divendres, 9 de març de 2012

Dit amb normalitat. 
Amb serenor. 
Amb pronúncia clara.
Alhora, amb decisió. 
Amb la fermesa justa per a no donar lloc a cap mena de dubte.
En aquestes condicions, que n'és de bo, quan s'escau, dir, simplement, "no".

Tot seguit arriba la sensació de benestar. D'alleujament.



4 comentaris:

Marta ha dit...

Si senyor, diguem NO, nosaltres no sóm d'eixe món.

M. Antònia ha dit...

De le suma de no saber dir "no" hem arribat aquí. Sabrem dir NO?

joan antoni ha dit...

I també PROU, divines paraules.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Pensava en les relacions interpersonals, concretament en aquelles situacions en què l'interlocutor expressa amb avidesa i amb un cert enuig la voluntat d'obtenir la teva aquiescència (l'habilitat és una altra cosa), des de la seva suposada seguretat i versus la teva suposada inseguretat o dèbil argumentari.
És en aquestes situacions quan crec que el no ha de néixer amb naturalitat i suau fermesa. I quan produeix, a més d'alleujament, la petita felicitat de reblar el propi "ego sum ego".