Avui hi he tornat a passar amb els companys veterans. La fotografia és de fa exactament dos anys i onze dies, quan vam fer un recorregut parcialment semblant.
És un racó a l’obaga, al marge esquerra de la riera, més a prop de Sant Medir que no pas de Can Jané, la masia de la que rep el nom, tot i que també se’n diu font de Sant Medir.
El fet que el corriol que hi mena no sigui visible a primer cop d’ull, probablement li estalvia un excés de visites i fa que la font i els seus voltants siguin un paratge net, respectat, que pot lluir la seva extraordinària bellesa.
A pocs metres de la font, no deu fer gaire, s’hi ha produït un d’aquests episodis de lluita per la vida on el perdedor ha estat un colom boscà. A recer del marge, sota un marfull, plomes seves en donen testimoni.
I jo per què he agafat una ploma i me l’he posada al barret? No ho sé. L’espectacle de les restes del combat m’ha impressionat.
Venia amb la retina plena de l’esclatant bellesa d’un parell d’exemplars d’arç blanc que hem trobat abans de creuar la riera, un esclat primaveral, un esclat de vida que ens diu que aquesta primavera serà, comença a ser, extraordinària. 
Potser el contrast entre la vida de l’arç i l’agonia del colom m’ha frapat i m’ha portat a fer el gest, potser absurd, de posar-me la ploma al barret.
De fet avui no portava la boina, ni tan sols a la motxilla, que el temps ja no me la fa necessària, al contrari, uns dies enrera ja em feia calor. De manera que la boina s’ha quedat a casa i he fet la resta de l’excursió amb la ploma al barret.
En arribar a Barcelona alguns em miraven entre encuriosits i fotetes, la qual cosa em fa pensar que la imatge del Xiruquero-kumbaià probablement tenia per a ells un punt de raresa o ridiculesa. La qual cosa, per altra banda, no em molesta gens.
