Adherir-se al “tiqui-tic”

És allò tant sabut, per vell, del “renovar-se o morir”.  Vet aquí que moltes d’aquestes dites, basades en el contrast de la realitat per pura experiència de les generacions, son assumides com a dites més o menys encertades, més o menys sàvies o boniques en pla teòric, però poc assumides a la realitat, perquè, de fet, els canvis costen, oimés, com més grans -o vells-, ens fem. És a dir, ens ho creiem, però en el fons sembla com si no ens pertoqués a nosaltres.

Estàvem conversant una colleta de molt veterans a la sortida del local de l’entitat, parlant del que havíem fet o no per la darrera setmana de Pasqua, i una companya es planyia que no va saber d’una determinada sortida, de la que s’havia assabentat a posteriori. Sortida de la que havien participat gent de mitjana edat.

Aquesta companya, malgrat esser d’edat avançada frueix d’unes condicions físiques envejables que li permeten de fer encara sortides ben maques, per la qual cosa hagués pogut fer part de la colla que no faria l’excursió més exigent, però que en va fer una altra, partint de la mateixa casa que havien llogat per la Setmana Santa.

I no va saber de la sortida perquè resulta, com va explicar molt gràficament, fent picar el dit d’una mà damunt l’altra mà oberta, que aquests “s’ho diuen tot  pel “tiqui-tic”, referint-se és clar, al telefon mòbil. I no segueixen l’encara vigent costum a l’entitat de posar un paper al tauló d’anuncis per a anunciar les excursions. I això perquè molts no venen al local social, de manera que la comunicació és el còmode “watsapp” que permet en un instant que tothom que hi participa estigui informat al moment. Usar el telèfon “intel·ligent” només com a telèfon mòbil comporta aquests inconvenients.

Pel que es veu, no n’hi ha prou d’adaptar-se físicament -quan es pot- a sortides de gent més jove, cal també adaptar-se al procedir en altres qüestions com ho fa la gent més jove. Tornem-hi amb la dita, adaptant-la: “renovar-se o quedar-se sense excursió”.

Així doncs, cal assumir el nou mètode -tampoc tant nou- fer part del “tiqui-tic”, adaptar-s’hi, si gràcies a Déu altres facultats permeten sortir amb ells, en comptes de menystenir-lo.

Anècdotes que, una darrera d’altra i totes plegades, van constituint categoria.