dissabte, 8 de setembre del 2018

La Trampa


Fa un matí bonic, de bona temperatura i cel clar. Tot és lluminós i convida a fer un tomb. Hi anem. Amb el cotxe, és clar.
Cap a la carretera de Nonasp. Aturada preceptiva al costat de la Sènia Figueres i seguim fins a la Creu de la Vall. No passa ningú per la carretera i podem anar tranquil·lament, com aquell qui passeja a peu. Segona marxa i a gaudir del paisatge, de la llum, de la tranquil·litat.

A la Creu de la Vall agafem el camí que puja, i tirem un bon tros enllà tot gaudint dels trossets de bosc que aprofiten els racons hàbils entre els roquerars, estranys cúmuls de roca trencada de les petites serres que miren cap a l’Algars, un riu avui de poc cabal però que, temps era temps, va ser prou bo com per a hostatjar la vida de més d’un poblat ibèric.
D’un d’aquests poblats ibèrics guardo a casa un trosset d’un objecte de ceràmica, que devia ser senzill però amb una mena de trenat. Mirant-me’l, de tant en tant,  em ve el desig d’imaginar com eren les mans que el van fer, de si eren del mar enllà, o no, o les mans que l’agafaven per a donar-li l’activitat per a la que va ser creat. Desig, evidentment condemnat al fracàs.

Deia que avançàvem tot mirant els trossets de bosc i per descomptat les vinyes, que fan un goig que enamora, i d’altres trossos plantats  amb oliveres joves d’aquestes que estan posades en fila talment com si fossin ceps, distribució que permetrà després la recollida mecànica de les olives.  La llum fa brillar les fulletes amb el toc característic de l’olivera, mentre el cotxe, a marxa tant lenta com és possible ens dona la oportunitat de fixar-nos en tot plegat.

Arribem a una zona ben plana i aturo el cotxe: el mig del camí està moll i hi ha força fang. A l’esquerra, entre el camí i els arbres hi ha un espai que sembla eixut i passem per allà. Passem?
Doncs no! A la que me’n adono les rodes del davant s’enfonsen. Ostresss!!
Miro de fer marxa enrere i desisteixo de seguida, que s’enfonsa més. Baixem i observem el cotxe amorrat al fang.  Cap rodera al camí, així doncs cap cotxe ni tractor ha passat abans que nosaltres. No em veig la cara de carallot que en aquell moment dec fer. És com si m’haguessin fotut la cartera, com si m’haguessin enredat. He caigut en una trampa.

Però hem de sortir d’aquí.
A l’altre cantó del camí hi ha una paret de pedra seca que suporta el final d’una feixa. Hi ha bones pedres, de manera que n’agafo una i la poso sota d’una de les rodes. Vaig apartant el fang de sota la roda i hi encabeixo la pedra. La mateixa operació a l’altra roda. Primer intent de sortir, fallit. Grato més i una altra pedra a cada roda.  Estic de fang fins als nassos.
Segon intent, fallit, però aquesta vegada sembla que comença a bellugar-se.
Dues pedres més, aquesta vegada al davant per a facilitar el vaivé entre pedra i pedra. Poc gas per a facilitar el vaivé, accelerada forta i el cotxe fa un bot enrere. He sortit de la trampa!

La mestressa em felicita i jo sento un gran alleujament. Tiro el cotxe més enrere, cercant tota la seguretat possible i torno a  parar el motor. Em netejo amb aigua unes rascadetes que m’he fet al braç en la “operació pedres” i em trec tant de fang com puc de mans i peus.
Assegut al meu lloc, amb la porta oberta, observo el camí, el camp, els voltants, mentre faig el cigarret i se’m va esvaint, suposo, la cara de tonto. Però, com he pogut caure a la trampa?

Ja vaig veure que abans no hi havia passat ningú, per la manca de roderes. I havia d’haver pensat que feia molts dies que no plovia com per haver-se mantingut aquell tros de fang. Més, com és que no vaig baixar del cotxe i passar a peu per l’espai per on havia de fer-lo passar?

Però, com és que s’ha fet aquí aquest bassal de fang?
Amb la darrera pipada del cigarret se m’acut de mirar el començament del camp. M’hi acosto.
I “veig la llum”. Merda! Entre dos arbres comença el fang i el tub del gota a gota de reg té pèrdua contínua. Això fa que l’aigua es vagi escolant per sota la superfície estovant tota la terra fins al camí. Per sota! Vet aquí perquè em va semblar que el costat pel que volia passar estava eixut.
Lo gotero, com es diu per aquestes terres, lo gotero dels collons, ha anat estovant per sota tot el tros convertint-lo en la trampa en la que he caigut com un pardalet.
Evidentment, renunciem a fer el tomb circular que ens havíem plantejat i girem cua cap a casa, a treure’ns el fang nosaltres i al cotxe. Mai és tard per a aprendre una lliçó més. Oh, i amb tot el “sarao”, m’he oblidat de fer alguna fotografia.



5 comentaris:

Júlia ha dit...

Pensa en l'emoció que vam sentir quan el cotxe va sortir de 'la trampa', he, he...

Això de les fotos sí que sap greu, tantes com en fem en aquest temps.

JERKOUT ha dit...

Renoi!!! quina aventura!!! mai se's prou espavilat, de tant en tant la vida ens ho recorda. Salut i bona diada!!!!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Això sí, Júlia, una gran emoció tanmateix.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Certament cada dia n'aprenem una, JERKOUT. I encara em queda un error més que vaig cometre i del que en prenc nota: no vaig comprovar a mida que avançàvem per aquells camins el manteniment de la cobertura, de manera que no sé si allà en teníem.
Salut igualment company, i bona diada!

Peredecanperet ha dit...

Malgrat l'ensurt, has tingut un bon enginy amb les pedres. Sempre aprenem alguna cosa de les trampes!
Bona diada!