estiu. 

“Veterans: Cloenda 2010-2011

Els veterans, en les nostres sortides, fem com els escolars, que iniciem el curs el setembre -o l’octubre depenent de com s’escaiguin les dates- i l’acabem pel juny.

Així, fem el parèntesi que ens estalvia les calors fortes gens recomanables per a caminar, llevat que es vagi cap a Pirineus, la qual cosa, en tot cas, resta per a les decisions privades.

De manera que com a grup de veterans hem acabat el curs 2010/11.

I ho hem fet enguany per terres del sud del Bages, concretament a Mura, en una trobada dissenyada i executada tenint ben present els que caminen i els que ja no estan en condicions de fer-ho. Gairebé omplint l’autocar de trenta places: 28 veterans que (deixeu-me fer broma), un a costat de l’altre ja fem prou patxoca.

Així, un grup va fer una excursió que, sortint de Mura, va recórrer els seus encontorns passant per la Creu de la Vila, el Puig de la Balma, el Molí del Mig i va retornar a Mura per la Riera de Nespres. Un recorregut que va agradar força però que ja va palesar que som a dates de suada segura.

L’altre grup va fer una passejada per la vila, seguint carrers i carrerons, amunt i avall, com és inevitable a Mura, acompanyats d’una guia molt amable, amb visita a la molt notable església de Sant Martí, la parroquial de Mura, i un establiment dedicat a l’exposició i venda d’antiguitats, així com a un taller artesà que treballa la fusta de boix, d’una manera admirable.

Però, més enllà de les activitats dutes a terme, el que és més rellevant de les trobades de cloenda és el fet de la trobada en ella mateixa, trobada i acte de germanor excursionista entre tots aquells que, independentment de quin sigui en cada cas el grau de les llurs capacitats, formem part de la família dels veterans. Una família a la que tant de bo tothom pugui arribar un dia o altre, sense les tristes excepcions que la realitat imposa. I on millor que trobar-nos tots que al voltant d’una taula?

Enguany, a “Cal Carter” de Mura i amb un menú que incloïa el “poti-poti”, plat tradicional a la vila i que, per les seves característiques de plat fred va fer les delícies de la concurrència. I amb un segon plat de botifarra esparracada.

Tot desitjant-nos, i desitjant a tothom un bon estiu, va transcórrer l’agradós dijous 16 de juny de 2011, dia de la Cloenda de Veterans.”

"Trompe l’oeil" (piulada)

Plans de Mudèfer, terme de Caseres, sota les restes del Fort de Milet.

Joc de “trompe l’oeil” entre el molí de vent i l’ametller. Aquí, ametler.
I si en entrar el garbí l’ametller comencés a girar i el molí no? Això sí que fora un “trompe l’oeil” complet!

Ai, l'"Astarot"!

Si, si, d'acord, ja sé que les coses son així. Només faltaria que no ho sabés.

Però m'emprenya que determinades coses desapareguin, que determinats entorns canviïn. 

Ens anem "fent" de llocs i coses i ens belluguem per topants coneguts, sabuts, i això ens dona una certa seguretat i pertinença.

Però si, canvien. I cal substituir el topant per un altre. Per un altre punt de referència. Però cada vegada em fot més mandra fer segons quina mena de canvis.

L'altra dia, tornant de Sant Martí d'Empúries, vam tenir la pensada d'anar a dinar a l'"Astarot", una casa de menjars de Pals, a la sortida  anant cap a Palafrugell.

Recordo que ens hi van portar per primera vegada en Josep i l'Antònia, en ocasió de la visita que els vam fer a un càmping dels Masos de Pals, on passaven les vacances. Nosaltres també hi havíem estat en aquell càmping, en d'altres dates, però no coneixíem l'"Astarot".

S'hi dinava força bé, feien un menú bo i complet i la terrassa coberta de l'exterior era un lloc deliciós des del qual es veia la plana i l'aturonada vila de Pals. Molta gent treballadora hi dinava i era poc conegut d'estrangers probablement per estar una mica apartat de la carretera, tot i que estava -encara hi ha el senyal- prou ben indicat.

D'aleshores ençà, sempre que ens deixàvem caure per la comarca acabàvem dinant-hi.

L'altre dia era tancat. Quina llàstima!. Però no tancat perquè fos el dia de descans, no. Era tancat perquè ja no funcionava. Adéu Astarot!

Si Astarot és un dimoni, un dimoniàs dels grossos, no puc pas creure que el dimoni Astarot hagi estat el responsable de la desaparició de l'"Astarot" restaurant.

És dimoni, però no tonto, i per tant, prou que havia de saber que allà hi pecàvem prou de gust:

bona endrapada, o sia, pecat de gula, bones glopades de vins i cerveses, o sigui més pecat de gula, fins i tot amb un rotet mal dissimulat (encara que fos seguit de l'inevitable "ai, perdó!"), o sigui pecat de paraula per haver demanat perdó. Ah i el cafè per cert, si n'era de bo que encara me'n  recordo ara! I el conyaquet, el cigarret -eren temps de llibertat, de diabòlica llibertat- . I tant que pecàvem!

No no puc creure que Astarot tingui res a veure amb la desaparició de l'"Astarot".

A més, aquest dimoniàs deu estar de vaga. La prova és que cada dia hi ha més llocs "light", virtuosos, purs i angelicals. Uèeeee...

Au, i ara a espavilar-se a buscar un altre lloc, no fos cas que la buidor de l'absència fes sensació de mareig.

Ells ens diuen

No us conformeu, fills meus, amb la creença que els núvols son condensació de gasos.
Mireu-los.
Interpel·leu-los.
Interpel·leu-vos.
Com vosaltres sou molt més que milions de cèl·lules organitzades, ells son molt més que condensacions de gasos.
Ells en diuen. Escolteu-los. I digueu-los també a ells.