Lo Parot

Tenia ganes de conèixer la gran olivera. Com es diu aquí, l'auliver, en masculí, que per això és lo Parot.

Arbre monumental i l'olivera més vella de Catalunya. Se li estima una edat de dos mil anys, o sigui del temps que Jesús caminava per aquest món. Deunidó.

Va ser el proppassat dia 6, dels darrers que vam ser a la Terra Alta. L'alzina és a prop de la carretera, de manera que per a estirar les cames una mica vaig preparar una passejada curta, però que ens omplís una mica més el matí, a l'espera d'anar a dinar a Can Miralles, la fonda de referència d'Horta de Sant Juan.

De la plaça surt un carrer que baixa en direcció a l'antiga estació del tren, deixant el poble a la nostra esquerra. El camí és asfaltat i suposo que devia ser el camí antic d'anar a l'estació.

A la nostra dreta la muntanya de Santa Bàrbara, sempre present, amb el contrallum de sol i núvols d'un matí còmode per a caminar.

Camps conreats i vinyes que fan goig, fins arribar a l'antiga estació. Que com totes les antigues estacions de la ara Via Verda, està feta una runa que encongeix el cor.

Sortint de l'estació fem un tomb a l'esquerra i per un caminoi que puja cap al bosc enfilem la direcció del poble.

Com que no ens n'havíem allunyat gaire aviat arribem al mas propietari de la gran alzina. Un cartell ens indica on és exactament, dins d'un camp d'oliveres.

Talment com si el pare, lo Parot, vigilés la seva mainada.

És realment impressionant.

Com que l'entrada del poble està a uns cinc-cents metres i encara és d'hora, en arribar al cotxe ens en anem una estona al convent de Sant Salvador, als peus de la muntanya de Santa Bàrbara.

El camí de la fotografia és el que, voltant la muntanya pel darrera, puja fins al cim.

Bonica passejada. I el dinar, una satisfacció més.

Volta al Pinell

Segurament que no m'equivoco gaire si dic que el Pinell de Brai només sona a molta gent - a la poca que li sona- pel celler cooperatiu modernista, obra de César Martinell.

Davant del celler vam deixar el cotxe per a donar un tomb pel terme del Pinell, que sorprendria a més d'un excursionista si fos capaç de substreure's al magnetisme -ben justificat per altra banda- dels Ports, tant propers.

Vam anar baixant per sota el poble, per a veure  les cases penjades -que no només n'hi ha a Cuenca, per cert- tot encaminant-nos cap al Barranc del Pinell. L'entrada al barranc és còmoda, per un bon camí, però després és millor pujar el cingle perquè el barranc s'estreny i embardissa, passant a ser un lloc del tot feréstec.

El corriol que diu el mapa és correcte, i llevat d'un trosset petit una mica perdedor, t'enlaira dalt del cingle oferint un espectacle magnífic del barranc que va fent ziga-zagues.

A tota la comarca, si hi vas a passejar, en destaques sempre un gran valor: el silenci. El sol és fort en aquestes dates, tot i que ja permet caminar. Hi ha dies que el vent també. Aquesta no és una terra de mitges tintes. El silenci també hi és present. Amb radicalitat.

No podem si no apuntar el cul i esplaiar-nos de veure i estar on som.

Una parella de voltors que sobrevola el barranc, percep que ens belluguem, i segueix el seu camí de recerca.

El corriol, deixant enrera el cingle, ens porta, seguint el recorregut que he preparat, per petits boscos de pi i alzina i, sobretot, camps d'oliveres molt ben conreats, on hi ha molts exemplars realment notables mentre veiem ara el poble, a la nostra esquerra, amb el teló de fons de la Serra de Cavalls.

Més endavant, una imatge semblant ens mostrarà el poble amb un altre teló de fons, aquest una mica més esbiaixat: els Ports.

Travessem la plana de camps per a enfilar-nos a un turonet, per un camí ample, amable, amb les petites grans manifestacions de la natura, aquesta vegada el vol d'un estiracabells que finalment s'atura. Penso en l'amic Albert i m'arrisco a fer una fotografia que segur que, si em llegeix, mereixerà la seva condescendència.

Dalt del turonet una creu de ferro. Senzilla. Cap inscripció. Magnífica vista a 360º.  Ara, a més, veiem allargassar-se les serres de Cardó i del Boix. I em ve el record de quan, fa uns anys, vam pujar a la Creu de Santos, tal vegada el millor mirador a vol d'ocell del delta de l'Ebre.
No puc evitar de pensar que m'estic perdent encara el coneixement de la Serra del Boix, on només hi vaig fer una sortida escadussera pel cantó de la carretera del Perelló. Tot i que el meu temps d'ara és de veure les muntanyes des de baix, ara, des de la vista que ens ofereix aquest turonet de la creu, em faig el propòsit de preparar algunes sortides per anar-hi, quan ens vingui bé.

Baixem el turó per a passar el curt trosset de plana que ens portarà als peus del poble. Carrer amunt cap a l'església, amb aturada a comprar el diari i a la farmàcia, a veure si alguna "potinga" fa que rondini menys aquest turmell esquerra.
La senyora de la papereria m'aconsella el bar on pretenc fer un bon cafè. I l'encerta de ple.

