Bar i llibre.

La tarda del dia que havia anat al penyal d’Ifach, cercàvem per Altea una llibreria on poder tenir la oportunitat de trobar quelcom d’interessant. Feina gens senzilla quan, com és el cas, s’està en una zona molt turística de costa.
No tenia gaire esperances de trobar res d’interessant.

A Barcelona, a la llibreria especialitzada que vaig buscar abans de fer el viatge no tenien res, llevat dels plànols del servei de cartografia de l’exèrcit, dels que me’n vaig endur un parell.

Preguntant a un quiosc que –com tots els de la costa- té la porta flanquejada pel Frankfurter Algemeine Zeitung i el Le Monde, per exemple, però tenia l’aspecte de tenir més cosa, em van adreçar a una botiga que probablement –qui avisa no és traïdor- estaria tancada.

Però vet aquí que, una mica més endavant, al passeig marítim, ens trobem un bar-llibreria. Bar i llibreria alhora al passeig marítim? Això ha de ser quelcom d’especial.
I tanmateix ho és. Una llibreria molt ben servida amb un bar on pots acompanyar el cafè amb un tros de pastís de taronja –deliciós- mentre mires llibres tranquil·lament.
La senyora de seguida em porta a un prestatget amb quatre o cinc llibres: “lo que vostè vol potser ho trobarà ací”. I certament ho trobo.

És un bon llibre. Molt bo. Un llibre escrit per un excursionista, Rafael Cebrián Gimeno, membre actiu del Centre Excursionista de València, periodista de professió.
“…Rafael Cebrián ha sido –y sigue siendo- un gran maestro en lo que se refiere a una especialidad muy concreta: el conocimiento de los paisajes de la Comunidad Valenciana”, ens explica el prologuista de l’obra.

Títol: Altea, Mar y Montañas.
Subtítol : Rutas excursionistas por la Marina Baixa.
Editat a Altea el 2006 per: Aitana Editorial. Conde de Altea, 10, Apartado 51. 03590 Altea.

He dit que és un llibre fet per un excursionista. En efecte, el llibre descriu tot un seguit de rutes, d’itineraris, a les serres interiors i costaneres de la comarca, però, essent una magnífica guia de les excursions, recull en cada article tot allò que reclama la mirada d’un excursionista.
A més, una excel·lent edició, amb acurats i detallats croquis i amb unes fotografies magnífiques, fan d’embolcall a uns textos que només poden sortir de la ploma d’un enamorat del país i les muntanyes.

Vam tenir ocasió –vent manava- de tornar a esmerçar temps al bar i, és clar, ho vam fer.

Ho recomano. Bar i llibre.

Plaça Valgamedios

Escrit així. Suposo que ve a ser "Válgame Dios", que convertit en nom passa a ser el de la placeta. Suposo. A Dénia. A prop de la ronda de les muralles ara inexistents.

N’he buscat alguna referència, alguna pinzellada històrica. No he sabut trobar res. I doncs, amb la ignorància d’acompanyanta em balancejo pel mar dels probables, tal vegada només possibles.
Un mar menys blau i suggerent que el que en aquell dia es veia des de l’antic castell aturonat –com gairebé tots- des del port, on motonaus esveltes venen a suggerir travessies enllà, camins d’escuma en una singladura que, sovint, només tenim al cap. Valga’m Déu!
Tal vegada un fet d’armes a un esvoranc de la muralla?
Potser la notícia d’una desgràcia marinera?
Ho van dir els moriscos expulsats?
Válgame Dios!

Invocar a Déu perquè ens deslliuri d’allò que nosaltres som incapaços de vèncer i que el nostre esglai quedi, com a monument viu, en el nom d’una plaça?
Contràriament, una gran alegria, una gran admiració que es transforma en una mena d’agraïment a Déu per la benaurança rebuda i que quedi aquesta, com a monument viu, en el nom d’una plaça?
Dissortadament, de la història col·lectiva en solen quedar en el record més fets luctuosos que feliços. Però mai se sap. Valdrà la pena, m’agradarà, tornar a dedicar una estona en mirar d’esbrinar-ne l’origen.

