dimarts, 24 de març del 2009

Decidit democràticament.



Dissabte era a Vilafranca del Penedès acompanyant la meva dona que anava a una trobada.
Les onze del matí –ben a prop doncs de migdia- eren ben primaverals, però gens lluminoses: hi havia un tel de núvols que s’havia entestat en furtar-me, només en part, la pluja d’or que, altrament, hagués donat més intensitat a llums i ombres a les vinyes.

Us heu aturat alguna vegada a veure les ombres dels ceps nus en una vinya? I com els seus cossos retorçats dibuixen damunt els terrossos línies incertes, desorientades, com les que fa un infant petit quan comença a guixar el paper?
Queda poc per veure-ho. Ben aviat la verdor serà mantell damunt els ceps i les ombres canviaran de guixots a taques.

Estava embadocat mirant les vinyes, com gairebé sempre faig, per a desesperació d’alguns companys que em demostren la seva amistat suportant-me, i recordant alhora una excursió que, anys ha, vam fer travessant una part del Penedès per anar a raure als peus de Montserrat. Van quedar tips de vinyes. Sort, per a mi, que al llibre dels gustos les pàgines estan verges i cadascú les omple de faisó diversa.

A la meva esquerra una masia, ben ombrejada. Davant, un turonet, el turó de Sant Pau, on volia anar per a omplir el parell d’hores de marge abans de retrobar-me amb la dona. Sembla que sigui al seu lloc a posta, per a dir que aquella plana ha tenir un final, una solució de continuïtat.
A pocs metres d’alçada del cim, on hi ha un vèrtex geodèsic, hi ha les restes de l’ermita de Sant Pau, del XV o XVI, feta buidant la roca i que devia tenir temps enrera un cobert, com pot deduir-se dels forats que suggereixen encaixos per a les bigues. Hi ha un espai de lleure, amb una font molt i molt bonica, espai que està arranjant l’ajuntament.
El tel de núvols s’ha fet més prim, però es resisteix, tossut, a desaparèixer. Tot i així, la temperatura ha pujat i busco l’ombra per a seure.
A prop d’un colla de nois i noies d’uns quinze o setze anys, set o vuit, riallers i enjogassats, als que pregunto on és Pacs del Penedès. Uns diuen que cap aquí, d’altres que cap allà, un tercer que a mig camí d’aquí i d’allà, i s’enceta un diàleg entre ells fins que determinen que cap allà. Em volen respondre bé, ajudar-me. Sou de Vilafranca? els pregunto. Sí, son de Vilafranca.

Davallo cap a Vilafranca, sense tornar per Pacs, que no és on els nois em diuen, tot pensant en ells i en el parlament valencià: si Pacs és on democràticament han determinat els nois, perquè el parlament valencià no pot determinar que el valencià i el català son llengües diferents?.

Decisions democràtiques.

Ai Mare de Déu!

9 comentaris:

lluís ha dit...

Cada cop la democràcia s'assembla més al Vel de Maia.

en Girbén ha dit...

Moltes gràcies, Xiru, pel suggeriment de l'ermita. Sóc un entusiasta del trogloditisme cosa de no dir i cada indret nou em desperta el delit de tocar-lo amb les mans.

Gatsaule ha dit...

Evidentment que hi ha coses que són com són, per molt que s'entestin a votar-les, però a mi m'ha preocupat que els nois de Vilafranca no sabessin on és Pacs....

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs encantat d'haver-te estat útil, en Girbén. Per cert, la reixa està tancada, no sé si perquè era dissabte, tot i que des de fora es veu prou bé.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gatsaule, el fet és que tinc la impressió que si aquests nois -eixerits i correctes- els hagués trobat a Vilafranca, al començament del camí, m'haguéssin senyalat la direcció bona. Però al no estar en el seu punt de referència...
Tanmateix és una mancança de formació preocupant.

M. Antònia ha dit...

Hola, veig que vas fent incursions "xiruqueres", No t'he pogut llegir fa un temps, però avui he volgut fer una parada. Sota tens unes fotografies molt boniques i m'ha fet gràcia la dels barrets: cadasquna de diferent ambient. Quan preguntes a algú sobre un indret, s'ha de tornar a preguntar si es veu alguna persona més, perque fa poc ens vàren enviar per un camí fora de ruta, ja que aquesta no estava senyalada. I torna enrera... Aquest diumenge passat vàrem fer una matinal per Papiol, a veure les fonts de la Rovira i la del Carinyo. Hi havia força aigua, estaven acaban de netejar les destrosses de la ventada. Va ser una passejada bona i fàcil. Vull visitar-te més sovint perque també m'agrada el que escrius.

Yayo Salva ha dit...

En realitat les coses no són con són, sinò com voldríem que foren. Si la colla de nois i noies tingueren poder, posarien Pacs on t'han dit que estava.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Hola M.Antònia, doncs a mí m'agraden els teus comentaris!
Deunidó el que et bellugues. Però, vols dir que algún dimoniet no t'ha jugat una mala passada? La font de la Rovira, la del Carinyu, no era a Pallejà?
Salutacions cordials.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Certament Yayo. Per això acabo el "post" dient Ai Mare de Déu! siga la dels Desamparats o la Moreneta.
Et vaig seguint normalment: em resulta imprescindible.