El bar té una terrassa molt còmoda on a més del cafè es pot fer el cigarret, mentre hom es pot esplaiar novament amb la vista de les serres de Cardó i el Boix. Entre xarrup i xarrup descobreixo a la llunyania l'antic balneari de Cardó, que confirmo amb l'ajut  dels binocles i assenteix  l'home de la taula del costat, amb qui conversem una estoneta.

Sens dubte que me'n recordaré d'aquest bar el dia que tornéssim al Pinell.

Punta del Duc

Quan el sol ja pren decididament el camí de la posta i la calor permet una mica de moviment, és l'hora de fer una passejada.

A la Terra Alta la calor és intensa, potser com a tants d'altres llocs, però la humitat molt moderada, de manera que quan no s'entoma el sol, al menys de ple, ja es pot fer una mica de moviment.

Seran un parell d'hores, fins que la fosca s'imposi, per anar fins a la Punta del Duc, des del començament del camí quan toca la carretera, passada La Pobla de Massaluca.

És un camí planer que passa per petits boscos de pins que atenyen poca alçada, amb un sotabosc molt ric en carrasques i plantes aromàtiques i algun camp d'ametllers. 
És arribant a prop de la punta que es comença a veure, a cantó i cantó, quan la vegetació ho permet, l'Ebre, a l'esquerra pel cantó de Faió i a la dreta en direcció a Riba-Roja, aquesta darrera, com es veu en aquesta fotografia de la meva mestressa i dues amigues que ens han acompanyat.

La Punta del Duc permet veure el final, per aquest cantó, de la Catalunya estricta: tanmateix, als peus de la punta, el riu Matarranya, que per molts quilòmetres ha fet frontera, dona les seves aigües a l'Ebre que aquí fa de frontera gran.
És preciós de veure el meandre del riu i, si es fa atenció, a ull nu s'aprecia, com  una roca prop de la vora: és el campanar del poble antic de Faió, ja aragonès, que sobresurt de les aigües, un "germà" de Sant Romà de Sau que, com ell, va ser condemnat per un pantà. Era l'any 1967. Això sí, d'aquesta distància ens calen els binocles amb els que podem apreciar bé el tros de campanar.

Lloc enlairat, de molt bona visibilitat, a tocar de l'Ebre i a la Terra Alta, té tots els números per hostatjar algunes restes d' atrinxeraments d'aquella guerra.
En efecte, queden restes de trinxeres i el que devia ser un niu de metralladores  o petit búnquer, que uns cartells s'encarreguen d'explicar.

El lloc és ben bonic. Donem la volta a la punta i retornem cap al cotxe, mentre el sol a la posta sembla voler encendre el món per darrera els ametllers.

Les basses son eixutes

Assegut sota uns pins (unes pinyeres, com es diu per aquestes terres ponentines), observo el meandre del riu que ve de l'assut i frega i menja el turó del davant.

La meva dona i una amiga es banyen al toll i em criden que està calenteta, que hi vagi. (Uff, quina mandra...).

Damunt la llosa de pedra, una parella jove pren el sol després d'haver-se remullat.

Baixa poca aigua. Sembla com si les deus dels Ports, on neix l'Algars, s'estiguin ja exhaurint.

L'aigua avança molt poc a poc, com mandrosa, repartint-se entre els còdols i les lloses, omplint tot just a mitges les cadolles entre les quals es veu com filets. Però la poca aigua que baixa no s'atura i això fa que al toll hi hagi prou renovació com per estar neta encara i apta per a banyar-s'hi.

Fa molta calor.

Una remor em fa girar el cap. Sento un ramat que s'acosta.

El pastor s'ha avançat i crida a la parella que pren al sol i a la meva dona i l'amiga, que s'apartin per favor, que les ovelles les podrien fer caure. 

Van assedegades.

Mentre s'abeuren les ovelles -porta també unes poques cabres- el pastor em pregunta: "moltes mosques per aquí?"

-Poques. N'hi ha, però poques. S'hi està bé.

- Aquí on és vostè, em diu, jo hi dino moltes vegades. No hi baixo en aquest temps, però les basses de dalt estan eixutes i no queda altre remei.

-Quants caps porta?

-Uns dos-cents.

Parlem, però de cua d'ull el pastor no es perd els moviments del ramat que, al cap de poca estona i sense que jo m'hagi adonat de cap instrucció concreta del pastor, el gos ha començat a reunir novament.

Crida fort un "moltes gràcies" als banyistes que s'havien apartat i alça el braç per a dir-me adéu.

És un home de mitja edat. La seva pell diu de moltes hores de sol. El seu pas és viu i amb quatre passes llargues ja torna ser al capdavant. Fot calor, molta. Però això sembla que no vagi amb ell. Un home dur d'un país dur.

Em sento poca cosa.

La pols que ha aixecat el ramat ja s'ha esvaït. Veig que les dones ja s'eixuguen i venen on soc jo, que tinc les bosses, a canviar-se. La parella encara es queda.