divendres, 8 d’abril de 2016

La Porta

Quan de temps ha, missenyor, que no m’obres?
eixarreïdes tinc mes frontises,
que tot i dar jo l’esquena a les ones
i ser com soc del ponent tributària,
de fer el joc ja no’s recorden?

Guaita missenyor les escales,
catifa d’herbes el temps hi ha posat,
que remena l’alè de tramuntana
de l’hivern passat
i de la primavera retrobada.
On és missenyor ta petjada?

Trist pot ser envellir pel temps i el treball

de moure’m avant i enrera,
de cloure’m i obrir-me de bat a bat.
Però més trist, missenyor, és ser com soc ara,
un  clos ferrat, silent,
sense ni tant sols esma per al badall.


Quant de temps ha, missenyor, que no m’obres
i per mi passes a l’altre costat,
a la cala i a la mar, on ert i silent,
l’esguard llunyà feliçment passejaves?

Missenyor, si no se t’ha endut cap mal vent,
Si aquesta absència no és de força mai volguda,
Obre’m, ni que sigui per un moment!



Palamós, 2 d'abril de 2016.


2 comentaris:

joan antoni de luna ha dit...

Porta als paradisos perduts o tal vegada oblidats?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ella, Joan Antoni, en guarda el secret, encara que sigui a contracor.