De Santa Llúcia a la Candelera

Vénen els dies de fer el pessebre. Santa Llúcia és dijous que ve.
Fer el pessebre als voltants de Santa Llúcia i guardar-lo per la Candelera, heus aquí la tradició. O una tradició de temps ha, si es vol, doncs com tot allò que és cultural, per bé que es transmeti, es transforma sempre. Quan no desapareix.
O quan no es reinventa després d’haver desaparegut.

Això ve a dites pel que va passar amb el meu pessebre de l’any passat, quan semblava que es consolidava la colla dels Cargols. Vaig decidir fer un pessebre, que seria el de la colla i alhora el del Xiruquero-kumbaià, amb quatre fustes que tenia a casa.
Bé, en realitat en tenia set de fustes i va sortir-ne un pessebre crec que força digne, alhora que senzill i muntanyenc.

I el vam anar a portar a Sant Pere de Vallhonesta, en una excursió molt bonica de la que en vaig fer un post.

Quan per la Candelera el vam anar a recuperar, vaja!…ja no hi era.
Després de mirar i remirar pel terra dels voltants, per si l’haguessin destruït, vam rendir-nos a l’evidència que ens l’havien pres. No cal dir que ens vam quedar molt fotuts, però com que això dissortadament no ve de nou, ho vam haver d’acceptar i mirar de no posar-nos de mal humor.

Vet aquí que un dia, un company tenia ganes d’anar a donar el volt i va decidir agafar el cotxe i anar a caminar per allí. A Sant Pere es va trobar amb dos homes grans, excursionistes, i conversant els va preguntar si no havien vist pas un pessebre.
“Un pessebre petit, molt bonic, de fusta?….si, el tenim nosaltres…”

Ostres!!. Resulta, pel què van dir, que van pensar que aquell pessebre algú el prendria o el faria malbé, i van decidir endur-se'l. Es van donar el telèfon amb el company per a recuperar-lo.
Certament no es donava cap dada dels propietaris del pessebre, però un petit rètol enganxat al pessebre deia que seria retirat pels voltants de la Candelera i, a més, “gràcies per respectar-lo”.

Quan m’ho va explicar em va agafar una emprenyamenta que no vaig exterioritzar, per bé que la cara em devia trair. Vaig pensar “però si érem a la Candelera quan vam anar-hi….cony! perquè ningú se l’endugui se l’enduen ells….”

Ara ja el torno a tenir. Però ja no és el pessebre de set fustes, doncs el que se l’havia quedat va considerar que li calien alguns reforços (l’execució dels quals no entraré a valorar).
Per dissimular les diferències amb els trossos de fusta que va posar per a “reforçar-lo”, he hagut de renunciar al color clar de la fusta de pi, que m´agrada molt. De manera que l’he tenyit de noguera i tornat a envernissar.

I ja està a punt per a tornar a muntanya, mentre decidim on el portarem enguany.
Aquesta vegada, al petit rètol de l’esquerra, a més de dir que no està abandonat, que serà retirat per la Candelera, hi he posat l’adreça d’aquest bloc.

Però, home! Que el pessebre encara hi ha els que mantenim la tradició de fer-lo als voltant de Santa Llúcia i guardar-lo per la Candelera!