dimarts, 21 de gener de 2014

Garbuix de records

Matí de diumenge a ciutat. Hem esmorzat. Plou. 
Com diu  l'embarbussament,  "plou, però pel que plou, plou poc".
Me'n vaig al bosc. 

Me'n adono que he fet servir l'expressió com a la infantesa, quan tenia el bosc a un kilòmetre de casa. I si he dit "al bosc", només pot ser un bosc: me'n vaig als voltants de Santa Creu.
Una vegada més. Tantes vegades més puguin ser!
De camí, en el cotxe, em ve al cap aquella sentència -de qui és, que no me'n recordo?- que diu: "la nostra pàtria és on vam viure la nostra infantesa". Ho trobo molt encertat, vet aquí perquè a tanta gent gran li agrada tornar, una vegada i una altra, per aquells carrers de cadascú, en una mena de barreja de nostàlgia i felicitat fugissera.
Afortunat de jo, que no ho tinc pas gaire lluny.

Per la ràdio del cotxe sona Mahler, diria que la setena de Mahler. 
I sembla que el núvols es vulguin trencar una mica. Al pla de Sant Feliu veig l'Ordal encapotat i Montserrat només dibuixant una silueta confusa a l'horitzó, però cap a Santa Creu la llum més intensa parla de l'aprimament dels núvols.
Les esquitxades al para-brises son dels cotxes del davant.



A la plaça hi ha uns quants cotxes, pocs, que deuen ser de gent que està esmorzant a Ca la Rosalia, al xiringuito nou. (Bé, nou de fa una colla d'anys...)
No sé perquè he tirat cap al camí de la pedrera. Uns raigs decidits de sol escampen llum damunt el camí que encara conserva part de l'antic asfaltat i li dona una brillantor que fa mig aclucar els ulls.
Ara, abandonada la pedrera, i més en dia com avui, el silenci senyoreja i fins i tot els ocells encara no es deuen refiar que la pluja s'hagi acabat. 
Mentre camino recordo que de casa estant sentíem les barrinades que, si no recordo malament, eren un dia concret de la setmana. (a voltes un so diferent, i "ai, aquesta se'ls ha escapat...")
Després vindria, de part dels pares i d'altres companys "grans" l'exigència de prohibició absoluta d'entrar a les Coves de l'Or, que la pedrera havia avançat molt cap a la creu i podrien haver-hi despreniments. Ara veig que l'ICC les anomena com a "coves de Santa Creu d'Olorda".

Des del camí, a prop de la cinta transportadora de material enlairada que van construir quan ja furgaven sota la creu mateix, em miro la zona on son i, per bé que sempre hi arribàvem baixant de la creu i no per aquest cantó, em jugo un peix jo mateix que hi aniria de dret.
Sense entrar-hi, és clar, si és que encara estan senceres, que després de totes les sacsejades de la pedrera és un risc inassumible. Només per tornar a veure l'entrada. Però els peus i les cames, que la humitat d'avui no estimen, tampoc em donen permís per a sortir del camí.

El que sí que ha sortit del camí, i massa que ha sortit, doncs és damunt un tros dur, és aquest amic cuc que feina tindrà per a poder tornar-se a enterrar.
M'assec a mirar-me'l una estoneta i fer el cigarret. Deunidó, és un senyor cuc, i no per conegut deixa d'admirar-me el moviment exasperadament lent d'avançar. Si el torno a la terra probablement se'n sortirà, però aleshores molt probablement també privaré aquell ocell o altre animaló que pugui venir, d'un bon àpat. O potser tornarà a la terra abans que això passi. 
Ja és ben veritat que qui no té feina, el gat pentina, i jo no en tinc altra de feina  que badar, que prendre a cor-que-vols el que la natura m'ofereix.
Però un soroll em fa reaccionar ràpidament. Agafo el bastó i un branquilló, que el cuc és llarg, i el torno ràpidament a la terra.
Segons després dues bicicletes passen rabent damunt d'on era. Com gairebé sempre, ni diuen adéu, ni bon dia, ni per aquí et perdis.

Veient els plecs, sembla com si la pedrera s'hagués menjat la carn i hagués deixat nu el costellam.

Em sorprenc que un magnífic pi hagi sobreviscut. Potser no els feia cap nosa. O va ser un mocadoret d'ombra on esplaiar-se una estona?. Solitari, sembla més gran.

Havent arribat fins aquí, el millor serà que torni per Can Ferrés i Can Ribes i tanqui el cercle.
El dia s'ha obert molt, de manera que el blau gairebé guanya els núvols que, en termes militars, hom diria que s'han replegat a l'altre cantó de riu, tot fent un barret a Sant Antoni i el Garraf.
Ben clares es veuen les feixes que havien estat treballades en el verd del primer terme, que suposo que deuen pertànyer a Can Bofill. Alentint -més encara- el meu pas per a gaudir de l'espectacle, em pregunto quants dels que m'han precedit s'han dit mentalment, com jo ara, jo sóc d'aquesta terra!

