Passejada pel delta

Aquest dijous, de matí, havia de ploure molt, segons les previsions. Llàstima, perquè tenia previst anar al delta del Llobregat amb  uns companys que no hi  havien estat.

Hem seguit el guió establert en aquests cassos en què s'anuncia pluja:

a) M'he llevat ben d'hora i el cel estava tapat, però no em semblava que anés a ploure. Per tant, silenci i cap al l'estació. Si hagués estat plovent haguéssim fet una roda de telèfons i tots a fer una segona dormida.

b) A l'estació agafar el tren, i a l'arribada, esmorzar  al bar. Si aleshores hagués plogut, decisió conjunta, normalment tornar cap a casa. No hi hauria excursió però hauriem esmorzat i xerrat plegats, que ja val la pena. El cel però, estava tapat però sense amenaçar.

c) Endavant doncs amb la excursió.

Passejada pels espais natural del riu Llobregat, el meu.

Aquest ocellàs que sobrevola el parc no he estat capaç de catalogar-lo:

Aquell noi que ha baixat del 4x4 del parc amb una xarxa que sembla de les de caçar papallones, però més petita, s'ha endinsat al canyar mentre nosaltres feiem la poma. 

En tornar ell, la fem petar una mica: no, ha anat a fer una de les medicions per a controlar l'estat larvari dels mosquits. Tenien l'avís de pluja per a les deu del matí i son quarts de dotze, de manera que ha avançat una mica la feina.

A part dels treballadors del parc només ens hem creuat amb una altra persona,  i encara una d'aquestes persones pobretes, que tenen tant pocs "bon dia" que si, en creuar-se amb d'altres te'l donen, es queden sense.

Ens hem estat una bona estoneta a l'aguait de l'estany de Cal Tet. Binocles, màquina de retratar i ull nu. L'espectacle de les evolucions dels animalons, aliens del tot a la nostra presència.

Ves per on, en tornar a ser a l'estació del Prat, s'ha posat a ploure.

Sant Feliuet de Vilamilans

Dijous passat vam fer sortida de veterans i aquesta em tocava a mi d'organitzar-la.

Va ser, ves quina sort, la primera sortida des de la primavera que no suàvem la cansalada, als tres o quatre dies de l'adéu d'aquest estiu endarrerit que, si s'estira una mica més, ens porta la calor fins a Tots Sants.

Ara, que tampoc hagués estat res d'extraordinari que la calor arribés a Tots Sants, que ja recordo que ha passat altres vegades. Per cert, em permeto, amb tota simpatia, d'enfotre-me'n de tot això dels "récords" que ens diuen els homes i dones del temps quan, sovint, diuen que tal cosa o altra no passava des de...ai Senyor! l'any 70 o 90, com si parlessin del Mesozoic, per exemple. 

Sant Feliuet de Vilamilans (Vilamilanys segons altres), és un lloc deliciós prou conegut dels xiruqueros, excursionistes en general i minyons de muntanya de la meva generació.

L'esplanada de sota de l'església, ara "arreglada" amb uns petits murs perimetrals, era un lloc d'allò més adient per a plantar-hi les tendes.

Aleshores, Rubí, d'on baixàvem del tren, era lluny i havíem de caminar una bona estona.  Després, segur, venien les excursions, el foc de camp la nit de dissabte....en fi, tot allò que s'esdevenia en aquells temps.

Ara Rubí, havent crescut tant i tant, és a tocar de Sant Feliuet que ja té naus industrials i l'autopista per veïnes, tot i que Sant Feliuet és terme de Sant Quirze.

De manera que vaig decidir fer l'excursió anant-hi per Les Fonts de Terrassa, pujar al mirador, seguir la Serra de Galliners fins a Sant Feliuet, i tornar a Les Fonts per la serra de Ca n'Amat.

Son, aquestes, serres amables, de poca alçada, sotabosc espès. Camins deliciosos.

I des del mirador de la serra de Galliners hom té sota els peus tot el Vallès, l'Occidental, on som,  i l'Oriental, més llunyà, fins a sota els peus del Montseny.

Venint del cantó que veníem s'arriba a Sant Feliuet pel seu turó, que corona, des del 1957, en plena efervescència del nacional-catolicisme, un Sagrat Cor de considerables dimensions. I que, al menys parlo per mi, fa més basarda que no pas convida a la oració o la introspecció. 

En baixar del turó ja s'és a l'ermita. L'espai està cuidat, net, fa goig. 

I aleshores surten els:

"Ei, jo aquí ja hi havia estat!...ostres, però si un dia..."

Un altre: "...doncs no em resulta estrany, no..."

I: "Que no te'n recordes Pep, que aquí s'hi van casar el Fulanet i la Fulaneta?"

I: " noi, no me'n recordava gens..."

I tants i tants comentaris acompanyant la complaença dels que no hi havien estat mai.

És el lloc més adequat per a seguir el nostre ritual de "la poma", que consisteix en l'aturada a mitja excursió per a menjar quatre ganyips o la poma, que l'hi ha donat nom.

