divendres, 6 de desembre del 2013

Pessebre, molsa i Santa Creu

Per l'Inmaculada és el temps de començar a fer el pessebre i la molsa n'és, tant se val, un element molt important. No imprescindible, però molt important.
Enguany m'estic escalfant el cap tot sol, perquè, quan tingui el pessebre de casa fet, com podré negar-me a que la meva néta, que ja té un any i veurà el seu primer pessebre, toqui les figuretes que, sens dubte, li cridaran l'atenció?. I les figuretes son de fang. No ho sé, potser que les figuretes més properes les posi de plàstic, perquè bé n'hi hauré de deixar algunes. La veritat és que és un problema gruixut que d'una manera o altra hauré de resoldre.

I si és temps de fer el pessebre n'és per tant de proveir-se de molsa, com d'infant feia amb el meu pare, quan anàvem pels boscos de Santa Creu. Aleshores nosaltres no dèiem Collserola. De fet fins molts anys després aquest nom no el vaig conèixer. Simplement, anàvem pels boscos de Santa Creu, pels boscos de Vallvidrera o per darrera el Tibidabo. O més corrent encara, dèiem "anar al bosc".

Però de fa uns anys està prohibit d'agafar molsa, que és espècia protegida. Així doncs, cal comprar-la a la paradeta nadalenca, que se suposa que l'hauran treta de lloc no prohibit o amb permís (?) especial. Però anar-la a comprar priva d'una part important de la preparació del pessebre. Però així son les coses, vet-ho aquí, en aquest país nostre que sembla que tot ho vol "arreglar" amb prohibicions. Mala peça al teler.

El Josep i jo vam anar ahir a fer una volta pels boscos de Santa Creu d'Olorde, unes contrades a les que tinc especial estimació.
Vam deixar el cotxe a Santa Creu i vam esmorzar-hi. Al berenador. Més ben dit, a Ca la Rosalia, per si algú de les meves contrades i la meva generació xiruquera em llegís.
Un parell de mitjanes i una costella de xai, molt tendres per cert, amb torrada amb all i pà amb tomàquet, van fer que en aquella hora cantessin els àngels.

I cap a Can Portell per la carretera vella (o sigui el camí de Molins, que va ser carretera vella a partir de la construcció de l'actual carretera asfaltada).
Després, en direcció al Turó del Quirze comencem a davallar cap a la riera de Santa Creu que passarem ja a prop de Can Campmany, que treu el nas entre els arbres de l'altre cantó. És una zona encarada nord, amb moltes raconades que en aquest temps a penes hi toca el sol, si és que hi toca.
Veiem que hi ha molsa al costat del camí. No caldria endinsar-se al bosc. I de fet es veu que algú ja n'ha recollida. Ah pecadors que no fan cas de les prohibicions!!!
Una de les virtuts de la molsa és que aferma el terra i això n'evita l'erosió, cosa molt important. Però a tocar del camí i en zona gairebé plana com aquesta la cosa no té dita, de manera que els que se n'han endut no han fet cap mal.
Però està prohibit, i el ciutadà no és ningú per a pensar per ell mateix, que ja hi ha qui pensa per ell, les "autoritats" sí que saben el que convé a la gent. Ai las! us imagineu que un ciutadà, persona adulta, feta i dreta, pogués fer ús de la pròpia responsabilitat per a decidir?

Què vol dir que els que s'han endut aquells alguns pans de molsa no han fet cap mal?. Està prohibit!  I ja està. Està prohibit.
Els Josep i jo ens mirem uns altres pans de molsa que hi ha una mica més enllà d'on algú altre n'ha recollit i penso que no faríem cap mal al bosc si n'agaféssim per al nostre pessebre. Ah, però aleshores ens posaríem a l'alçada dels pecadors que se n'han endut. I l'hauríem d'amagar  a la motxilla, no portar una bosseta a la mà, que aquesta fora prova de la nostra conducta espúria.

Passat Can Campmany, que ja fa anys que és un restaurant, prenem un corriol que ens farà guanyar alçada amb una certa rapidesa, passant per darrera Can Illescas i enfilant després cap al Turó del Xai. Ara el solet acompanya i ens hem refet de la fredor de les fondalades.
Baixant del turó arribem a la carretera en el punt on, aproximadament, estem a un quilòmetre de Santa Creu.

