Una campana toca a Pinyeres.

Pinyeres va quedar abandonat  a meitat del segle passat.  L’escassetat d’aigua, fonamentalment,   ho va provocar.

Les cases, la majoria, estan enrunades, llevat d’algunes que els seus propietaris han volgut evitar que s’ensorressin, reparant la teulada i tancant bé les portes, la qual cosa no impedeix l’acció dels brètols.

A la part més alta s’hi manté l’església, dedicada al Salvador, i a prop,  un petit clos que, en apropar-s’hi, es veu que és el cementiri.

Hi he estat moltes vegades i sempre que som a la Terra Alta ens hi arribem. M’agrada.

I alhora em corprèn.

Pinyeres està embolcallada en el silenci dels pobles abandonats. Qui hagi estat en un poble abandonat sap com n’és d’especial el silenci allí.

A Pinyeres però, sembla que no s’hagi d’esvair del tot l’esperança d’un futur: potser un motoret a la llunyania et fa parar l’orella. 

Les vinyes, els camps d’ametllers, fan goig. Els conreus tenen la bellesa de la terra ben treballada.

Però és en va, és una entelèquia. Pinyeres, el poble, no té futur. Des de Batea, amb el cotxe es va a la vinya, al tros, sense cap dificultat. I tinc la impressió que aquells que no volen que el que fou casa seva s’acabi d’aterrar, estan, en certa manera, impedint que desaparegui el que fou una part de la seva vida.

Una part que reviu cada any, el diumenge més proper al 6 d’agost dia del Salvador, o de la transfiguració de Nostre Senyor, dia en que a l’església s’hi fa missa. Allí es troben alguns pinyerencs supervivents, alguns parents i, com nosaltres, algun foraster.

La missa esdevé una celebració en la intimitat.

Després, un petit refrigeri amb galetes i vi, i tot el reguitzell de records a les converses surt sense aturador.

I el més important: a Pinyeres torna a sonar la campana. La campana? Però si no n’hi ha, que els ulls del campanar son orbs!

No hi fa res. S’hi porta una campana que es posa al costat de la porta. La campana crida els fidels a missa. I en acabar, qualsevol pot fer de campaner afeccionat amb uns quan tocs maldestres. Després es tornarà a guardar la campana perquè l’any vinent, si Déu vol, torni a sonar.

Lo Jorn Nou

És un espai que queda darrera i al costa de l’església, a prop d’on sembla que hi havia hagut una de les portes de la vila closa.

Queda una mica enlairat damunt el torrent de la Vallmajor, oferint un esguard d’ampla i llarga llunyania.

Orientat a llevant. Vet aquí el perquè del nom.

És lo Jorn Nou. Dit ràpidament Jornou.

Per allí arriba el nou dia a la vila de Batea.

M’agrada aturar-m’hi una estoneta en les meves freqüents petites passejades al voltant de casa, pel carrerons que, ells i cases, ocupen el lloc que fou del castell des de temps molt i molt reculats, del que tant sols en resten carreus aprofitats com a basaments murals de les cases

De cara a llevant, al Jorn Nou, l’esguard és reclamat per una mena de camí de pedres a l’altra cantó del torrent, camí tosc, ample i estrany, que sembla enfilar la direcció de Vilalba dels Arcs. Fa uns pocs anys es va poder determinar i documentar que és part d’una via romana. Prou que des del Jorn Nou havien de veure bé els que per allí arribessin.

Al costat del camí hi han fet un circuit de moto-cros, de manera que l’espai, entre el pedregar de la via romana i els terrals remenats del moto-cros, té un no-se-què d’espai erm, desordenat, anharmònic, que l’immediat bosc de pins carrasquers s’encarrega d’embellir, d’endolcir: vet aquí que és com un quadre de pintura poc afavorida però emmarcada per un bell marc, i sense pas-par-tout.

Al Jorn Nou, en caure la nit, a la llunyania es veuen com comencen a picar l’ullet els llums de posició dels molins de vent generadors d’electricitat, del terme de Vilalba.

I em plau, ves quina cosa, assaborir sense pressa el nom del lloc, tot dient-lo amb la cadència dels tocs de campana del damunt mateix…Jorn (dong!…) Nou (dong!…)

El dia hi neix. Al·leluia.