dimarts, 25 de juny del 2013

La lluna treu el nas

                                                                     Mar i cel, una sola fosca.
                                                                     Una fosca per a embolcallar
                                                                     la ratlla d'on neixen les estrelles,
                                                                     allà on fineix la mar.

                                                                     Em calen les minses llumeneres
                                                                     per no perdre’m en terra, ai las!
                                                                     com vaixell que dins la boira
                                                                     cerca delerós la llum del far.

                                                                     De totes les fosques, la fosca,
                                                                     la fosca al cel i a la mar.
                                                                     Si un moment, però,  s’esquinça:
                                                                     la lluna treu el nas.

Tossa de Mar, 22 de juny de 2013


4 comentaris:

Joan Antoni ha dit...

En aquesta fotografia la Lluna adapta la forma del "gran ull que tot ho veu"
Felicitats per la poesia

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Una mica espieta sí que ho semblava. Però perdia la partida amb la fosca.
Gràcies.

Racons de la nostra terra ha dit...

caram que bonic!
la poesia i la imatge que l'acompanya!♥

feliços capvespres i nits d'estiu!














Xiruquero-kumbaià ha dit...

Feliços per a tu també, Maria. I gràcies.