Castell de Voltrera

De l'agenda en pots fotre un tros a l'olla. Pots programar que tal dia no-se-què i que tal altre no-sé-quantos, i que farem això i allò. I al capdavall tot se'n vagi en orris, com avui, que si hagués programat d'anar a algun lluc no hauria servit de res, que son les xacres les que manen i no la pròpia voluntat.

Però diumenge tot estava relativament bé, i quan es dona aquest cas, les ganes poden tenir sortida. Així que vam agafar la burreta i vam enfilar cap a un lloc que, tot i ser proper, no hi havia estat mai: el castell -les restes- de Voltrera, al poble del Suro, o sigui Santa Maria de Vilalba, que pertany a Abrera.

El lloc és enlairat damunt el Llobregat i fa part de la serra que separa el Baix Llobregat del Vallès Occidental. De fet, segons he pogut llegir, Voltrera és l'evolució de Vulturaria, lloc de voltors i la zona del castell ha de tenir una gran visió de tot aquell tros del Llobregat. I dic "ha de tenir", perquè no vam poder entrar al recinte del castell, doncs està protegit per unes tanques metàl·liques que n'impedeixen l'accés per, tal i com explica un cartell de l'Ajuntament, protegir-ne la conservació de l'accés incontrolat que l'omplia de pintades i brutícia (llegeixi's botellots), fins que no puguin començar les actuacions per a dignificar-lo.

La qual cosa ens confirma  una parella del poble, en una d'aquestes converses tant agradables amb la gent del país que de tant en tant es poden tenir.

Raó aquesta que fa que ni tant sols el poguéssim veure de lluny, doncs la vegetació ho impedeix.

Només se n'entrelluca part a banda i banda dels arbres grossos de l'esquerra. 

Aprofitant les indicacions de la parella adés esmentada, ens arribem tot passant per la urbanització a la part vella del poble, que és més amunt, en direcció a Ullastrell, que gaudeix també d'una bona visió de la zona baixa del riu.

Nucli que presideix la seva petita església, tant se val, a mida del poble antic que és bonica de de bo i de dimensions acollidores. Que amables son les esglésies petites!

Un minso passeget i abocar-nos al mirador del costat de l'església per a fer-nos càrrec de com n'estem d'enlairats, on un grupet de persones fan petar la xerrada després de la missa que de ben segur no feia gaire que s'havia acabat.

Hora de tornar cap a casa per a dinar. Em faig ajudar pel Miquel del navegador per no perdre'm pels carrers de la urbanització de sota i trobar fàcilment la carretera local que ens porti a l'autovia.

En Miquel em guia

Vaig tenir un mestre de matemàtiques que posava molt d'èmfasi en la deducció de les formules a mida que aquestes s'anaven fent més complexes. Era d'aquells mestres que aconseguien que t'enamoressis de la matèria que impartia. Així entendríem el perquè i podríem refer la fórmula si la memòria ens fallava.

Ningú cal avui que s'escarrassi, per exemple, en la suma llarga de quantitats, que per això, afortunadament, ja tenim les calculadores. O en obtenir una arrel quadrada. La calculadora és una gran eina, però ens cal saber-ho fer manualment, crec jo.

De la mateixa manera tenim ara moltes eines que ens son ben pràctiques, però no està de més saber-ne el perquè i el com per si un dia no les tenim a mà.

Penso en la cartografia, en els mapes, els vèrtex geodèsics, la triangulació, les corbes de nivell i tot allò que vam aprendre per anar pels camins i les muntanyes de nostre Senyor. Que en part han quedat endarrere amb l'aparició dels navegadors gps que tant bon servei ens fan. I em quedo en la memòria tot allò que de cartografia em van ensenyar els mestres excursionistes que de fet complementa el navegador. No es pot anar només amb el navegador.Però com les altres andròmines és d'una molt gran utilitat. 

El gps, que així en diu tothom de fet, em va ser de gran utilitat i en les darreres excursions de Cargolets (els més veterans del veterans), em va permetre de dissenyar sortides just a la nostra mida, tant de llargària del recorregut com dels temuts desnivells. Ara ja és una eina més de cotxe, de la burreta, que de motxilla. És alhora per a mi brúixola, bitàcola i sextant.

