divendres, 17 de gener del 2020

Trobada a Can Vilaró

Partim de la base que no és adient recomanar cap establiment, bar o restaurant, que tot canvia prou de pressa i el que pot ser vàlid per avui, pot no ser-ho per a demà. Oimés quan els gustos son molt personals.


Heus aquí el sobret de sucre de la casa. Com he dit sovint, el fet que la casa tingui sobret propi -i no del torrefactor majorista del cafè- sol ser indicatiu, amb les reserves que calgui, de lloc d'una certa qualitat. Diria, fins i tot, d'un adequat grau d'autoestima de l'establiment.
Sobret de sucre de 8 grams, mida que juntament amb els de 7 grams és la més corrent.Una sola tinta, blava, sobre fons blanc i amb una imatge que bé recorda el Costumari Català.

Amb la meitat n'he tingut prou per endolcir en justa proporció el cafè de bona qualitat que ha estat la signatura del quadre de l'esmorzar.

Ens hi hem trobat els Cargolets, que de tant en tant ens reunim per esmorzar plegats i així no perdre el contacte que tant de temps ens va portar a compartir excursions per aquest país nostre que Déu beneeixi.
I no, no la va encertar el company que, anys ha, va dir que quan no poguéssim sortir ens miraríem  les fotografies dels bons temps.
Parlant-ne, qui més qui menys, jo també, diu que molt de tant en tant es mira algun àlbum però que aviat ho deixa, que veure aquelles sortides i els que ja no son amb nosaltres porta una barreja d'enyor i de tristesa que no ajuda precisament a fruir del record.

Som deu, amb prou gana a les deu per a obsequiar-nos amb l'esmorzar. Jo un parell de talls de botifarra, una negra, l'altra blanca, amb mongetes, tot passat per la paella i una cervesa. I una conversa animada que cal procurar reconduir de tant en tant, per mor que una certa hipocondria, que sempre sobrevola les converses dels vells (perdó, que ningú se m'enfadi: de la gent gran), no converteixi la conversa en monotemàtica.
És curiós, però al menys a la nostra colla, aquesta tendencia es dona més en els homes que no pas en les dones. Ah, per cert, érem cinc i cinc. Casualitat. No paritat volguda.

El suquet que queda al plat es neteja amb una mica de pa. I el plat queda com una patena.
I vet aquí una virtut que trobo a Can Vilaró: els esmorzars son de quantitat moderada, de manera que tot i essent esmorzars de forquilla -i molt bons- son això, esmorzars.
No dinars a l'hora d'esmorzar com passa a molts llocs que fan esmorzars de forquilla amb quantitats que et menjaries per dinar i que, lògicament, et treuen les ganes de dinar quan arriba l'hora.

En sortir fem un passeget pel mercat de Sant Antoni, que després de la recent remodelació fa molt, molt de goig.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Bona tarda Pere. He llegit la teva resenya de l'esmorzar d'ahir, m'ha agradat molt i tal com vàrem quedar, i tornarem. Núria

Unknown ha dit...

Bona activitat! tot i que al meu entendre no se'n pot abusar massa, ja que perdria el seu encant...
Salutacions

Joan Antoni ha dit...

Veig que no has perdut l'interès per la col·lecció de sobres de sucre. Ja tens prou lloc a casa? :)

Xiruquero-kumbaià ha dit...

La meva col·lecció de sobrets, Joan Antoni, és prou heterodoxa. Només guardo aquells sobrets del cafè que m'he pres i només si son de l'establiment o d'algun torrefactor poc conegut. No cal doncs gaire espai. Però sí, m'agrada.