Sant Miquel de Vilaclara i unes tisores de podar

Feia un airet de ponent glaçat que empenyia a entrar ràpidament a la cafeteria en sortir del cotxe. Igualada devia estar ben tapada. Semblava que la boira s'hagués instal·lat a poca distància del túnel del Bruc i enviava un alè fred i humit. Però no era molt densa i permetia confiar que amb l'escalforeta del sol anés pujant.

Haviem quedat de trobar-nos amb els companys que anaven a l'altre cotxe a la benzinera del Bruc, la que és just a l'entrada del túnel venint de Barcelona. 

És l'hora d'esmorzar per molta gent. I a la cafeteria es notava en l'espera de l'entrepà demanat tot i el no parar del personal de la barra, que "pencaven" d'allò més.

L'estació de servei, que es diu "el Bruc" i la Cafeteria Queralt annexa,  ocupa un gran espai on els camions s'aturen amb molta comoditat. Hi ha uns grans aparcaments tant per turismes com per camions i m'agrada. Vé a ser com una àrea de servei de les autopistes, però amb una personalitat que s'acosta més a l'antic hostal. En certa manera, em sembla un hostal "aggiornato" on s'aturen camioners en comptes de traginers i tota mena de personal que ja no semblen els venedors de betes i fils que magistralment va descriure Josep Pla.

Més avall, vull dir més al sud de la carretera, hi ha les restes de Sant Miquel de Vilaclara, un llogarret abandonat que tal vegada, penso, morís per culpa de la fil·loxera. Però això m'ho sembla a mi, no té cap base històrica. Era l'objectiu principal de l'excursió.

Finalment em vaig cruspir un entrepà de botifarra blanca notable per la qualitat i de mida adequada per a resistir fins l'hora de dinar, amb una cervesa que no va ser "Moritz" perquè, lamentablement, no en tenien, mentre conversavem animadament.
El cafè no estava malament, però no va ser res de l'altre món, per bé que es podia esperar quelcom de millor atesa la gran quantitat de cafès que en aquella hora ja devíen haver fet les màquines, i ja se sap que amb una cafetera ben mantinguda, com més cafès es fan més bons surten. 

Ara bé, cal apreciar la personalitat del sobret de sucre -i dels escuradents- que porta la publicitat de la benzinera, amb un dibuixet naïf ben simpàtic. El sobret, dels allargats d'onze centímetres, amb els dos extrems termosoldats, conté el doble de sucre que jo haig de menester.

L'envàs dels escuradents

Llàstima que, amb el fred que feia, no hi hagués una terrassa protegida per a poder fer el cigarret amb el cafè.
Vaja, però  tot plegat, un acceptable preludi cantabile de l'excursió.

Els boscos son molt bonics, el camí còmode, a pleret del Cargols, i la tranquilitat d'aquells espais absoluta. Vet aquí que no ens vam trobar ni una sola persona en tota l'excursió. Una passejada de luxe.

Notable el torrent de Roques Blanques que vam voltar en el nostre recorregut. Tanmateix no se sent un sol ocell, com ens fa constatar l'Ernest, quan la boira ja s'ha aixecat i un blau intens i optimista pren el seu lloc.
La boira s'ha enretirat cap a ponent i unes restes juguen encara a mitja alçada a amagar la regió d'Agulles.

Sant Miquel de Vilaclara és un d'aquells llocs on, encara que sigui a contracor, cal acceptar que no tot patrimoni es pot conservar. Caldria que el país fos molt ric, i  a més, que tingués una ferma voluntat de fer-ho.
I encara, és un d'aquells llocs abocats a la desparició que donen la sensació d'anar-se enfonsant, d'anar-se enterrant a les arrels de la vegetació que els envolta. Així les parets nues, de tàpia, de can Guixar, la meitat de les pedres grosses i ben treballades de la dovella de la porta que ja s'han després i resten just allà on van caure.
Una mica més enllà, les restes de cal Maceter, totes envoltades de vegetació apareixen com una altre testimoni del que fou i ja no és.

Però l'absis de Sant Miquel llueix encara, vist des del camí, un aspecte que fa pensar, abans d'arribar-hi, en una construcció d'empeus. S'albiren les seves arquacions llombardes i les lesenes, però en arribar-hi es constata que, lamentablement, és tot el que queda.

Tot el que en queda amb el curiós aprofitament del presbiteri de l'església, convenientment excavat, per a construir-hi un cup. Altres instal·lacions a la nau i adjacents, ens diuen també com d'aprofitat va ser l'espai pels pagesos de Can Guixar. Aquestes instal·lacions son el que m'han fet pensar que, com a tants llocs on ara senyoregen els pins i vegetació diversa, aquests encortorns havien de ser de vinyes, tal vegada abandonades després de la desfeta de la fil·loxera.