Si, és pre-romànica. I la font està molt ben arranjada.

"Ara queda gaire pujada?" 

No, només un trosset, perquè després ens desviarem per la serra de Ca n'Amat.

Al Mirador del Migdia, a Montjuïc

Ja és una feliç casualitat. Mentre pujo amb el cotxe cap al mirador, a "Radio Cásica" emeten  la "Serenata Malencònica", de Txaikowski. Arribo a l'aparcament del Mirador del Migdia i em quedo dins el cotxe fins sentir la peça sencera. Pura meravella. M'arrisco a perdre'm la posta, que per això he pujat. Però per sentir-la, assumir aquest risc s'ho val. La posta s'ha de produir avui a les set  i onze minuts, tot i que les muntanyes l'escurçaran quatre o cinc minuts.

Fins fa ben poc la barana era sencera i hi havia un panell explicatiu -força malmès ja-, del que es veu des d'allí. Ja no hi ha el panell i el tros central de la barana jau un parell de metres daltabaix.

La gent va i ve. Primer miren cap a migdia -al cap i a la fi el nom del mirador- damunt del port de mercaderies -la mar i el port son sempre un espectacle-  mentre les gavines, en aquesta hora, evolucionen i embadaleixen amb el seu vol. Després miren cap a ponent, menys estona potser, on gairebé a primer terme el cementiri mostra els seus desèrtics "carrers" més enlairats.

En retorna una i altre vegada el so del violí de la serenata.

El sol fa el seu camí. Contemplant les seves darreres llums queden dues noies alemanyes que s'han assegut i jo mateix.

El Garraf para el llit al sol que si ajau plaent.

Comença la fosca tardorenca.

Adéu a Janio Martí

Me'n vaig assabentar ahir per una piulada al “truitter”.

Ha mort en Janio Martí. A l'”Ara” han publicat una ressenya i aquesta fotografia d'ell .

Amb ningú com amb ell i el seu conjunt he ballat tant i tant a gust. En Janio ha estat únic, en una època on hi havia molta gent que tocava molt bé la música de ball i quan, per cert, es ballava. I dic “ballava”, i mirava d'aprendre'n. No només es bellugava o saltava o feia moviments histriònics com ha passat després.

Encara em pregunto, quan un diumenge m'estic a la ciutat, “com es pot passar un diumenge així?”. I és que va haver-hi un temps que el diumenge era per a fer una excursió al matí i a la tarda anar a ballar. L'excursió pels voltants del meu poble, el ball a la sala, una sala d'aquestes on ens trobàvem tot el jovent i moltes àvies que anaven cofoies a veure com de bé ballava el seu nét o néta o a fer de carabina de la néta.

Per no parlar de la pista d'estiu, un lloc deliciós.

Quan venia en Janio Martí jo era capaç de ser el primer en obrir ball. El primer en sortir a la pista. És clar que amb dues condicions prèvies: la primera, que volgués ballar una de les meves balladores “de garantia”, no fos cas que hi hagués una entrebancada que, sent la primera parella, veuria tothom. Segona condició, haver ja fet amb els amics un bon glop de “nuvolet”, o sia, un parell de dits d'una barreja d'anís i ginebra amb un raig de sifon, per a sortir convenientment desinhibit.

Les tardes de ball amb el conjunt d'en Janio Martí eren senceres, ballava totes les peces menys aquelles que em perdia pel temps d'anar a demanar el ball a les noies o rebre les carabasses de rigor.

Deia en Janio Martí que s'havia de tocar no el que vol l'orquestra, si no el que la gent vol ballar. M'ha agradat tornar-ho a sentir en el video que l'article de l'”Ara” enllaça. I fè de Déu que sabia interpretar allò que la gent volia.

Les de les tardes de diumenge que venia, les de la Festa Major, les del dissabte al vespre d'estiu. Aquelles magnífiques ballades les hi devem tota una generació.

Déu el tingui a la Glòria.

Retalleu per aquí, si us plau.

Avui havíem d'anar a preparar la propera sortida de veterans, però el Pep m'ha trucat d'hora per dir-me que té una calipàndria de can collons, que respira com pot i per la boca, de manera que ho haurem de posposar.

I doncs Pep? Doncs resulta que "vaig agafar un autobús que semblava una nevera i després vaig haver d'enllaçar amb un altre després d'estar-me una estona a la parada. Si el primer era una nevera el segon un congelador..."

Li he dit que ho entenc perfectament, perquè a mi em fot de mala (píiiiip) això d'haver d'entomar el que no-sé-qui decideixi que haig d'entomar, sigui al metro, a l'autobús, a un edifici o on sigui. 

No tant sols ens hem tornat "rics" aquests darrers anys, si no que a més ens hem tornat "senyoritus". Ai cony, que jo haig d'aguantar que a l'estiu faci calor? au va home va!... Res, tot tancat a pany i forrellat i aire fred per un tubo...per un?, no, per molts tubos que et foten l'aire fred d'un cantó i de l'altre. I jo a posar-me la gorra perquè el raig de fred no m'arronsi la calba i a fregar-me els braços per haver comès la imprudència d'anar amb màniga curta a l'estiu.

