dissabte, 29 de novembre de 2014

Tres llocs per a un matí: (1) la Puda

Bloc de motxilla del 27 de novembre de 2014

Per la finestra del bar restaurant “L’Estrada”, a la sortida d’Olesa de Montserrat en direcció nord, veiem com es posa a ploure. Unes salsitxes amb llesquetes de pa amb tomàquet em tenen entretingut juntament amb la conversa amb en Josep i l’Ernest, els tres que tenim la intenció de fer l’excursió d’avui.

Veure ploure quan s’és a cobert i en aquestes circumstàncies és un plaer. No ens ve de nou que plogui, de fet les previsions eren que s’aguantaria el matí però que plouria cap a migdia o havent dinat. Potser per això avui som tres i no més. 
És a dir, que només quatre o cinc hores de desviació de la previsió és un èxit que cal remarcar. Afinant cada vegada més, temps a venir potser els meteoròlegs gosaran de dir l’hora precisa de començament de la pluja.
Amb les darreres gotes del cafè s’exhaureixen també les gotes d’aigua de l’exterior i comença un lent replegament de les boires baixes, com si consideressin que ja han regat prou.

Fem com previst, agafem el cotxe i anem fins al començament del camí del balneari de la Puda. I avancem cap al portal. Tot és moll, la llum del dia és tènue, de  melangia tardorenca.

Al cantó de fora de la tanca un gos ens borda sense convenciment. De fet amb tant poc convenciment que a mida que ens hi apropem s’esmuny a l’altra cantó de la tanca, on s’afegeix a un company que no s’esgargamella gaire més. Bo i mirant-nos les runes –els edificis son dempeus, però en lamentable estat- els dos gossos baixen el to, de manera que em pregunto si més que advertir-nos el que fan no és si no demanar-nos un manyac que trenqui la seva solitud.

Tanmateix la solitud, la sensació d’abandonament, és gran, i només el torrat de la fila de plàtans posa color a un lloc on la grisor no és només provinent del dia que fa.

El camí en direcció a Can Tobella, que comença a tocat del balneari, va enfilant-se poc a poc a partir d’una magnífica alzina que hi faria de fita inconfusible si el camí no fos tant evident i anem guanyant visió sobre el riu i el tros del Cairat que pretenem de veure de ben a prop.

Però torna la pluja quan hem fet poc més d’un quilòmetre. El terra comença a fanguejar més del compte i res sembla indicar que la cosa hagi de canviar, de manera que optem per retrocedir. Ens aturem uns moments per a gaudir la visió d’aquells espais que la pluja encara no enterboleix prou i girem cua.

És d’hora. De manera que proposo d’agafar el cotxe i fer un parell de visites a sengles llocs interessants de la rodalia. Molt seria que ni tant sols poguéssim sortir del cotxe. Acceptat. Doncs som-hi.

3 comentaris:

Marta ha dit...

Pere, la teva excursió m'ha fet recordar una vegada que vam passar pel Balneari camí de Sant Salvador de les Espases amb en S.i que de baixada vaig relliscar i se'm va clavar una pedra on s'acaba la columna vertebral "rabadilla". Em feia força mal i sembla que se'm va produir una petita fisura, ai las! Per sort no va passar d'aquí.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Vaja Marta! en son de fotuts els cops a la cua...
Aquell corriol, de pujada s'hi fa ser, i de baixada, què te n'haig de dir?

maria moncal ha dit...

Em ve a la memòria "l'olor" que no les imatges d'aquest indret que havia descobert quan era petita amb els pares.
Em farà gràcia tornar-hi!