Mar i cel, una sola fosca.
Una fosca per a embolcallar
la ratlla d'on neixen les estrelles,
allà on fineix la mar.
Em calen les minses llumeneres
per no perdre’m en terra, ai las!
com vaixell que dins la boira
cerca delerós la llum del far.
De totes les fosques, la fosca,
la fosca al cel i a la mar.
Si un moment, però, s’esquinça:
la lluna treu el nas.
Tossa de Mar, 22 de juny de 2013
4 comentaris:
En aquesta fotografia la Lluna adapta la forma del "gran ull que tot ho veu"
Felicitats per la poesia
Una mica espieta sí que ho semblava. Però perdia la partida amb la fosca.
Gràcies.
caram que bonic!
la poesia i la imatge que l'acompanya!♥
feliços capvespres i nits d'estiu!
Feliços per a tu també, Maria. I gràcies.
Publica un comentari a l'entrada