És una dita ben certa. Normalment he sentit aquesta expressió en coverses, quan hom s'assabenta d'alguna cosa que li causa una certa sorpresa.
Tot i que val per a qualsevol circumstància, l'altre dia hi vaig pensar a Vilalba dels Arcs, que estava de Festes Majors.
La gent de més amunt ho diem en singular, Festa Major, però per terres ebrenques es en plural, Festes Majors.
Passegem cap al centre del poble i en passar davant d'un carrer a la nostra dreta, em fixo amb en nom del carrer: "Carrer de la Dula". És un carrer sense sortida, engalanat com d'altres per als dies de les festes.
I sorgeix la pregunta: la dula? Que potser era el nom d'una senyora?
Avui per avui, amb els mitjans actuals, si es vol les ignoràncies es mantenen per poc temps. És com si amb aquest aparell que en diem telèfon i que de fet és un ordinador portàtil de mida ben reduïda, portéssim a coll una o més enciclopèdies. Un fet que podem apreciar amb tot el que val els que procedim d'altres temps, que som els que ens sorprenem sovint quan algú, a les pròpies dites "xarxes socials" fa una pregunta que hagués estat sobrera si l'interrogador s'hagués pres la mínima molèstia d'anar al "senyor Gúguel".
El meu diccionari de referència és el DCVB, el Diccionari Català Valencià Balear, un diccionari completíssim que com el seu nom indica abasta tota la llengua, amb totes les nostres formes dialectals.
Hi diu: "“Ramat de bestiar gros—eguí, mular, boví, porquí—compost de caps pertanyents a diferents propietaris, que va a pasturar tot plegat a la muntanya o devesa comunal, sota la vigilància d'un home llogat que s'anomena duler”.
Resulta fàcil imaginar-se com, en aquest carrer sense sortida, s'hi devíen reunir els caps de bestiar de diferents propietaris per a què el duler se'ls endugués a pasturar.
Més tard, tornats al poble on som, un home m'explica que els animals, si de retorn del pasturatge l'amo no els anava a recollir, el duler els engegava i tornàven al seu corral tot sols, acostumats com estaven al trànsit de casa a la dula i de la dula a casa.
Maneres de fer i de viure tant llunyanes de la meva experiència personal, em causa gran satisfacció de conèixer-ne algunes circumstàncies com aquesta, o com temps enrera vaig saber, també en relació a la ramaderia d'aquestes terres, pel que fa als lligallos i a les seves consuetuds.
I una dita: "La dona i la mula, de la teva dula".
Perquè no es molesti ningú avesat a no voler comprendre des del passat, oimés aquests i aquestes fonamentalistes tant en boga, faré un petit canvi de mots que no en traeix pas el sentit:
"l'home i la mula, de la teva dula."
Un parell de dies després ens vam obsequiar unes costelletes i una mitjanes de Corder de la Terra Alta a la brasa, amb pataques -com es diu aquí- que és com s'ha de fer per a gaudir-ne d'allò més.
I és que, tanmateix, cada dia n'aprens una.
I una dita: "La dona i la mula, de la teva dula".
Perquè no es molesti ningú avesat a no voler comprendre des del passat, oimés aquests i aquestes fonamentalistes tant en boga, faré un petit canvi de mots que no en traeix pas el sentit:
"l'home i la mula, de la teva dula."
Un parell de dies després ens vam obsequiar unes costelletes i una mitjanes de Corder de la Terra Alta a la brasa, amb pataques -com es diu aquí- que és com s'ha de fer per a gaudir-ne d'allò més.
I és que, tanmateix, cada dia n'aprens una.
5 comentaris:
Benvolgut Xiruquero, ara si que et sorprendrà quan et digui que a mi la paraula Dula m'era força familiar i et diré perquè.
No sé si mai t'he dit que el meu cognom SORROSAL, prové del Pirineu aragonès, i mes concretament de la Vall de Tena, la vall on hi ha Panticosa i un altre regitzell de pobles. El meu pare era nascut en un d'aquests pobles, a Tramacastilla de Tena, i a mi de jovenet, amb 10-11-12 anys m'enviaven desde Barcelona a estiuejar al poble a casa d'una tia, la tia Patro(cinio), germana del pare. I evidentment aquests parents tenien bestitar, vaques i cavalls que pasturaven a la muntanya. Les vaques baixaven cada dia a les cases per munyir-les i després al matí tornaven als prats... però els cavalls, una mica més salvatges, baixaven només un cop cada 15 dies per donar-los sal, i aleshores a les criatures ens deien: amague-vos que baixa la "Dula"... i això significava que baixaven un cavalls un xic esverats donant bots pels carrers del poble, fins que cadascú aconseguia conduir-los fins a les seves quadres.
Ja veus, doncs, amic Pere, que "nihil novum sub sole"... dos comarques tant allunyades geogràficament, fins i tot de llenguatges ben diferents, català i aragonès, i tenen la mateixa paraula per parlar del bestiar que és i baixa de les muntayes.
Espero t'hagi interessat la meva explicació.
Una abraçada,
Certament molt interessant la teva aportació, Salvador. Classes de bestiar diferents i per tant diferents maneres de pasturar, però del mateix nom per al conjunt de caps.
En algun lloc he llegit que "dula" vindria del mot àrab "daula", que no sé si te un significat unívoc.
Cada dia tanmateix n'aprenem una, però en aquest cas, gràcies a la teva aportació, una de més completa.
Salutacions.
Si Xiruquero, com més vells ens fem... cafa cop més savis...!!
"Anar a la dula", en el sentit d'anar o criar-se sense control, és ben viva al meu poble.
Aquesta expressió i alguna altra de semblant, Eva, la recull també el DCVB, com a pròpies de Tortosa i el Pais Valencià.
Gràcies per la teva aportació.
Publica un comentari a l'entrada