dimecres, 14 de març del 2012

De boira i blogs

En acabar l'entrada que acabo de fer al meu blog "Quatre Testos", he sortit a la terrassa perquè em semblava que la tarda s'havia enfosquit abans d'hora. Cert: del cantó de mar, que no tenim gens llunyà de casa, per bé (per mal, hauria de dir) que no el veiem, ha pujat la boira i s'ha estès per la part del barri que li és més propera.
Aquestes boires que quan vol el mar ens envia, donen un to misteriós al antics edificis que composen la gairebé totalitat del barri. I ara cal agrair-li a la boira la seva visita, car massa sequedat hem tingut aquest dies -setmanes- de tal manera que el frare semblava que s'hagués quedat garratibat. Ara ja està en una posició que li deu resultat un xic més còmoda.

He pensat que una altra boira més persistent s'ha anat instal·lant darrerament, cada vegada més persistent, en el cel del món blogaire. Està com ensopit. La cosa no és nova, però darrerament he constatat com han tancat portes alguns blogs que jo visitava amb una relativa assiduïtat. Algun m'ha sabut greu, certament. També hi ha blogaire que s'ha estimat més no permetre comentaris, la qual cosa, ben legítima, fa que el blog perdi  aquesta facultat d'anada i tornada, interacció que els dona vida, una certa vida si més no.
Altres blogaires, potser els més joves, s'han desanimat en constatar que la gent parlant NO s'entén, que només els posen comentaris aquells que els diuen "amén", i s'han estimat més quedar-se amb els elements més rabents de les dites "xarxes socials", que permeten la immediatesa del "passa-ho".
Els que gaudeixen de bona salut son aquells blogs que han estat concebuts  com a còmoda alternativa al farragós manteniment d'una pàgina web, sobretot els que cerquen una finalitat promocional i/o publicitària. 

Sic ut transit gloria mundi. Tot te les seves èpoques bones i els seus declivis, com diuen els economistes quan parlen del "període de maduració d'un producte", i certament, els blogs van eclosionar amb un creixement gairebé exponencial per a arribar al seu període de maduresa fa un parell d'anys, o tres, i començar, d'aleshores ençà, el seu període de declivi imparable que els reduirà significativament.

A mi aquest blog que jo en dic bloc, em serveix. Més enllà dels comentaris sempre plaents de rebre, majoritàriament si no surto de mare (vull dir de la mare excursionista, que això de no ser monotemàtic no agrada). No vull dir pas que un dia no quedi també en un racó -en aquest cas virtual- com les màquines de fotografiar analògiques, o la màquina d'escriure que deia l'altre dia, però de moment no em vull pas privar d'aquesta possibilitat catàrquica i un pèl exhibicionista -com tots els blocaires- d'escriure quan el cos ho demani i a més, fer-ho amb l'autocensura de saber que altres ulls ho veuran. No sé si això darrer és gaire bo, per la qual cosa procura de saltar-m'ho de tant en tant.

I em serveix per a coses molt i molt importants, com el fet de poder dir que demà, si Déu vol, me'n vaig d'excursió amb uns companys. I que em fa molta il·lusió.
I de deixar testimoni que he dit, ben clarament, "si Déu vol". Agradi o no agradi.

Ara que he notat una certa pesantor als llocs de sempre, quan hi ha canvis de temps, he tornat a sortir un moment a la terrassa i he vist que el carrer està humit, i la boira de mar senyoreja misteriosament.
La boira de mar, si demà també n'hi ha, no arribarà allà on serem.
I ara, amb permís, me'n vaig a comprar una barreta per a l'entrepà de demà.



9 comentaris:

Albert ha dit...

Com bé dius, tot te un inici i un final, però també penso que el declivi actual dels blogs te a veure molt amb la situació de crisi i desànim generalitzats, que no convida a esplaiar-se gaire... a veure si jo mateix m'animo a publicar que ja fa!!!
Avui sortia al Remolar a guaitar ocells, però un petit ensurt de la dona ens ha entretingut el matí a urgències. A veure si demà... jo no diré si Déu vol, perquè no soc creient, però respecto i defenso, el teu dret a posar-ho, i es clar, a creure...
una abraçada

esparver ha dit...

Els bolgs neixen i moren igual que ho feien les pàgines web personals quan no hi havia blogs.
El facebook no substituirà als bogs, és una cosa que no hi te gaire a veure (per ara), i els blogs seguiran tirant mentre van canviant els escriptors. Fet i fotut un blog no és altra cosa que una pàgina personal sofisticada (i on encara no cal dir qui ets).

Marta ha dit...

Pere, crec que tens raó en moltes coses, però penso que no hi ha un declivi de blogs, actualment n'hi han molts més que fa uns anys. Alguns en cansen de mantenir-los ja que escriure costa. Jo m'hi trobo molt a gust també amb els meus, i intento ser breu. Si em llegeix molta gent, no ho sé, però el que sí sé és que la gent no deixa comentaris escrits. Amics i familiars de paraula me'n fan. Hi ha mandra de fer-ho. A mí m'agrada compartir les experiències dels altres i en gaudeixo força. El que sin et puc dir que quan trobo escrits massa llargs, els llegeixo en "diagonal".

Que vagi bé l'excursió. M'agraden els teus relats de les sortides i la manera com ho expliques. Ara no fallis!!!!!

Pere de can Peret ha dit...

Penso que crear i mantenir un bloc és tot un repte, ja que requereix aquell compromís de donar-li vida, creant unes entrades que et van definint una mica com ets personalment. La meva admiració als que teniu aquesta capacitat i constància per a que funcionin aquets punts d’encontre.
Que vagi molt bé la caminada!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs si que és veritat Albert, que estàs una mica mandrós, que des de la femella de Calopteryx no tenim una obra d'art-natura que portar-nos als ulls. I feu el favor, d'ensurts ni grans ni petits!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Em pregunto, Esparver, quants milers -milions?- de blogs inactius deu haver-hi arraconats a la blogosfera. Segur que la casuística d'abandó deu ser ben variada.
Com bé dius, també deu passar el mateix amb les pàgines web que els van precedir. Tanmateix, com deia jo dels productes en general, Facebook no s'escaparà de la dinàmica.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Potser la meva percepció Marta, no sigui del tot encertada pel que fa al declivi dels blogs. Però m'ho sembla molt.
El que no sé interpretar és aquesta realitat de la por? mandra? a posar comentaris quan, en molts cassos, no serien pas més llargs del que molts posen al Facebook.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Pere, moltes vegades havia entrat al teu perfil creient que no m'hi havia fixat bé, que havies de tenir un blog. I és que amb la claredat i consistència que expresses les teves idees, encara ho trobo estrany.
No és per afalagar que t'ho dic, és que les coses son com son.

Gatsaule ha dit...

Veig amb satisfacció que de moment no ho deixes, tot i que m'ho has fet patir!!

A mi també me n'han vingut ganes algun cop, de deixar-ho, ahir sense anar més lluny quan vaig veure el .es a l'adreça. Però espero aguantar ja que m'ha donat moltes satisfaccions, i no només de caire exhibicionista!!