Can Balasch de Baix (un dia, un lloc)

Temps era temps, Can Balasch de Baix (ho escric amb "h" final, perquè així ho escriuen ells), era una important masia una mica enlairada a l'esquerra tot arribant a l'entrada de Torrelles de Llobregat. Hi passàvem en direcció a la creu de Querol quan les nostres passes s'encaminaven direcció Can Cartró per seguir cap a Sant Antoni, (com anomenàvem al Montpedrós per l'ermiteta de Sant Antoni que hi ha al cim), per a després baixar bé cap a Sant Climent, bé cap a Sant Vicenç. Aleshores Can Balasch era fora vila.

Ara no, per l'expansió urbana i la creació en el seu moment del "Catalunya en Miniatura", el nostre particular Madurodam (l'origen del qual és prou emotiu). El parc temàtic queda al davant mateix de Can Balasch.

Els boscos d'aquells verals van quedar força minvats per la construcció d'urbanitzacions, tot i que darrerament s'han recuperat una mica per mor de l'abandó d'alguns camps d'aquell cantó. I mantenen la bellesa que sempre han tingut. Un bon lloc doncs per a passejar una estoneta i fer gana per a entaular-se a Can Balasch, que de fa ja molts anys és un restaurant. I bo, per als qui com jo siguin amants de la cuina catalana de qualitat.

A tocar de la vella alzina, el camí puja molt suaument  abans d'anar enfilant-se cap a la Creu de Querol i és aquesta part la que ens ha vist vagarejar i entretenint-nos amb el cant dels ocells que festejaven un dia  assolellat i bonic.

Mig sol mig ombra per a fer-ho encara més plaent i al fons de l'arcada la silueta de la meva mestressa.

La flor més bonica de totes pel meu gust, la flor d'estepa, és oberta. Les mates d'estepa negra, d'ací i d'allà, mostren la blancor de les seves flors que emmarca el botó groc del centre, com emmirallant la lluïsor de la part solella del camí.
La relativa proximitat del Catalunya en Miniatura no produeix cap mena de soroll i som al bosc proper amb la mateixa tranquil·litat que esperaríem trobar a bosc llunyà.

A l'altre cantó s'ens mostra el nucli vell de Torrelles, amb l'elegància del seu campanar, ben emmarcat el poble per la silueta del Puig Vicenç i la Penya del Cucut, als peus de les quals i ha les Roques Roges, una formació d'arenisques roges precioses que fan inexpugnable el Puig Vicenç per aquell cantó. Tot mirant-me-les a distància se m'acut que aquest nom  devia ser de la nostra pròpia collita, doncs no apareix a la cartografia. O no, que no fora la primera vegada que un nom no queda recollit als mapes i, per altra banda, "els grans" que menaven les excursions d'aleshores eren bons coneixedors no tant sols del territori si no de gent del país.

El dia és magnífic i tot allò que és viu s'expressa a tall de celebració, no tant sols la xerrameca dels ocells, ans qualsevol bri d'herba, qualsevol mata. I aquest arç blanc que tot just comença a vestir-se de flors.

Quan la pujada comença a ser més decidida girem cua i comencem a tornar. Ho fem per un altre camí que s'acosta més al torrent però que té la mateixa bellesa que el de pujada, per arribar a Can Balasch al punt de migdia tal i com ens diu el rellotge de sol de la façana. Migdia, o sia, les dues. Justament l'hora de dinar.

Jo trio un plat que a Can Balasch hi tenen la mà trencada: l'ànec amb peres. Deliciós.

Començant...

 I acabant...

 Si Déu vol, prou que hi tornarem.