Decidit democràticament.

Dissabte era a Vilafranca del Penedès acompanyant la meva dona que anava a una trobada.
Les onze del matí –ben a prop doncs de migdia- eren ben primaverals, però gens lluminoses: hi havia un tel de núvols que s’havia entestat en furtar-me, només en part, la pluja d’or que, altrament, hagués donat més intensitat a llums i ombres a les vinyes.

Us heu aturat alguna vegada a veure les ombres dels ceps nus en una vinya? I com els seus cossos retorçats dibuixen damunt els terrossos línies incertes, desorientades, com les que fa un infant petit quan comença a guixar el paper?
Queda poc per veure-ho. Ben aviat la verdor serà mantell damunt els ceps i les ombres canviaran de guixots a taques.

Estava embadocat mirant les vinyes, com gairebé sempre faig, per a desesperació d’alguns companys que em demostren la seva amistat suportant-me, i recordant alhora una excursió que, anys ha, vam fer travessant una part del Penedès per anar a raure als peus de Montserrat. Van quedar tips de vinyes. Sort, per a mi, que al llibre dels gustos les pàgines estan verges i cadascú les omple de faisó diversa.

A la meva esquerra una masia, ben ombrejada. Davant, un turonet, el turó de Sant Pau, on volia anar per a omplir el parell d’hores de marge abans de retrobar-me amb la dona. Sembla que sigui al seu lloc a posta, per a dir que aquella plana ha tenir un final, una solució de continuïtat.
A pocs metres d’alçada del cim, on hi ha un vèrtex geodèsic, hi ha les restes de l’ermita de Sant Pau, del XV o XVI, feta buidant la roca i que devia tenir temps enrera un cobert, com pot deduir-se dels forats que suggereixen encaixos per a les bigues. Hi ha un espai de lleure, amb una font molt i molt bonica, espai que està arranjant l’ajuntament.
El tel de núvols s’ha fet més prim, però es resisteix, tossut, a desaparèixer. Tot i així, la temperatura ha pujat i busco l’ombra per a seure.
A prop d’un colla de nois i noies d’uns quinze o setze anys, set o vuit, riallers i enjogassats, als que pregunto on és Pacs del Penedès. Uns diuen que cap aquí, d’altres que cap allà, un tercer que a mig camí d’aquí i d’allà, i s’enceta un diàleg entre ells fins que determinen que cap allà. Em volen respondre bé, ajudar-me. Sou de Vilafranca? els pregunto. Sí, son de Vilafranca.

Davallo cap a Vilafranca, sense tornar per Pacs, que no és on els nois em diuen, tot pensant en ells i en el parlament valencià: si Pacs és on democràticament han determinat els nois, perquè el parlament valencià no pot determinar que el valencià i el català son llengües diferents?.

Decisions democràtiques.

Ai Mare de Déu!