Va perfecte per a guiar quan has de passar per una urbanització camí de l'objectiu de la sortida, per exemple, entre d'altres facilitats. I per a no distreure's no hi ha com posar la veu que et va dient el que has de fer sense haver de guaitar l'aparell.

Fins ara feia servir el Google Maps, que està força bé, però em guiava una noia en castellà i no hi ha manera de trobar a l'aplicació -si és que hi és-  la possibilitat de canviar d'idioma al català. Com que és difícil ser el primer en res, pel que fa a la tecnologia, vaig veure que d'altres ja ho havien buscat i el millor consell va ser canviar de navegador.

Ara tinc instal·lat i faig servir el Waze, que es veu que també és propietat de Google i em resulta un bon navegador per a la burreta.

I al Waze, en català, em guia en Miquel.

Des de la Torre del Baró

Els qui visquin a la costa central, com és el meu cas, caldrà que facin un exercici d'empatia amb els conciutadans de ponent i d'altres zones que es passen molts dies sota la boira. Parafrasejant al president del Barça, els ponentins podrien dir-nos "que n'aprenguin!".
Ja fa bastants dies que aquesta situació atmosfèrica de llevant ens té sota un cel tapat que ens fa descobrir la gamma de grisos com poques vegades que jo recordi, perquè sembla ser, pel què diuen, que encara en tenim per dies. I això tot i que la situació és menys emprenyadora que la boira, doncs el trànsit no en resta perjudicat gaire, més enllà d'haver de dur encesos els llums de posició.

En un plat de la balança la mandra de bellugar-me, a l'altre la mandra de passar-me tot el dia a casa. Finalment, a mig matí, he anat a buscar la burreta per anar a veure el cel i la terra des d'un bon mirador relativament proper: la Torre del Baró, al damunt de tot del barri de Roquetes i extrem sud-oriental de la Serra de Collserola.

Hi havia estat amb companys d'excursió en més d'una ocasió, quan aquesta torre de primeries del segle passat estava ben deixada. Aleshores, recordo, era una construcció més aviat lletjota, com indefinida en el seu objectiu d'ésser, però admirable per la seva acurada construcció en totxo vist, malgrat el llastimós estat de deteriorament que aleshores tenia.

Ara l'espai està molt ben arreglat i fins i tot es va construir un mirador sota la torre per a veure bé la part més llevantina de Barcelona, Sant Adrià i al fons el mar, que avui estava gairebé indestriable del cel.
I hi ha instal·lat un centre sòcio-cultural depenent del districte de Nou Barris.

Una bona explicació del perquè de la seva existència i la seva història, la podem trobar en aquest enllaç.

Al fons de tot es poden veure les tres xemeneies de Sant Adrià i més a la dreta les diverses torres d'oficines de la dita Ciutat Diagonal.

Els Tres Turons i més al fons, gairebé confonent-se amb el cel, la muntanya de Montjuïc.

Mirant més cap a nord, però, i amb el Turó de Montcada al fons, podem veure un barri de construccions molt modestes, arrapades al desnivell de la muntanya, que per un moment m'ha recordat imatges de les "favelas" del Brasil, més aviat per la inclinació del terreny, doncs dins la modèstia, les casetes no es veuen, en general, gaire deixades.

Un bon mirador, que en dies clars guanya moltíssim, i que té l'avantatge que la carretera t'hi deixa ben al costat.

 

 

El vol del gavià

L'espectacle de mar revoltada. Gregalada o llevantada, com avui.

 

Un espectacle que poques vegades em perdo. M'impressiona. I sempre m'obre interrogants que no sé tancar. Ni em cal, potser.

No hi vull anar amb autobús, que podria fer-ho. Voldria anar-lo a veure a peu i anar olorant la sentor de mar a mida que m'hi acosto. M'estimo més agafar les altre cames, la meva burreta. Dins de la meva burreta sóc més lliure, per exemple, de baixar una mica la finestra. Estar al cotxe és molt semblant a estar a casa teva.

El Passeig Marítim està relativament concorregut al migdia d'avui; molts badocs com jo, majoritàriament homes, alguna parella de turistes, però molt d'espai lliure per a fruir del vent i la mar.

I del vol del gavià.