Ganes de passejada i de mar. Vet-ho aquí.
I tant és que el dia sigui gris i que prevegin una mica de pluja.
I més ganes encara d'allunyar-.me d'una manera de fer que grata, cada vegada més, les entranyes d'un absurd que eleva a categoria, l'anècdota -pura, temporal i transitòria- de la relativa potència física.
Serem tres, i a mig camí, on s'afegirà un altre company, quatre.
Quan cal, a pas de cargol, per a deixar-nos interpel·lar, per exemple, per una erosió que més recorda un costellam nu que una roca voramar.
La mar és plana, gairebé plana, i tot just el darrer trencar de l'ona aporta una mica de blancor d'escuma.
A Badalona, pretenem anar al Pont del Petroli, que no fa gaire, i als quatre vents, van dir que quedava reobert al gaudi dels passejadors: Mentida. Torna a ser tancat, inaccessible. Tot un -futur ?- passeig en obres interminables, tot panxa enlaire, dos operaris aquí, un altre a cinc cents metres com més a prop, i tanques a tot arreu.
Unes luxoses planxes feta de llistons de fusta- potser melis?- que han de valdre un ronyó, a mig fer, al costat d'altres andròmines de les obres. De les obres de quan molts es pensaven que érem rics i no rucs. Enormement rucs. Curiosament ahir, aquest blocaire il·lustrava el seu article amb la deliciosa imatge del pescador fitant la boira.
Una mica de roima ens acompanya a tot el passeig fins a Montgat. No val la pena ni tant sols posar-se el "cangur". La sensació d'humitat és permanent, però no freda, i la interpreto com una prolongació cap a mi de l'alè d'una mar que no es mostra gens agressiva, als al contrari, com una mica melangiosa.
Arribarem mitja hora abans de la subhasta i ens quedarem asseguts mirant aquelles aigües d'on sortirà la vida -i la mort- d'aquells peixos que després, a les safates de vímet, seran objecte de les nostres mirades i valoracions i que ara, sense pressa, es van posant a punt.
"Tretze a banda...." segueix la veu del pescador que canta la subhasta.
Quan arriba el torn dels verats tanco al meu favor una safata de cinc exemplars preciosos, del blau iridiscent i lluminós que només saben tenir els verats. Demà, que els nostres fills vindran a dinar a casa, tindran uns verats acabats de pescar a taula, posats a punt per l'habilitat que la meva mestressa té a la cuina.
Ara, per l'hora que és, toca un menú i després, en agradable conversa tots quatre, el tren de retorn a casa.
