dilluns, 1 de desembre de 2014

Tres llocs per a un matí: (2) Santa Margarida sa Palanca

Bloc de motxilla del 27 de novembre de 2014

Deixar enrere el balneari de la Puda em produeix una barreja de sensacions de conformitat i d’alleujament alhora.
Conformitat, sí, que tota la ufana i bellesa que l’envolta, pintada ara de tardor, sembla “protegir” amorosament el que ja només és una desferra, el cadàver d’una construcció plena de vida on anaren a cercar uns beneficis per a llur millor benestar aquells que s’ho podien permetre.
I d’alleujament, perquè no havent-la vist per dins hom s’estalvia la constatació, l’evidència radical i punyent del deteriorament. 
Una sensació semblant a la que em produeix veure aquell gran arbre mort que tots hem vist un moment o altre, en qualsevol bosc o tocant al camí, que es manté enlairat i garratibat en la pròpia grisor, voltat d’arbres ufanosos.

Comentem aquestes coses mentre anem per la carretera a cercar el trencall de Ca N’Estruc, per on passarem per anar a Santa Margarida del Cairat o, més antigament, Santa Margarida sa Palanca, així dita per la palanca que més avall dels seus peus, al congost del Cairat, permetia el pas a ambdós marges del riu.

Ja no plou, i el fet que tot sigui humit, que regalimi generosament l’aigua pels marges, conforma un peu adient al decorat de les muntanyes montserratines del cantó de Collbató que les boires, com dubtoses, s’esmercen ara a tapar, ara a mostrar, en una mena de joc sense finalitat.

Estaco “la burreta” a un plàtan preciós a tocar de Santa Margarida, ben al costat de la qual passa la carretereta poc transitada per la que hi hem arribat.
Santa Margarida i els seu espai enlairat damunt del riu, és un lloc deliciós. Un lloc deliciós que no va merèixer, aleshores, cap atenció d’aquells dos adolescents amb motxilla i xiruques que enjogassats descobrien mútuament la mirada, el gest, el frec de pell, el somriure de l’altre, mentre els grans s’abocaven a la contemplació, gairebé aèria, dels voltants, del congost, allà a baix, de Sant Salvador de les Espases, de Can Tobella, al davant…
Com avui hem fet nosaltres tres.


Alfa i omega. El principi i la fi. 
Comença i es tanca el cercle.
“Ell és el principi i la fi”, ens recorda el gravat a la finestreta del presbiteri.

Sempre he dit, i reblo, que la bellesa rau en la senzillesa. Vet aquí el perquè n’és tant de bonica Santa Margarida del Cairat.
És poc més de migdia. Ja hem gaudit de Santa Margarida i el temps segueix aguantant -llevat d'alguna pixaradeta de pardal- de manera que anirem al tercer lloc d'interès d'avui per aquests verals, que ens compensarà de la manca de caminar, abans d'anar a dinar.

5 comentaris:

Marta ha dit...

Guapa la foto del salt d'aigua!

Gatsaule ha dit...

Veig que el mal temps no us espanta gaire!! Tot aquest petit massís envoltat de carreteres és ben bonic, m'has fet recordar una època en que hi anava sovint....

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Marta, és on volíem anar en l'excursió a peu, i que per mor del fangueig i la possible crescuda del riu varem deixar per un altre dia.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

No creguis Gatsaule, que aquestes humitats fan grinyolar totes les frontises!
Hi vull tornar, que no fa gaire vaig conèixer un treball inèdit sobre "la emprempta andalusina al tram montserratí del Llobregat" que tant abasta la toponímia com l'obra civil i militar. De fet, l'objetiu de la sortida era, a més de la bellesa del Cairat, les restes del pont andalusí, que vistes a la llum del treball que esmento deuen ser prou interessants.

maria moncal ha dit...

Ens descobriu un lloc que recordo vagament i que hauré de recuperar.