Capvespre

Diumenge a mitja tarda, eixint de la ciutat amb la burreta pel cantó del Morrot, amb la sensació agredolça d'anar contra corrent. Tanmateix la densitat de cotxes que tornen cap a casa és notable i la fluïdesa del trànsit de sortida em fa una sensació d'alleujament.

A l'esquerra, al fons, al moll de creuers turístics uns grans vaixells fan ostentació de la seva presència. L'hora és bona, al cel mana encara la calitja que per tot el dia ha senyorejat la línia de la costa. El so del vent que entra per la finestra mig baixada de la burreta no em molesta. Vaig cap a la cala de Garraf, que el seu capvespre té l'encís de les postes avançades per mor de les muntanyes altes de l'entorn.

Com quan hom és acampat a la Vall Fosca en dies estiuencs d'alta muntanya. O quan es lliura a la darrera estona de nuesa a la cala de l'Illa Roja, entre Pals i Begur.

Sovint les belleses properes ens passen desapercebudes.

A la caleta de sota la via ja hi ha instal·lat un berenador, i un altre a meitat de la cala gran. Encara hi ha algun grupets de gent a la sorra. No hi ha dubte que enguany ja hi ha ganes de platja. 

La mar està moderadament revoltada, amb vent, també moderat, que oscil·la entre xaloc i llevant, i que només es percep estant dret. En posar la mar a la sorra, ara que les boires han tapat el sol, constato que aquesta encara està calenta, i permet mandrejar-hi agradosament.
Però les onades es mengen un bon terç de la platja, cosa per altra banda, gens infreqüent en les situacions de llevant.
Passejo amb l'aire entre costat i esquena gaudint de la tranquil·litat i acomboiat per la remor dels còdols que les ones sacsegen, mentre el sol va aprofitant les finestretes que obren el núvols en el seu, aparentment, erràtic viatge.

Aliena, potser, a aquests moments perfumats de màgia bona, una parelleta gaudeix d'ella mateixa i dels seus vint-i-cinc o trenta anys a tot estirar, ajaguda a la sorra i gairebé vestida. Enjogassats, mentre el sol comença a cercar l'empara de la Penya del Boc.
A mig camí de l'aigua i la sorra eixuta, els meus peus avancen sense fer-me mal. Aquesta vegada sense fer-me mal. Tanmateix aquests peus meus no hi ha manera d'entendre'ls. 

Tot mirant-me la Penya del Boc, m'assec a la sorra. Sí, un parell de vegades hi vam pujar, oi?...sí, un parell. Juntament amb la Falconera, son els dos miradors més bonics del poble i la costa de Garraf. Una ascensió "bruta", com moltes del massís de Garraf, que exigeixen pantalons llargs si no vols que les teves cames quedin com un Sant Llàtzer per mor de la vegetació baixa i punxosa dels llocs eixuts. Hi vam anar des de l'estació del tren, pujant pel corriol que va a Can Lluçà i que passa proper a les restes del castell, passat el qual deixàvem el corriol per a endinsar-nos sense camí, cap a l'esquerra, tot cercant en forta pujada -recordo- el llom del serrat de Coma Roja, a l'extrem del qual, amb dos bonys arrodonits hi ha la Penya del Boc. Que cau a plom damunt el poble.

M'espolso la mandra d'aixecar-me i segueixo cap a les casetes de bany. M'agrada aturar-me a veure la de la UEC de Sants, l'única de les casetes, que jo sàpiga, que queda de totes les que els centres excursionistes teníem a prop de Barcelona, alguna d'abans de la guerra, dels anys quaranta la majoria i que van anar desapareixent la dècada dels seixanta i setanta. El Foment Excursionista de Barcelona la tenia a Badalona. Però eren molts els centres que tenien caseta, com ara Els Blaus, de Sarrià, o l'Àliga de Les Corts, entre d'altres.
No, no sempre, ni de lluny, els excursionistes hem donat l'esquena al mar. Per estrany que ara pugui semblar.
Ara aquestes casetes del Garraf estan declarades Bé Cultural d'Interès Local, qualificació que tant de bo pugui assegurar la seva existència, que dissortadament, pel que fa a protecció de béns, n'hem vist de tots colors.

El remugar ara enfadat de les ones, m'esventa records i cabòries i em reclama l'atenció, just en arribar al cap.

Si hagués de pagar entrada per a veure aquest espectacle, ho faria. Com en tants d'altres espectacles de la natura (però val més que no ho digui no fos cas que donés alguna idea a algun manaire).

El sol segueix baixant i a la platja no hi queda gairebé ningú, tret de la parelleta juganera, ara vestida del tot. Ara ella és a cavall del noi, que deu estar com coet a punt de sortir de Cap Canaveral (el que pugui sentir ella, per raons evidents, no ho puc imaginar), però no sembla pas que la cosa vagi més enllà de l'arrambada.
Gaudeixo de la seva llibertat. De la llibertat que avui poden fruir. I vull creure que malgrat el creixement actual del feixisme hispànic, no es tornarà al nacional-catolicisme que, entre d'altres coses, va segrestar el sexe de la meva generació.

A la platja només quedem ells i jo quan el sol ja s'ha amagat darrera la Penya del Boc.

Serrat de Coma Roja i la penya del Boc.