Percepcions

Així han anat les coses, i que no s’em pregunti el perquè, doncs no en conec la resposta, per bé que, encertada o no, la pugui intuir.
De molts anys ençà ens hem acostumat a la parcel·lació, a la especialització, a les ulleres de veure-hi d’aprop, a les de mitja distància, a les ulleres de lluny i fins i tot els binocles. Si es vol, d’extrem a extrem, al microscopi i al telescopi.
Visions precises, analítiques, detallades. Tal vegada més parcials com més precises, analítiques i detallades.

A l’escola primària teníem dos llibres. Dos llibres i prou: l’enciclopèdia i un llibre de lectures. Tot el saber que ens transmetia el mestre era el seu saber, recolzat en la enciclopèdia, on podíem llegir detalls i dades del que ens explicava. I el llibre de lectura, amb lectures diverses sobre temes ben diferents que resultaven ser una mena de finestra oberta a un món que, aleshores, començàvem a albirar.
No vull entrar en cap comentari pedagògic ni en cap valoració: ara no és la qüestió.
Sí, però, que el saber del mestre era com una pluja fina que amarava tot allò que anàvem coneguent : era un tot, allò que ens explicava el mestre, que després podíem desgranar a les pàgines de la enciclopèdia. Talment com conèixer un gotim de raïm primer. Després ja vindria i obrir i pelar un gra del raïm. Primer, però, conèixer el gotim.

D’adolescent recordo que pensava que els metges tenien mala peça al teler alhora de relacionar-se amb les noies, que probablement veurien com a un conjunt de vasos sanguinis, epidermis, muscles, cèl·lules, ossos i demés, quan s’ensortíssin de fer-les-hi una arrambadeta, que aleshores no era tant senzill. En canvi jo, ignorant de tants detalls precisos, podia veure el conjunt, podia veure, senzillament, una noia. Completa, amb la llum del somriure. Sense la distorsió de saber dels muscles que mecànicament permeten aquell somriure.

De tanto mirar la luna
ya nada sabes mirar
eres como un pobre ciego
que no sabe a donde va.

És part d’un poema cantat, si no recordo malament, de l’"Indio" Atahualpa Yupanqui.



Moltes d’aquestes coses em venien al cap en la excursió al Toll dels Cossis, de la que parlava a l’article anterior, en veure la terra, sobretot les roques, els petits roquerars aturonats com sentinelles guardant la vall ufana. La terra del camí, i com el llençol del capvespre anava transformant una realitat en una altra ben diferent.
M’agrada conèixer mínimament la geologia. Mínimament. I poder copsar com la natura "menys viva" transforma i es transforma. I reconèixer sinclinals i anticlinals. I algunes coses més.
Però no gaire coses més. Em quedo amb el parcial gran saber del gotim de raïm, a risc de la parcial ignorància del gra.
Em quedo amb el tot, amb la puja fina que tot ho amara.
Amb la percepció "sencera" d’allò que ens ha estat donat.
És una opció.