A prop del camí de pujada un objecte de forma estranya em crida l'atenció. És una mena de ferro clavat al terra. Amb la punta del bastó l'empenyo i cau. Son unes tisores de podar obertes, clavades al terra per una de les fulles.
Mentre les hi  trec la terra enganxada i la brutícia, tot constatant que son unes "Bellota", com diu en un cantó, mentre a l'altre hi ha dibuixat un aglà perquè no en quedin dubtes, em pregunto com van anar a parar allà i en aquella posició.
I sorgeix una imatge que se non è vera, pure sia ben trovata: Tal vegada uns pares, o uns avis, van anar amb els nens a buscar molsa i tallar unes branquetes per a guarnir el pessebre, i en marxar les tisores van quedar al sostre del cotxe, que va arrencar i en la caiguda les tisores es van clavar al terra. El propietari les havia esmolat, potser per a l'ocasió, no fa molt de temps, d'una manera (perdó) un xic matussera, però efectiva.

Una vegada netes i oliades

Ara aquestes tisores de podar, guardades amb els altres objectes que tinc trobats per aquests camins de Déu, em parlaran ja sempre de Sant Miquel de Vilaclara.

Torrelavit

Pel que es veu al dibuix, al lloc on hi ha el bar-restaurant hi devia haver-hi anteriorment un forn de ceràmica, una bòbila. No li vaig preguntar a la mestressa perquè anava molt atrafegada atenent a la parròquia i, per altra banda, sembla prou evident.

Al davant hi ha un bon aparcament, que sempre és d'agrair.

I un detall de qualitat: al porxo de l'entrada, en un racó, un pessebre com els de casa. Encara hi era i és que, de fet, no havia arribat la Candelera. Clar senyal de quina mena de gent porta el bar.

La mestressa ens va apariar de seguida un parell de taules. Al costat nostre, una altra taula, força llarga, era ocupada per una colla de jubilats que estaven fent un esmorzar de forquilla. Veient sortir els plats de la cuina no va ser gens difícil decidir que l'entrepà que portava seria per sopar, de manera que ni va sortir de la motxilla. Serà unes salsitxes a la brasa i unes llesques de pa amb tomàquet, gràcies. I vi, com els altres.

El cafè a fora, amb un solet agradós, doncs la terrassa és de cara migdia si fa no fa. Bon cafè.

Faig el primer xarrup, curt, molt curt, només per a tastar i veure quina serà la quantitat de sucre escaient, que s'ha de vigilar que el sucre no "mati" el cafè, com jo dic.

Amb el regust un pèl amarg als llavis és el moment d'encendre el cigarret. N'hi haurà prou amb un pensament de sucre i a remenar lentament a prop del nas per a fruir el perfum calent. 

Llepada de cullera i el primer xarrup a punt.

En aquesta excursió de Cargolets per Torrelavit, anirem primer a veure Santa Maria de Lavit, per fora. 
Fa un dia excel·lent, lluminós, només fresquet, que segur que farà ben agradosa la passejada. Encert doncs en triar aquest racó del Penedès i deixar per a més endavant el recorregut que teníem previst per Osona on, segur, hi fa més fred.

Prou crida l'atenció el campanar de Santa Maria, en forma d'hexàgon irregular resultant de la transformació de l'anterior campanar de cadireta en campanar de torre. Una persona amb la que parlem no ens sap donar raó del perquè d'aquesta forma, però si que ens explica l'anècdota que l'àngel blanc de la façana de la porta és fet fa uns pocs anys i que l'escultora va  fer servir de model  una model -i valgui la repetició- catalana, prou coneguda dels amants del glamour.

Als pobles petits, en hora semblant d'un dijous feiner qualsevol, tothom és per feina. I els carrers solen ser buits, com avui. Així, en passar em dona la sensació d'entrar a casa d'un altre sense trucar. Amb impunitat, com passant de puntetes, vas veient i xafardejant...que si aquella eixida, que si la façana té el regust ben noucentista....

Ara anem a veure el petit Pont de les Escoles.

Des del pont es veu força bé, per la part dels absis, Sant Marçal de Terrassola, que visitarem a continuació. 

Sant Marçal és d'una bellesa i senzillesa de línies corprenedora.

Després, en tornar, la visitarem per dintre, doncs una senyora ens indica que podem veure-la i qui en té la clau.

Ara baixarem al Riu de Bitlles a passejar-hi, doncs la informació que tinc diu que el bosc de ribera és ben interessant.

I puc afirmar que la informació és correcta.

Ara només queda anar a veure la refeta creu de terme. Bon lloc per a fer-hi la poma mentre gaudim del paisatge d'aquest tros de Penedès de cara a Montserrat.

També dinarem al "Forn d'en Pep". Bé a l'hora d'esmorzar i bé a l'hora de dinar.

Els Cargolets quedem ben satisfets de la plàcida i gens cansada excursió d'avui, per un altre paratge que no coneixíem.