dissabte, 23 de març del 2013

Céllecs i Sant Bartomeu


Amb la primavera astronòmica acabada d’estrenar hem triat un itinerari per lloc ben diferent de la setmana passada, canviant el gran espai obert de les vinyes pels boscos de la serralada litoral, a cavall del Vallès, pel cantó de La Roca, i del Maresme pel cantó d’Òrrius. Concretament els voltants del turó de Céllecs i començant i acabant ben a prop d'aquesta petita meravella que és Sant Bartomeu de Cabanyes. Havia preparat l’itinerari de manera que l’anada es correspongués amb el cantó vallesà i la tornada pel maresmenc.

Deixem el cotxe a tocar de la carretera, en el camí de Sant Bartomeu. Però en comptes d’anar-hi directament –és a tocar- baixem un camí que ens portarà a la Font de Sant Bartomeu. Així segueixo la meva filosofia d’evitar, sempre que es pugui, de començar una excursió amb pujades, per suaus que siguin, de manera que caminant per pla o baixada el motor s’escalfi i després es puguin fer les pujades amb menys esforç.
Avui som cinc, dos més que dijous passat, disposats a passar-nos-ho tant bé com puguem.

Poc abans de la font, un  magnífic exemplar de pi fa la sentinella al camí. Preciós.

Si el pi és ben bonic, el plataner de la font –què fora una font sense un bon  plataner, com a mínim?- no li va pas al darrera. I la font, a més de ser un paratge ben agradós, raja bé i és força còmoda.
Hi ha humitat. Potser dimecres o dimarts va ploure per aquests boscos, perquè hi ha tolls que fan les delícies higièniques del senglars.
El camí, sovint corriol, va planejant i fent petites pujades pel mig d'una vegetació ufanosa que és un bé de Déu, amb revolts freqüents per a adaptar-se a la orografia que marquen les torrenteres.
Les capçades dels arbres  deixen passar prou el sol, a fi que els seus raigs juguin a revitalitzar els colors i aixecar la humitat en aquestes petites boirines que semblen llençar les bruixes, per a no ser vistes en el sotabosc d'alzines. Que els boscos de la muntanya baixa, espessos, son de les bruixes. I els del nord, com les fagedes, més esclarissats, son els boscos de les fades.
Unes bruixes que no tenen res a veure amb la lletjor amb les que les han representades, ans al contrari i que tenen la saviesa ancestral d'aquesta terra de dòlmens.
Son elles que aquest matí bonic, lluminós, han demanat de callar als ocells?
És ben curiós, no se senten els ocells, i si en canvi el gieec, gieec, de les nostres passes damunt el sauló humitejat.
A la tornada, penso, n'agafaré de sauló, en una bossa de plàstic que porto a la motxilla, per a barrejar amb la terra i trasplantar un parell de cactus i alguna altra crassa del balcó de casa, que el sauló és un excel·lent drenatge.
M'agrada el sauló. I em recorda com molts anys enrera, quan devia fer la primera o una de les primeres excursions pel Maresme, gairebé un nano aleshores, em cridava l'atenció com els més grans vigilaven a les baixades molt pronunciades de no relliscar-hi. Havia d'esser un d'aquells dies que l'Anton, un dels homes grans amb qui anàvem d'excursió, que era pagès, ens va explicar que el sauló, que no és si no roques granítiques desfetes, és molt bona terra per a vinya. 
Em va semblar impossible que roques com aquelles, tant dures, acabessin essent sorra. El meu pare es va limitar a dir-me que, quan l'Anton parlés de la terra, l'escoltés amb atenció.

Avui no visitarem cap dolmen, el nostre camí no hi passa, però un altre dia, si Déu vol, sí.

