A la Font Fresca

Diumenge, gairebé a migdia, a Sant Bartomeu de la Quadra.





El camí hi baixa pel cantó de solei. La petita, molt petita vall, per on s’escola la riera rep però les darreres passes ja a l’obaga.
És un camí relativament curt i dreturer que temps ha baixava del camí ample de dalt de Sant Bartomeu.
Abocar-se de cara avall, deixant enrera les darreres cases amb el delit d’anar a la font, era, i encara és, un petit dubte, el de decidir si t’embadaleixes amb la bellesa del bosc del davant, el dels peus del Turó del Quirze que es mullen a la riera o bé fixar-te on poses els peus.

De ja fa anys, el començament del camí ha canviat. Tot canvia. Noves construccions han fet que el camí comenci amb un tros asfaltat que permet l’accés a una nova casa que, fe de Déu, no s’hauria d’haver fet allí precisament.
Però la resta del camí, del corriol, està pràcticament igual. Només uns pals que han perdut el filferrat resten del que va ser una tanca que un temps van posar. Però és la mateixa petja, aquell terra que se m’apar avui permanent, que  gairebé m’acull amb un sentiment d’intemporalitat. Sí, sens dubte, és el camí de la Font Fresca.
De nanos, saltant avall com  esperitats ni ens n’adonàvem de com és el terra. De grans, però lleugers, el camí era de bon fer i guaitar a l’hora. Avui no em planyo d'haver d’aturar-me tot sovint, ara per a guaitar el bosc, ara per a fitar el terra amb prudència..

Molt pocs metres abans d’arribar al llit de la riera, com per art d’encanteri, el solei es transmuta en obaga radicalment.

Radicalment.
El sol calent d’aquest migdia de primavera encara no s’enfila prou alt com per a abastar el cantó d’obaga completament i s’ha de conformar en travessar la boscúria amb llances de llum per petites clarianes del dalt de la serra. I el contrast de llum i ombra esdevé diria, com un enfrontament que la màquina no sap retratar amb matisos.

 Un combat que aixeca "pols" d'humitat i que semblen abonar els aucells amb la seva piuladissa.

De tornada, altre cop a solei, em desvio una mica per anar a veure el molí de vent que, immòbil, ens diu encara de les mans del mestre paleta que van saber-lo construïr, d'unes tècniques d'aprofitament del vent que semblen, tal vegada només semblin, superades.

 

Agraeixo la solitud, i encara que sigui  pecat d’avarícia, que aquest diumenge a migdia, tot, a la Font Fresca, sigui per a mi.