Un
sol rabent ho il·lumina tot, ho daura. Malgrat això, els darrers termes, la
llunyania, queden visibles però difusos. Els molins de vent moderns, els nous
gegants quixotescos, son aturats: el vent està dormint i doncs les petites
bromes senyoregen els límits. De ben segur que a la tarda, amb el sol
aponentant-se i l’entrada puntual del vent de mar tot es podrà veure més
diàfan.
Al fons, cap allà on apunta el riu, les serrers de Tivissa i Llaberia prenen el color de cel, com mostrant la lliçó primerenca de l'aprenent de paisatgista.
Però
a la tarda ja no hi serem al castell de Móra. Més restes van quedar del seu
germà de Miravet, capricis de la història, però el que en queda, consolidat
acuradament, mostra abastament el que fou.
La
persona que ens dona l’entrada per a visitar-lo, tot just creuar el portal, ens
comenta quan ens fixem en una mena de cova, que és un dels varis passadissos
que connectàven el castell amb el riu i amb el nucli de població, la majoria
dels quals estàn documentats. De com s’expressa
tant a l’entrada com a la sortida, que parlem una mica més, ens queda clar que
sap molt més, però a l’inici no el podem entretenir de la seva feina.
Els
castells medievals -aquest és d’origen sarraí- son tots aturonats per raons
òbvies i així la visita al castell de Móra és alhora l’accés a una magnífica
talaia que permet la visió a tots els punts de la rosa dels vents, amb la
bellesa afegida del nostre gran riu, l’Ebre, besant-li els peus.
L'embarcador, de dalt el castell estant,
i el carrer que hi va, de cases a un sol costat, arrepenjades als murs de la fortificació.
Veiem també la silueta dels Ports. I de la serra de Cavalls. Més propera, la Picossa i la serra d'Ascó; enllà, lluny, la vista es fixa en la verticalitat de les parets del Montsant darrere les comes del Priorat....
Un veritables repàs a les carenes del nostre sud, i amb cartells, estratègicament repartits, que ens il·lustren també de les fites històriques que protagonitzaren la vida i la mort del castell de Móra d'Ebre.
Ah, i aquest sóc jo, el fotògraf fotografiat:
2 comentaris:
Castells, terres de frontera, en un riu que dóna nom a la Península. Aquí la Història es fa molt present.
Ja ho pots ben dir, ja. Rius sense pantans i doncs amb cabals importants, difícils de travessar amb relativa facilitat, s'estableixen com a fronteres temporals. Penso també en el "meu" Llobregat o el Gaià, que ara -potser també ha canviat la pluviometria-, semblen sovint rieres. I un Ebre sense pantans ni canals devia ser per a veure!
Publica un comentari a l'entrada