diumenge, 12 de maig de 2013

La carretera acaba a Orpí

Es pot deixar el cotxe al costat de la carretera i prendre un camí. 
Tantes vegades ho hem fet.
Ben poques vegades deixem el cotxe perquè la carretera s'acaba.
L'altre dia ho vam fer.

La carretera, més aviat un camí ample asfaltat, mor. Mor en una prima línia irregular que contrasta dos colors i dues natures, la de l'asfalt i la de la terra, com la línia de la costa en contrasta també dues de ben diferents.
La fi d'un camí.
L'inici d'un altre.
Perquè no fos ben bé així, per a fer abstracció d'inicis i finals, després de deixar el cotxe a un cantó, al costat del cartell que diu "KM 0", vaig retrocedir uns quants metres per la carretera  i com aquell qui no veu o qui no se'n vol adonar, vaig caminar el tros final de carretera i l'inicial del camí sense parar. Volia experimentar la negativa a admetre la solució de continuïtat, en un acte de rebel·lia inútil.
Inútil, sí. Em reivindico, ni que sigui de tant en tant, d'algunes inutilitats. O no. Que ja em cansa, massa sovint, haver de reivindicar res.
Com em cansa cada vegada més explicar al meu bloc de motxilla els itineraris físics, quan els camins em son, més que mai, compendis de recorreguts espirituals per uns espais i uns temps.

Potser el final de la carretera i l'inici del camí em van ser una al·legoria i per això l'altre dia em van  cridar poderosament l'atenció.
Potser el final de la carretera i l'inici del camí em van ser l'al·legoria del conjunt que varem formar els que érem i els que trobem a faltar.
I haig d'escriure-ho al bloc de motxilla. Haig de fer-ho, maleït sia!

El matí va ser agradable, amb boires altres que no ens privaven la llum i ens estalviaven la calor.

Un dia d'una primavera reeixida. Fortament reeixida.


El conjunt que formen el Castell i Sant Miquel d'Orpí domina tota la contrada. Als seus peus, la vall de la riera de Carme.

I el gorg del Diable.

I Santa Càndia.

I al final de l'excursió, tornem al cotxe. Allí on s'acaba la carretera. I comença el - un- camí.

3 comentaris:

Pere de can Peret ha dit...

Descriure una excursió amb tanta profunditat, és difícil. A vegades et tinc de llegir més d’un cop perquè perdo el fil!
De fet, el pas dels anys ens ajuda a relativitzar certs canvis en el camí i posar èmfasi en altres...Ara si es mira en perspectiva, el acabar o continuar un camí i el començar-ne un altre es fa més sovint del que ens pensem!
Per cert, bonica sortida!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Pere, aquesta entrada del meu bloc de motxilla, vista uns dies després, la trobo amarada d'un estat d'ànim convuls.
I certament era així com em vaig sentir en prendre'm aquell final de carretera com a paràbola de la trista realitat d'un company, que força sovint sortíem plegats, i que per raó de malaltia no ho podrà tornar a fer.
En aquestes alçades del camí, altres circumstàncies han de passar , en el meu bloc de motxilla, per davant i per damunt de descripcions itineràries. Altrament no em fora fidel jo mateix.
Moltíssimes gràcies pel teu comentari.

maria moncal ha dit...

Aquests dies que el paisatge està curull d'aigua que gairabé no sembla el nostre, ens permet fer volar els pensaments ben a prop dels nostres.
Frondós i regalat paisatge d'un indret bonic1