divendres, 23 de setembre del 2016

Les Fonts de Rellinars, eixutes

Em causa un especial plaer agafar el cotxe dijous, "dia sense cotxes", per anar amb tres cargolets més a fer una passejada que serà la de retrobada després de vacances. Resulta inevitable de comentar-ho veient en sentit contrari al nostre, la quilomètrica cua que mira d'accedir a la ciutat pel cantó de la ronda Litoral, cua que ja s'inicia a l'alçada de Sant Boi.
Nosaltres anem a passeig tan alegrement, tral·larí tral·larà, en una expressió que fa servir un dels companys de tant en tant i que significa més o menys allò que no va per a algú, allò que no l'afecta. Mentre la pobra gent que va a treballar o que està treballant està enganxada en un merder de grans proporcions. En fi...

Ens aturem a esmorzar al bar que hi ha a la benzinera de la sortida d'Olesa, anant en direcció a Monistrol. Ja ens hi hem aturat un parell de vegades en excursions per aquell cantó i avui ens adonem que han canviat d'amos. L'esmorzar força correcte, tots hem menjat entrepans, però tenen una bona brasa -no recordo que abans estés a la vista en entrar- que no està gens malament i que és on han cuit la xistorra del meu entrepà.

El primer objectiu de la passejada és l'església vella de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars, que manté ert el campanar de cadireta amb una dignitat admirable.
L'església vella està isolada, en relació al poble actual, i s'hi arriba per un camí de terra prou ample que surt a un quilòmetre si fa no fa de l'actual nucli urbà de Rellinars. Deixem el cotxe un centenar de metres abans i anem a veure les restes tot entomant el bordar eixordador d'un parell de gossos que marquen territori des d'una casa ben bonica del costat. Just arribar sentim la veu de l'amo i com per art d'encanteri els gossos callen, permetent que ens acostem a un metre de la tanca de la casa -l'amo deu haver tornat cap a dins- i es limiten a mirar-nos.
Tota la nau central està ensorrada, però es manté dempeus, segons llegim en la informació que he preparat, la part més antiga, doncs els constructors del XVII van tenir la feliç pensada de deixar la nau antiga, del segle X, com a sagristia. És l'únic espai que resta tancat i protegit, afortunadament.
Novament agafem el cotxe i arribem al poble, a prop de l'ajuntament, on començarem a passejar cap a les fonts de Rellinars.
Una forta baixada -"després tornarem per aquí?...ja ens has tornat a enredar!"- però curta, ens porta a "la fàbrica", a pocs metres de l'actual església, de la mateixa advocació que la vella, que és on comença, tot passant per sota el cementiri, el camí de les fonts.
Deixem el camí ample, seguint les indicacions d'un cartell, per a prendre un corriol deliciós que ens portarà a les fonts mateix.
En un trosset hem de passar per la vora d'un canaló de conducció de les aigües de la font, i vigilar, perquè a l'altre cantó hi ha una bona barrancada fins a la riera. Però vaja, un al·licient més.
Quina llàstima! les fonts son la viva imatge de la sequera. Eixutes del tot. Ni una gota per misericòrdia.

No estem pas cansats, la passejada és curta, però els bancs fan tant de goig que no renunciem a seure-hi una estoneta i imaginar com deu ser l'espai en dies que les fonts ragen.
Com que fa calor renunciem a fer la tornada que havia previst per a gaudir novament de l'ombra i la bellesa del corriol fins a la fàbrica, perquè la pujada final ens hi farà ser.

No ens quedarem a dinar a Rellinars, baixarem fins a Castellbell i dinarem al cafè Burés, que sabem de la sortida al meandre de Castellbell que s'hi dina bé i, a més a la terrassa de l'entrada si es vol, com va ser el cas.

I després, allà mateix, a un centenar de metres, tornar a veure el magnífic pont medieval sobre el Llobregat.
La sortida ha estat tant agradable que ja ens conformem, si és el cas, d'haver de patir per entrar a Barcelona.
Ja ens hem retrobat, tot i que dos estrenaran temporada la propera sortida. 


5 comentaris:

JERKOUT ha dit...

Diuen que per fi plou, i les fonts revindran!!! I així els cargolets seran joiosos de sortir i natres també, de llegir. Salut!!

Anònim ha dit...

En arribar a casa, vaig buscar per mitja del ordinador, el poble de Rellinars i en varies de les fotografies que vaig trobar, hi havien les de les fonts amb uns xorros d'aigua que enamoraven. Molt boniques, és la manera que tenim, en aquests moments,de veue-les en tot el seu esplendor.
Núria

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Això del ploure i de les sequeres, JERKOUT, em fa recordar un dia que érem a Nafarroa, prop de Lekumberri si la memòria no em falla, passejant amb la meva dona i vam trobar un avi assegut prop del camí. La minsa conversa va arribar a la sequera que aquell any feia. L'home em va mirar com qui ha dit una collonada i em va respondre: "Si no llueve...ya lloverà.."
Per cert, encara et fas amb els teutons?
Salutacions cordials, xeic.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ja veus Núria que vam estar de mala sort, o més aviat que no vam triar l'època adequada. Un altra dia podríem tornar-hi, no?

JERKOUT ha dit...

Sí, encara som en terres germàniques, però com que l'hivern s'ensuma ja ens estem preparant per volar.
I m'imagino prou bé, perquè ho he viscut proutes vegades, el petit emmudiment devant la incontestable lògica del savi, en este cas, un avi de Lekumberri.