dilluns, 23 de novembre de 2015

Sóc ric

Davant el mar.
Sóc ric.
Vet-ho aquí.
Me’n adono i em complac pensant-ho, ni que sigui un moment. 
Els meus estan bé. Sóc ric.
Pensant que no ens abasten les grans misèries que pateixen tants i tants en aquesta humanitat de merda, el bri de felicitat s’enterboleix, però no em rendeixo a la desesperança. I frueixo per moments aquella sensació de riquesa, que el meu enterboliment no podria pas ajudar-los.

He vingut a veure el mar aquest dissabte al matí. En tenia ganes.
El cel gris de primera hora s’ha aclarit i la llum ha esdevingut senyora dels espais.
I la mar, plana, extraordinàriament plana, sembla rendir-li homenatge.
Les ones parlen a veu baixa, en un adàgio allargat i fins i tot un punt mandrós.

Molt poca gent. En una taula un noi es desplaça per les aigües sense a penes estar pendent de l’equilibri. I l’estela del seu pas triga a desfer-se.

A la meva dreta, un tros enllà, dues noies assegudes a la sorra es besen dissimuladament i es fan una “selfie”.
Més enllà, un noi i una noia no es preocupen de dissimular.
Cap amor s’hauria de dissimular. 

Avanço feixuc per la sorra, que els peus rondinen. I m’aturo cada dos per tres.
La línia de l’horitzó és nítida. Radicalment nítida. I el blau de les aigües calmes és blau de tots els blaus.

Unes pedres arrodonides per vés a saber quants anys d’erosió han estat expulsades pel mar a la platja. A la mà, la finesa de la seva “pell” humida és una carícia al tacte. I la forma, rodona sense la imperfecció de la forma geomètrica, suggereix un encaix gairebé perfecte a la mà tancada.

Puc passar gairebé a tocar de l’escuma: tant regular és la respiració de les ones que sembla que l’adàgio s’hagi transmutat a son, a somni.

Me’n torno. Poc a poc. Amb la llum i la serenitat d’aquest mar a dins meu.

6 comentaris:

joan antoni de luna ha dit...

La mar, mare de la vida. Quan et mostres així, tot és pau i esperança i ens fas oblidar per un moment qui hi perd la vida per guanyar un futur.

Marta ha dit...

Aquestes passejades ajuden a esbandir les boires personals. Els que tenim el mar tant a prop sóm rics, ho pots ben dir!

Eva ha dit...

Jo m'ho repeteixo cada dia: no som rics, som milionaris!

maria moncal ha dit...

Un passeig amorós amb la mar que obre la ment i que fa sentir aquella espurna de felicitat!

Pere de can Peret ha dit...

Fa goig posar per escrit aquest corrent interior que tots mes o menys tenim, però que personalment se’m fa un pal d’expressar. I sí! som rics i millor, ser-ne ben conscients!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Aquells moments intensos ran de mar han estat, mercès als vostres comentaris, més font de riquesa encara. Gràcies!