Avui toca anar a dinar a casa.


13 comentaris:

esparver ha dit...

Ai, la molsa. Jo en segueixo agafant. Aquest any no se com anirà, perquè diu que ahir va cremar Montbau, a la zona on acostumava a agafar-la des de ben petit. Amb una bossa a la ma.

Això és com allò de plantar la tenda, per culpa d'una colla de cafres que no saben entendre els codis fem lleis que un dia ens acabaran regulant com hem de pixar.

Pere de can Peret ha dit...

Amb un esmorzar així, segur que hi van cantar els àngels!
Els teus maldecaps i els més generals es simplifiquen (al meu entendre) en una visió de futur...és a dir educar en el respecte, per les persones, les coses... Per fer això hem de començar donant exemple i a la vegada donant confiança. Ens hem d’arriscar, potser en família, que la menuda ens jugui amb alguna figureta(millor de plàstic) i més en general que algun irresponsable faci una destrossa amb la molsa en comptes d’agafar-ne un boci per al pessebre. Les prohibicions segurament tindran d’existir però és un pedaç. El fons de la qüestió és l’educació!

Gatsaule ha dit...

Et veig molt carregat de dubtes!! Tu mateix ho dius, la molsa és important pel bosc, manté la humitat i preveu l'erosió. Si tothom tingués el teu seny i el teu criteri, segurament no caldria cap regulació, però em sembla que estaràs d'acord amb mi que les coses no són ben bé així!

Ja ens explicaràs quin haurà estat el futur de les teves figures de fang del pessebre...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ja és "mala pata", Esparver, que hi hagi incendis a finals de novembre!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Em sembla que sí, Pere, que la solució serà unes figuretes de plàstic, les més properes. Ja és curiós que ara amb la néta hi doni voltes i no recordi què vaig fer quan els meus fills eren petits. És clar que aleshores treballava i ja se sap que qui no té feina el gat pentina, o que, gràcies a Déu, no hi ha altres preocupacions.

Tens tota la raó quan dius que el fons de la qüestió és l'educació. Grandíssim repte, per cert.

Marta ha dit...

Pere, jo encara tins les figuretes de fang de quan érem a casa la meva mare. També tinc les figuretes de casa meva de quan la meva filla era petita, i tinc també una cova gran amb figuretes també grans que ens varem regalar un any. Ja veus, també tinc un problema a resoldre cada any per triar quin pessebre posar.:? Les herències tenen aquestes coses....

Eva ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Eva ha dit...

Doncs aquesta vegada jo no hi estic d'acord: la molsa és imprescindible al bosc, no als pessebres.

Eva

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Marta, pots fer tres pessebres!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Cert E, la molsa és imprescindible al bosc, no als pessebres. D'acord.
Però la molsa la podem comprar -també ha sortit del bosc-. I doncs?



Eva ha dit...

Doncs no la comprem, i avant. Pot ser ´se una mica innocent pensar que si ningú no compra una cosa ningú no es molestarà en vendre-la? Hi ha moltes altres coses que no comprem perquè no ens agrada d'on ixen (almenys una servidora). D'altres no les sabem, clar, però en aquest cas...

En fi, segur que et queda preciós el pessebre, amb molsa o sense!

Eva

Racons de la nostra terra ha dit...

Recordo que el meu pare feia un pessebre gegant amb muntanyes fetes de sacs mullats amb guix i amb llums a la cova, a "l'anunciata" deiem, al cel..., amb els meus germans moviem les figures amunt i avall, fins el dia de nadal s'anaven acostant i després giraven cua i tornaven cap a casa mentre eren els reis que s'apropaven.
potser si que la teva neta és un xic petita encara però segur que li faràs viure amb il·lusió aviat i tindrà cura de no trencar ni espatllar res perquè s'ho estimarà.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Sí, sí, Maria, l'anunciata. És així com es diu, al menys en termes pessebrístics. Devia ser un pessebre preciós. I com ha de ser, anant movent les figuretes.