Al Puig de les Agulles

Fa dos anys que veníem del castell d’Eramprunyà cap a Begues, amb la colla de veterans. Ho he reviscut recuperant la pàgina del bloc de motxilla i he recordat pesarosament que, aleshores, érem al final del veterans “normals”, tot just s’estava donant el tomb amb l’entrada dels correcamins esportistes.

Bé que de jove hi havia caminat per aquells espais, em va frapar poderosament el tros de camí que passa per dessota del Puig de les Agulles. No recordava com en son d’esponeroses les agulles i com criden, com conviden a pujar-hi.

I em vaig prometre que un altre dia hi aniria.

Poc més de dos anys després, doncs, dijous passat, amb dos cargolets més, hi vam pujar. Des de Begues també, però directament, sense voltar per Eramprunyà com l'altra vegada.

El camí ample, pista de fet, s’endinsa cap al bosc en un tros que s’ho val, ni que sigui tant sols per a fer-hi una passejada.

El matí s’aguanta donant la raó als meteoròlegs que només preveuen xàfecs a la tarda. Però els núvols es mouen, diria que gairebé ballen, enfosquint-se i aclarint-se com aquell que manifesta poder, com avisant-nos que, “si volem”, us podem deixar ben molls.

De les pluges d’aquests darrers dies tot és ufana. Tot. Tot és ufana. I bestioles de tota mena deuen fruir d’allò més en el tolls del camí i en els camps, ara erms, que la vegetació va reocupant, va recuperant quan la mà de l’home ja s’ha cansat

Caminem tranquils, fruint de l’espectacle i de la manca d’esforç.

La ginesta floreix. Però jo diria que s’ha aturat, com si esperés que passin les pluges i faci més caloreta per a treure totes les flors.

Una parella de tudons passegen un tros més endavant pel camí, gairebé talment com ho fem nosaltres, fins que la nostra minsa fressa els fa envolar.

El puig de les Agulles és ben present. I com que hi anem per darrere, que és el camí normal per a pujar-hi, no té pas l’aspecte feréstec que llueix pel cantó de llevant.

Unes quantes llaçades, quan el camí ja puja i després el corriol que segons el mapa ens portarà cap a llevant, per a veure aquell cantó, abans de fer la pujada decidida del tram final. Però no, tot just podem treure el cap per aquell cantó, però hem de retrocedir, doncs el primer tros del corriol és prou embardissat, però després ja és del tot impracticable, impossible de passar-hi per la densitat de la vegetació.

Vet-ho aquí, un altre corriol perdut. Un altre camí perdut. En pocs anys només ens quedaran pistes i géèrres.

Innocent de mi, em pregunto si, essent aquest espai pertanyent al “Parc Natural del Garraf”, la conservació de corriols no és també competència seva.

No ho sé, i fins i tot penso que tant me fot –encara que no em cregui jo mateix- que el que cal és fer pel que es pugui fer i avall que són quatre dies, vet-ho aquí.

El cim és, per definició, un cim del Garraf. La calissa trencada, erosionada, d’un grisós tènue que tira al blanc com si cerqués la puresa.

Amb una pedra que sempre té, si se’l cerca amb atenció,  un racó on encaixar el cul per a seure.

Als nostres peus la plana que amb els segles el Llobregat va conformar i que ara jau en part dessota els fonaments dels milers de cases dels pobles. Plana que és besada per aquest mar que, avui, se’ns mostra d’un grisós esquitxat, com si ens volgués oferir un petit tast de llum.

Ens hi estem una estona. I aprofitem per a fer la poma. La vista és magnífica. Només cap a ponent el cim de la Morella ens impedeix de veure més enllà. I fa bé reclamant per a ell el nostre esguard.