La foto en paper.

El Pere em va donar l'altre dia la fotografia. En paper, que ell segueix fotografiant amb la seva càmera analògica.

Diu que nosaltres ens perdem el neguit il·lusionat de saber com hauran quedat les fotografies i el plaer de decidir si tanmateix val la pena de disparar, en comptes d'anar retratant a cada  moment i esborrant a cada dos moments. Potser té raó en això.

A vegades jo li dic que fa temps que enyoro el clec-clec de la màquina d'escriure, però no tot es pot tenir i quan guanyes en alguna cosa perds en una altra. Què hi farem.

M'ha fet gràcia la fotografia perquè jo semblo més aviat un gegant de festa major amb aquest posat. I no pas per l'alçada, tant se val.

La R. en un cantó i jo a l'altre, recordo que ens estàvem mirant i comentant el fust de la creu del fossar de Sant Pere de Masquefa, creu de la que només en queda el fust i, si no recordo malament, una molt petita creu de ferro a dalt que les branques dels xiprers  tapen

Un fust molt treballat, per cert, en dotze llises, que no és gaire freqüent de trobar.

Recordo que quan vaig tornar de l'excursió vaig estar cercant dades de la creu, però no en vaig trobar cap. A la gran obra de n'Albert Bastardes no se n'hi fa cap esment. Ni en d'altres fonts. Tampoc el senyor Google hi té res a dir. Mala sort.

Va ser una excursió bonica, tanmateix. I vulguis que no, el portar una fotografia en paper, ocasió per a recordar-la. 

Llegint un fotografia

(Deures de divendres 15 d'octubre)


"Llegeixo" aquesta fotografia que va fer la meva dona.

De les boires espesses, esquitxades de reflexes lluminosos que les travessen. Denses alhora. Amenaçadores potser. En tot cas suggeridores.

De les boires que amaguen les Agudes gelosament.

De les boires que s’acosten per a embolcallar també la creu de Sant Marçal,

d’aquestes boires, com sortint-ne (o la seva naturalesa també és boirosa?), una imatge. 

A mig camí d’allò fantasmagòric, i a mig camí de la tranquil·litzadora, o no, semblança antropomòrfica. Qüestió de triar.

La imatge sembla estàtica. Com estàtica és la creu. Però curiosament tots atribuirem, contràriament a la creu, el dubte de la immobilitat de la imatge. Com dubtarem de la immobilitat de la boira. O sia, interpretem prèviament el que veiem a la fotografia.

Soc jo. I m’agrado, què voleu que us digui?. Tant se val, fent abstracció per una vegada de la necessària modèstia i en cultiu, necessari també, de l’autoestima.

Podria perfectament ser la fotografia d’encapçalament del Xiruquero-kumbaià. Sota la creu, aquesta la de Sant Marçal, símbol d’una de les més fermes arrels de la nostra cultura i tret espiritual dels Kumbaiàs, en un entorn Xiruquero per definició: el Montseny. D’esquena a una boira que simbolitza els oblits del passat. De cara a un esdevenidor que no es veu a la fotografia –com no es veu mai l’esdevenidor- i immobilitzat en l’intent de fer-se seva tanta bellesa com l’envolta.

Onze d’octubre. Sant Marçal.

Pel litoral

(Redacció del dimecres 13 d'octubre de 2010)

Que l’humor és una droga remeiera és ben sabut. I si cau en un dia adient, com la llavor en bona terra, encara millor.

Dedueixo que ahir, que vaig rebre l’acudit, era un dia adient, de manera que va trobar bona terra. I em va fer gràcia, em va semblar humor intel·ligent.

Com que no fa gaire temps, tothom recordarà que quan es planejava el traçat del TGV (tren de gran velocitat), nom infaustament desaparegut a favor de AVE (alta velocidad española), de manera que travessés la ciutat de Barcelona, es va muntar una campanya de la bona gent de l’Eixample demanant “L’AVE pel Litoral!”.

A l’Eixample va passar com passa a tot arreu, que volem tots els serveis a peu de carrer, però amb les molèsties a casa de l’altre. I si tanmateix n’esdevingués algun perill, com ara d’esquerdes, que l’entomessin els del “litoral”.

Tant és així que la campanya va fer fer un projecte demostrant –suposadament- les majors bondats d’aquest traçat respecte del que finalment s’ha fet, amb les corresponents consideracions i benediccions  dels tècnics autors del projecte.

És a dir, l’AVE que no passi a prop de casa. I els del “litoral”? (amb la boca petita: ja s’ho faran).

I ara ve el Papa de Roma a consagrar i beneir la Sagrada Família. I molts que la veuen des de casa es pagaran les vacances d’hivern o de l’estiu que ve, amb el lloguer dels balcons.

Algú, a qui des d’aquí felicito, ha tingut aquesta gran pensada:

Exercici periòdic

Vaig tenir un mestre que cada dia ens donava els mateixos deures, un dia la resolució d’un problema matemàtic i l’endemà una redacció. De manera que dia si dia no, teníem redacció i dia si dia no, problema.

El problema el dictava ell i més valia que no ens el copiéssim, doncs els corregia tots i a l’atzar, cridava un de nosaltres  a la pissarra a resoldre’l i raonar-ne la solució.

Amb les redaccions, que sempre eren temes a triar per nosaltres mateixos, feia el mateix, les corregia totes, i quan dic totes vull dir totes, i cridava particularment aquells a qui havia de comentar alguna cosa.

Per exemple, recordo una vegada que em vaig posar tant vermell que em pensava que m’esclataven les galtes. Vet aquí que la redacció li va semblar bé, però em va assenyalar el nom que posàvem al final per a identificar-nos: 

“llegeix el nom”

i vaig llegir nom i cognom. Aleshores vaig adonar-me’n que m’havia deixat una lletra al nom, hi faltava una erra.

Amb veu més baixa em va dir, “Saps que vol dir Pedo?” ….no senyor…

“Vol dir pet”.

Em va posar un 8 a l’angle de sota, a la dreta, que és on qualificava el treball repassat.

“Pots anar al teu lloc”.

Recordo que em va trigar molt a marxar l’escalfor de les galtes.

Mai més he lliurat un escrit, ni llarg ni curt, sense repassar. Altra cosa és que se m’escapi l’error.

Un detall: a la nostra classe érem entre cinquanta-vuit i seixanta, depenent de si hi havia algun malalt o no. Repartits en tres nivells, elemental primer, elemental segon i superior. Quan el mestre treballava amb cada grup, els altres dos feien la feina encomanada i en silenci.

Les matemàtiques senzilles, per la feina, les he practicades molts anys diàriament, sovint –els darrers anys davant la sorpresa de companys més joves- sense fer us de la calculadora. Encara ho faig quan ve a tomb.

Però m’ha passat pel cap aquests dies que practico poc la redacció.

De manera que he recordat el senyor mestre de l’acadèmia  i novament seguiré el seu mestratge: cada dos dies, (si pot ser i em ve de gust, que ara ja soc "grandet"),  tocarà redacció.

Espero no deixar-me cap erra.