A mida que anem guanyant alçada -tot son alçades modestes i així ho hem triat- la llum daurada del sol es va ensenyorint de tot i el sud del Vallès queda als nostres peus. Tant avall, que per uns instants penso en els que, a Sant Alís, al Montsec, salten amb l'ala delta. Unes passes enrera, prendre embranzida i  !!!  Però jo voldria que amb el salt em creixessin ales de veritat, per anar a acompanyar aquell aligot que sobrevola majestuosament els boscos de Martorelles.
Ara recordo aquella temporada, fa molts anys, que vaig tenir vertigen i em sento feliç d'aleshores que em va marxar, d'acostar-me a les pedres i mirar avall amb tota tranquil·litat.

"Ei, què et sembla, anem tirant..?"
"Ah, si...oi tant..."

Hem deixat enrera, flanquejant-los per la dreta, els turons de Mataró i de Céllecs i els sengles corriols que accedeixen als cims. I enfilem el tros de camí que queda fins al Turó Rodó que, decidit, mira cap a mar.
Ah, cap a mar. Ell sí, però nosaltres ens quedem amb un pam de nas. Només algun trosset entre la vegetació ens el deixa veure. Hi ha, dalt del turó, unes antenes de comunicacions i un vèrtex geodèsic. El lloc i l'hora escaients per a fer la poma i després, el ritual de la fotografia de grup.
Per a baixar després, poc a poc, per l'altre cantó, el d'Òrrius, que queda sota nostre, ja amb una temperatura d'allò més agradosa. Ara, fins a Sant Bartomeu de Cabanyes, tot serà una baixada dolça, plaent.

Una veritable delícia de passeig, entre alzines, pins i cirerers d'arboç. Que si en pujar érem a l'obaga, ara som a la soleia.



D'una sola nau, de volta de canó i  acabada en àbsis, sense cap ornamentació exterior, porta adovellada i un petit i eixerit campanar d'espadanya, Sant Bartomeu de Cabanyes és una d'aquestes esglesioles mil·lenàries que, per senzilles i per tant, belles, semblen pertànyer tant a la terra com les pròpies pedres. És com si les pedres de la terra s'haguessin ordenat entre elles per a donar aixopluc a l'oració, com a dins al bosc hi dona aixopluc la capçada del'arbre.
I a més, hem tingut la sort de poder-la veure per dins.

Una espectacular mimosa, a tocar de la casa de l'ermità, ens acomiada de Sant Bartomeu, des d'on ja veiem el cotxe.

No vaig recordar-m'en de gravar el recorregut fins al pi. Per això, tot i que la excursió és circular, el traçat que he pujat al "Wikiloc" no ho sembla.

8 comentaris:

JERKOUT ha dit...

excursió ben atapeïda a falta de la cabana del moro, oi? i el refilet dels muixons, que saps ont éren??

Eva ha dit...

Una excursió preciosa! M'agrada molt la descripció que has fet de Sant Bartomeu de Cabanyes, i la foto.

Pere de can Peret ha dit...

Bonica sortida. Fa goig aquesta esglesiola de Sant Bartomeu, es veu molt conservada. Potser hi fan un aplec?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Dius bé JERKOUT, a falta de la Cabana del Moro, així tenim motiu per a fer-ne una altra.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

E, per contra, veig que no vaig estar capaç de fotografiar adequadament la font: un d'aquells llocs per a seure a escoltar els ocells i dir, amb Apel·les Mestres, aquell:

Vols més bell minaret que l'antic salze
que s'aixeca en la nit,
sota un cel estrellat tot ell enigmes
i promeses sense fi?

"Des d'allí dalt el rossinyol extàtic,
eternal muetzín,
diu sa pregària, sa cançó, son himne,
sublim entre els sublims."

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Pere, tanmateix se n'hi feia d'aplec pel que ens van explicar. No sé, però, si encara el fan.
I sí, aquells paratges son molt bonics.

Eva ha dit...

Doncs no coneixia el poema. M'agrada molt! I sobretot ara que visc envoltada de muetzins i minarets...

Racons de la nostra terra ha dit...

Bonic recorregut! seguint el GR92 i altres moments hem caminat per aquests bonics indrets!
salutacions