Ja arribo a la font de Cant Ferrés, a la mina i la petita bassa, on un cartell de l'Ajuntament avisa que l'aigua és no potable. Vol dir que sóc a quatre passes de la masia.

Observo que la teulada del mas ha estat refeta. Però l'espai resta gairebé igual que en el meu record, quan la mestressa baixava a comprar al poble amb la burreta i les sàrries, que lligava a prop de casa per arribar-se, entre d'altres llocs, a la farmàcia del carrer Major. I conversar amb un i altre.
És de la mateixa família encara? Vés a saber. A la pedra de toc de la dovella, que sembla que ha estat mig netejada, hi ha gravada la data de 1584.
És un espai, el de Can Ferrés, obert i lluminós, ben solejat, potser per això -i que no ho sàpiga ningú- al turó del damunt del mas que parcialment es va menjar la pedrera, s'hi fa la millor farigola del món. I també l'olivarda, que el meu pare va venir a tallar per a fer-me el remei de cataplasmes amb què em va curar la panxa.

Tancats dins l'eixida de la casa dos gossos em borden amb decisió, que van perdent a mida que m'acosto a la reixa, justament a l'inrevés del que fora d'esperar. Potser han ensumat que no sóc pas perillós o -i em complac de pensar-ho- perceben que jo soc part d'aquest paisatge.

Hi ha poc tros de Can Ferrés a Can Ribes. Allí prenc la carretera vella que dèiem per a referir-nos al camí que unia els pobles de Molins i Santa Creu, que carretera ve de carro. Va ser la carretera vella a partir de la construcció de la carretera asfaltada de Molins a Santa Creu i després a Vallvidrera, la carretera nova. Ara ja no es pot dir així, que ningú ho entendria. Diguem doncs que reprenc el camí de Santa Creu.

Que com que volta pel cantó de nord està encara molt humit i serpenteja el bosc que fa gala d'ufanor. A prop de Can Portell, on de fa molts anys hi ha el restaurant "La Masia", trobo un parell de matrimonis ben arreglats que passegen, sembla ser, per a fer una mica de gana pel dinar. Elles dues parlen al darrera i ells dos parlen al davant. Res d'estrany, oi?
Elles d'una malaltia, ells d'una decisió testamentària. No cal que digui que no son pas de la primera volada.
Salutació corresposta d'elles i ells en avançar-los.
Al davant de Can Portell ja hi ha molts cotxes.

Ja només queda donar un cop d'ull a la Terra Negra, l'antiga explotació de pissarres del costat de la plaça de Santa Creu.
I prendre el cotxe per a tornar a ciutat.





12 comentaris:

Ramon ha dit...

Recordar els vells temps sobre el mateix escenari és una experiència gratificant i emocionant. Les persones estimades, les situacions que van deixar petjada, els detalls més petits que de cop s'engrandeixen al recordar-los. Tot plegat per tornar a reviure en la memòria l'etapa de la vida que ens ha marcat amb més força.
Gràcies per compartir aquestes sensacions tan teves. Un plaer.

Albert ha dit...

Cada dia hi ha menys gent que saludi, sigui a peu o en bicicleta. Es allò que en diuen vida moderna, que serà molt moderna, però de vida en té ben poc.
Abraçades

Pere de can Peret ha dit...

Quin repàs mes interessant del que un viu interiorment, en una solitària sortida i una descoberta, aquets racons que tens tant arrelats. Agraït que ho comparteixis!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Que bé ho descrius, Ramon! Ja es veu que coneixes aquest tipus d'experiències.
No. Les gràcies a tu per llegir-les.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Cert, Albert. I no he entès mai quina mena de "sacrifici" pugui comportar saludar algú amb qui et creues.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Moltes gràcies a tu, Pere. No sempre estic segur de la necessitat de parlar de les dèries i els records. Una vegada fet, però, és d'allò més gratificant de veure que hi ha comentaris com el teu.

maria moncal ha dit...

Quina passejada tan ben descrita pels racons de la vostra infància, ens ho feu viure talment com si fossim aprop!

E ha dit...

Bonic article.

Eva

Lectora corrent ha dit...

Tornar a visitar els escenaris de la infància o joventut em fa sempre una mica de basarda. No saps mai si descobriràs que indrets idealitzats en la teva memòria no tenien cap encant o que, si mai l'havien tingut, l'han perdut amb el temps.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Si n'ha tret, Maria, tant sols un moment plaent, me'n sento feliç.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Eva.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Entenc molt bé el que diu, Lectora corrent.
Suposo que cadascú tenim el nostre propi capteniment a l'hora de deixar eixir el record.