No recordo cap ocasió en què m’hagi fet tanta il·lusió l’expectativa d’anar a votar, com me’n fa la d’aquest diumenge 9 de novembre.
El 9N.
Ha arribat, i votarem.
Ni tant sols, tot i que la memòria em pot traïr, en aquelles primeres eleccions generals “democràtiques”. I poso cometes perquè, precisament, vaig votar un partit que en aquells moments encara no havia rebut la benedicció dels vells franquistes travestits de demòcrates à la page.
En efecte, vaig votar l’Esquerra Republicana d’aleshores, que per allò de republicana encara no era un partit legalitzat, de manera que es va presentar coalitzada amb un partit amb el que estava a les antípodes ideològiques, el PTE, o sia el Partido del Trabajo de España.
És a dir, el PTE, maoistes, era legal. Esquerra Republicana de Catalunya, no. Però la coalició electoral va ser possible.
No, que ningú no s’estranyi, perque encara avui segueix vigent la malhaurada Llei de Partits mentre per altra banda es legalitza un partit com aquest.
Allò d’anar a una mesa –aleshores vaig aprendre que una taula electoral es diu mesa- i com qualsevol ciutadà de nord enllà posar la papereta en una urna, feia molta il·lusió. Molta. Per bé que no estiguéssim segurs de no tornar a sentir soroll de sabres, feia molta il·lusió.
Gairebé quaranta anys després els hereus d’aquells travestits de demòcrates, alguns els mateixos, rememoren el seu estil, el que no han deixat mai d’exercir sempre que han pogut: el trist i espanyolíssim trágala. O sia, “la democràcia és el que jo dic”.
Doncs no. Tornem-hi.
Però aquesta vegada, per la meva part, per deixar enrera definitivament un estat i una gent que son una rèmora per a la llibertat i per a qualsevol demòcrata que mereixi aquest qualificatiu.
No. La memòria no em traeix. Mai m’havia fet tanta il·lusió anar a votar.
8 comentaris:
Quan els grans esteu il·lusionats els que no ho som tant no tenim més remei que deixar de rondinar.
El que tinc clar és que no podem arrugar-nos. Hem d’anar a votar!
Amb il•lusió!
Es l'emoció que més es feia notar a la cara dels votants i dels voluntaris. Somriures i ulls humits per arreu.
Emoció, esperança i ganes d'anar endavant...
Algú ha dit que la jornada del 9N ha estat la revolta dels somriures.
És cert.
Mentre mantinguem aquest tarannà, farem el llarg i tortuós camí de la independència amb èxit.
Il·lusió contra ressentiment...., de moment anem molt bé! Tot i que des del Berguedà aquestes coses sembla semblen més senzilles del què acabaran sent!
Ja hem votat la consulta/referèndum/procés participatiu. Ara toca fer les eleccions constituents de la República Catalana.
Publica un comentari a l'entrada