Aquells a qui no ens fa res dir el nom de Déu amb normalitat i amb respecte, aquells que encara tenim en les nostres dites i expressions, en la nostra parla, la presència del seu Nom, no tant sols ens hi sentim còmodes sinó que ens trobaríem minvats de capacitat expressiva si no ho féssim. Tal vegada siguem gent d’un temps i d’un país.
D’altres son del mateix país i d’un altre temps, vet aquí. Passa, però, que el país no sol ser el mateix en un altre temps.
No era, probablement, el mateix país d’aleshores i el d’ara, el que va posar nom a una plaça que es diu Valgamedios.
Valga’m Déu, quina bellesa! Dic quan soc a la Punta de l’Albir, sota les impressionants parets de mar de la Serra Gelada.
Valga’m Déu! Quan veig la columna de fum que ix de les mil hectàrees cremades dels peus i dels genolls del Puig Campana.
Valga’m Déu! quan me n’assabento de les desgràcies mortals que a Catalunya ha portat el vent.
Valga’m Déu!, quan tornem un dia abans cap a casa per a visitar el parent hospitalitzat per, sembla ser, una merda de virus.

Valgamedios.

Penyal d'Ifach

Si les ventades que hores d’ara fa m’haguessin atrapat al cim del penyal, hauria d’haver baixat arrapat a les pedres talment com una sargantana.

Contràriament, dimecres feia un dia tranquil, assolellat, de temperatura suau. Un dia magnífic.
Pujar al Penyal d’Ifach em va fer la sensació d’aquell que s’enfila al pal major del vaixell. En efecte, el penyal s’endinsa en el mar com un vaixell que posa proa a l’immensitat blava, però amb una diferència fonamental: és terra ferma que no balla al ritme de les ones.

Als seus peus, un bosc inqualificable d’edificis gegantins tapa la llengua de terra, l’istme, que com a cordó umbilical l’uneix al continent.

El camí, des del centre d’informació del parc del penyal, s’enfila per un bosquet amable fins arribar sota la paret on, per un forat, la travessa.
És una calissa blanca molt trencada. Recorda molt i molt les calisses del Garraf, germanes de costa.
Per tant amb prou mala petja com per anar amb compte, a més de trossos prou verticals i anant sol com anava.

En tot moment el corriol, a voltes evident, sovint però molt perdedor, es va enfilant pel llom del cantó de mar fins arribar al cim on hi ha un vèrtex geodèsic. Algun petit trosset fins i tot de lleugera grimpada per a animar la pujada.
L’excursió, la pujada, és un gaudi de cel, muntanya i mar. I l’estada al cim, a més d’una lliçó de geografia de la costa de la Marina, un esplai de tota mena de sentiments.

El temps que dona la ressenya de l’excursió que es fa al web de la Colla Muntanyenca del Campello és correcte. Ho vull constatar perquè no és gaire corrent: normalment es ressenyen temps molt curts fets per gent que camina sense aturar-se i, suposo, jove.
Diuen que la pujada és entre tres quarts i una hora.
Cert. Jo vaig estar una hora i vint minuts aturant-me moltes vegades a badar i fer fotografies. I és que s’ho val.

BubbleShare: Share photos - Find great Clip Art Images.

Marxem d'excursió

Sí, el Xiruquero-kumbaià, o sia jo, i la santa que l’aguanta, o sia la meva dona –o jo l’home d’ella- ens en anem a passar uns quants dies a la Marina Baixa.
Ep, cosa fina.

D’aquí a una estona acabarem de fer les maletes. Aquests darrers dies he estat recopilant informació, que només faré servir en part molt minsa, com em sol passar, però com que la preparació d’una excursió és ja començar a fruir-la, doncs no me n’he estat.
Vam estar en aquella comarca deu fer uns vint-i-vuit o trenta anys (uff.. ara toca dir allò de "com passa el temps!!), i en tinc un gran, però ja esvaït, record, de manera que tornarà a ser, sens dubte, una nova descoberta. Vulgues que no, amb trenta anys aquests ulls xiruqueros han guanyat diòptries, però també capacitat de "veure".
El primer, segur. El segon em sembla que sí.

M’he guiat molt per l’excel·lent web de la Colla Muntanyenca del Campello. "Qui coneix la terra, l’estima" diu just sota el seu nom, on hi ha un desplegable amb moltes excursions.
Curiosament no fa gaire (vegeu els seus posts de 17 de desembre i anteriors) el Muntanyenc va estar per aquelles terres i ens va obsequiar amb varies ressenyes amb la qualitat amb què ens té acostumats. No li seguiré les passes, tot i que faré ús de la seva informació, perquè el meu vol ja és més curt, per una banda, i perquè preveiem de fer les excursions tant a peu com en cotxe.

Diu que a l’hotel hi ha wifi a totes les habitacions, de manera que ens enduem el portàtil. Així podrem seguir els blocs que visitem i jo fer bullir l’olla del Xiruquero-kumbaià.

Vaig a fer la meva maleta.