I després vénen els llestos aquests dels arquitectes guais i et dissenyen edificis tancats per tot arreu, amb les façanes amb grans finestrals de vidres on hi peta el sol sense clemència, i vinga refrigeració interior. Que no pagaran pas ells és clar. I tothom badant d'admiració davant l'edifici singular.

Vinguin tisores, finestres obertes, que passi l'aire i fora refrigeracions, que hem d'estalviar gas-oil, electricitat i el que sigui. I retalleu senyoritus per tot arreu, a veure si podem tornar a ser persones normals que a l'hivern passem una mica de fred i a l'estiu una mica de calor.

Ja sé que no serveix de res que digui el que dic. La preparació de la sortida ja la farem un altre dia si Déu vol. Però al menys, després de treure'm això del pap, em quedo més relaxat.

Vinga tisores!

Les meves botes i les meves botes.

Ahir un parell de tentines sense més, sense anar per terra. 

De fet aquells verals son encara de la Serra de l'Obac i doncs la petja en baixada no estalvia pedra solta i aquella mena de sauló.

L'excusa era que recomençàvem les sortides de veterans després d'aquest llarg estiu que es resisteix a marxar i no estava segur del grau de rovellat que podia exhibir.

I quines botes si no les meves, encara que estiguin fotudetes, per anar sobre segur?

Fa un parell de setmanes vaig anar a comprar unes botes noves, però encara no les he esblenat.

I el més important, encara no estic segur que les velles les hagin instruït adequadament per a ser les botes d'un Xiruquero-kumbaià.

Les vaig posar al costat de les velletes, a fi que aquestes els expliquessin que son molt més que trossos de materials cosits o enganxats d'una manera determinada i en forma de peus. I que seran molt estimades.

Les velletes però, ahir van dir prou. Ja no els queda pràcticament gravat a les soles, els talons estan gastats del cantó que pertoca al meu caminar, i fins i tot comencen a obrir-se pels sécs que corresponen a la base dels dits dels meus peus.

Tant com han vingut amb mi, des d'aquell 2002, en la segona anada al Camí de Sant Jaume i fins ara!

I com em disgusta que hagin de dir prou!

Hauran acabat el seu recorregut a les envistes de Montserrat. En certa manera, i sense haver-ho previst, podrien considerar-ho com una atenció. Si més no voldria que així ho entenguessin.

I prou que ahir, valentes, fan fer la seva feina.

A la propera sortida ja hauré esblenat les noves botes. Les meves botes. 

El Pou de Gel

Queda amagat dins del bosc. 

I queda a prop de la carretera. De fet, una vegada traspassada aquesta, venint del monestir, pot estar a uns cent metres si fa no fa.

És el pou de gel del Monestir de les Avellanes.

Part superior del pou

Coses de l’idioma, que es va aprimant, ai las!, penso en els mots gel i glaç. El gel és fabricat, com es fabricava en aquest i tants altres pous per a obtenir-lo, en èpoques pretèrites, o en les més modernes fàbriques de gel. 

De nano, de tant en tant, a casa m’enviaven a la fàbrica de gel a comprar-ne per a la nostra nevera de casa –que ve de neu, eh?. M’agradava veure amb quina destresa l’home de la fàbrica movia els blocs de gel apilats, amb un ferro llarg que tenia la punta corba, per a acostar el bloc i poder-lo tallar. Anys després, un dia, els pares van comprar una nevera elèctrica, que, quin avenç! no havia de menester barra de gel.

El gel és fabricat. El glaç és natural. Es fa quan glaça de tant de fred com fa. Com quan, alguns hiverns, es glaçava l’aigua del safareig de l’eixida. O com es glaçaven els tolls d’aigua dels camins.

Així era per a nosaltres. Potser en altres llocs al gel també se n’hi deia glaç tot i que fos fabricat. I al glaç, tot i que fos natural també se n’hi digués gel. 

De fet, a molt llocs he vist escrit “pou de gel” i en d’altres “pou de glaç”.

Em pregunto com en deien quan els pous de gel funcionaven.

Construït, com era força corrent, en un pla inclinat del terreny, per carregar-lo per la part superior i treure’n el gel per la inferior, on hi ha la porta, que es veu en aquesta fotografia. 

Aquell bosc, poc concorregut, convida, al menys parlo per a mi, a la serenitat. De fet com tots els boscos.

I a fe que no dec ser l’únic en sentir-ho així. Vet aquí que el pou de gel està arranjat perfectament. I a més de recordar-nos les feines dels nostres avantpassats, ara és una petita capella, o lloc de recolliment o oració, el que vulgueu, però en tot cas un recer que convida a la serenitat que deia suara.

Que bonic que és quan es fan les coses ben fetes!