dissabte, 2 de març del 2013

A veure la llevantada


Primer de març.
Vinc, aquest matí, d'apropar-me a la llevantada.
Vinc de fruir d'aquest espectacle de la nostra mar propera que son les llevantades.
A Montgat.

Ahir no vam sortir d'excursió i és evident que els meteoròlegs la van encertar gairebé hora a hora. Aquell racó del Penedès queda per a un altre dia, tal vegada per a dijous vinent, si Déu vol.

Avui la mar embravida. El llevant humit al rostre -a voltes amb petites incursions agregalades-, arrenca alguna goteta del llagrimal, però no sap fer-ho amb la sorra de la platja deserta, humida i compacta.

Paleta rica de grisos a la mar llunyana, cercant de fondre's enllà amb altres grisos que blavegen, forçats, un xic més amunt de la ratlla de l'horitzó.
Un cèrcol més clar evidencia que el sol malda per obrir-se una mica de pas. Inútilment.

Mar buida: cap vaixell a la llunyania. 
Costa nua, platja deserta de petjades.
Solitud.
Glopades fortes de vent que semblen prevenir d'apropar-se massa.
El mar, la mar, està enfadada.
I llança una escuma blanca, molt blanca. Per què hom pinta de negre la mort?. Avui, sens dubte, la mort és blanca.

Miro la mar des d'aquelles roques boniques i estranyes que en Gatsaule em va ensenyar que son "....calcàries noduloses del Devonià inferior (els nòduls es veuen molt bé), és a dir, formades en una plataforma continental marina (la plana submarina que arriba com a màxim als 200 m de fondària i sempre te llum) fa uns 410 milions d'anys."
I ara, lluent el fals costellam per la humitat i el vent, em dona la sensació que tanmateix "em parlen" de la seva conceptualment inabastable antigor.

Vaig un trosset enllà i passo a l'altre cantó de la via pel costat de la torre de guaita, per a pujar al turó.
Allà, enlairat,  puc veure la costa des del Maresme fins a Montjuïc, malgrat la tènues mantellines d'humitat de la llunyania.
M'acompanya la remor insistent del mar i el brogit del vent que de tant en tant s'aferma arrauxat.

El monument en recordança del fundadors de l'Agrupació Catalanista d'Excursions Científiques, embrió del C.E.C., que va fer el Centre Excursionista de Badalona, no m'ofereix prou recer de les ventades. Però tot i així em resisteixo a fer massa breu la meva estada, que, al cap i a la fi, em dona allò que hi he vingut a cercar.

Llàstima de les pintades al monument. Per molt que sabem que hi ha gent que és com és, costa d'acostumar-s'hi. Tot amb tot, l'espai resta prou digne.
Cofoi -ves quina cosa!- de ser allà un matí com avui, m'hi retrato. Una darrera mirada des de la   talaia i avall.

En començar a baixar em creuo amb una dona gran, que puja. Ha fet un petit gest de temença, com de no esperar de trobar-se ningú o potser és el meu aspecte encaputxat, més o menys, però, com ella. Però, és clar, ella no es veu. Espero que el meu "bon dia" i l'inclinació de cap l'hagin tranquil·litzada, tot i que no estalvia, més amunt, de veure si tanmateix segueixo marxant.
A baix sí que hi ha un tros que està a recer del vent. Aprofito per seure i fer el cigarret mentre m'entretenen les pales de la figuera de moro.
Baixo cap a l'església per a reprendre la platja a l'alçada de la subhasta del peix.
Pel carrer m'he creuat amb dues persones. Comptades: una....i dues.

Quan tanco la porta del cotxe la remor de mar i vent queden gairebé anul·lades. Per un moment em fa angúnia, com si tot hagués desaparegut. Però baixo el vidre de la finestreta i torna el vent i la remor salada i humida.
Tot segueix allà, al seu lloc. Sóc jo que m'en vaig ara.


9 comentaris:

Marta ha dit...

Pere, estàs fet un anacoreta del segle XXI. Fantàstic com sempre el relat. La foto de les "figueres de moro" és de les que m'agraden!

Salvador ha dit...

Veig que ets un amant de la natura... Jo també a vegades m'agrada veure el que jo anomeno la "natura desfermada" ja sigui un llevantada o una tempesta de llamps i trons en plena muntanya.
A la propera llevantada t'acompanyo en l'aventura...

Pere de can Peret ha dit...

Felicitats! per descriure amb tanta poesia una experiència-descoberta-excursió-vivència.
Una llàstima la “mostra” de decoració...

JERKOUT ha dit...

és vraiment meravellós que trobis tantes sensacions en tan poc espai i tan a prop. N'hai d'apendre tant...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

He, he..Marta, anacoreta a estones, la majoria del temps, cenobita.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Salvador, hi ha espectacles pels que pagaria entrada, si calgués.(Ep, que no vull pas donar idees a ningú!)
I molts altres que -ara ja hi vaig poc- son llençar els calers.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Pere, tal com van les coses, un dia d'aquest algú reivindicarà aquestes pintades com "art naïf" o "expressió popular", que de més verdes en maduren.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Son maneres de dir, JERKOUT. Sovint he pensat el mateix de tu, en veure com has triat, precisament, de fotografiar aquell racó del mas enrunat o del caminoi o tantes altres coses que ens ensenyes i expliques al teu bloc.
Sens dubte son maneres de "dir".

Racons de la nostra terra ha dit...

Quina descripció poètica i viscuda!
Josep aquest mateix dia o potser el següent estàvem fent el recorregut de Calella a Blanes i la poesia de les teves paraules es podria aplicar també al nostre itinerari.