dijous, 13 d’abril del 2017

El Castell de Móra d'Ebre (un dia, un lloc)



Un sol rabent ho il·lumina tot, ho daura. Malgrat això, els darrers termes, la llunyania, queden visibles però difusos. Els molins de vent moderns, els nous gegants quixotescos, son aturats: el vent està dormint i doncs les petites bromes senyoregen els límits. De ben segur que a la tarda, amb el sol aponentant-se i l’entrada puntual del vent de mar tot es podrà veure més diàfan.
Al fons, cap allà on apunta el riu, les serrers de Tivissa i Llaberia prenen el color de cel, com mostrant la lliçó primerenca de l'aprenent de paisatgista.
Però a la tarda ja no hi serem al castell de Móra. Més restes van quedar del seu germà de Miravet, capricis de la història, però el que en queda, consolidat acuradament, mostra abastament el que fou.

La persona que ens dona l’entrada per a visitar-lo, tot just creuar el portal, ens comenta quan ens fixem en una mena de cova, que és un dels varis passadissos que connectàven el castell amb el riu i amb el nucli de població, la majoria dels quals estàn documentats.  De com s’expressa tant a l’entrada com a la sortida, que parlem una mica més, ens queda clar que sap molt més, però a l’inici no el podem entretenir de la seva feina.
Els castells medievals -aquest és d’origen sarraí- son tots aturonats per raons òbvies i així la visita al castell de Móra és alhora l’accés a una magnífica talaia que permet la visió a tots els punts de la rosa dels vents, amb la bellesa afegida del nostre gran riu, l’Ebre, besant-li els peus.
 L'embarcador, de dalt el castell estant,

i el carrer que hi va, de cases a un sol costat, arrepenjades als murs de la fortificació.

Veiem també la silueta dels Ports. I de la serra de Cavalls. Més propera, la Picossa i la serra d'Ascó; enllà, lluny, la vista es fixa en la verticalitat de les parets del Montsant darrere les comes del Priorat....
Un veritables repàs a les carenes del nostre sud, i amb cartells, estratègicament repartits, que ens il·lustren també de les fites històriques que protagonitzaren la vida i la mort del castell de Móra d'Ebre.

Ah, i aquest sóc jo, el fotògraf fotografiat:
 

2 comentaris:

Joan Antoni ha dit...

Castells, terres de frontera, en un riu que dóna nom a la Península. Aquí la Història es fa molt present.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ja ho pots ben dir, ja. Rius sense pantans i doncs amb cabals importants, difícils de travessar amb relativa facilitat, s'estableixen com a fronteres temporals. Penso també en el "meu" Llobregat o el Gaià, que ara -potser també ha canviat la pluviometria-, semblen sovint rieres. I un Ebre sense pantans ni canals devia ser per a veure!