dissabte, 7 de març de 2009

Quan l’art ho és.



Quan l’art és art, i no pallassada, es poden veure obres com aquesta.


La vam veure aquest dijous passat, a La Pobla de Claramunt, quan ens disposàvem a pujar al castell.
En un espai arranjat per a seure-hi, un racó d’aquests on plau el repòs, la conversa si és el cas o simplement hom es deixa endur, per una estoneta, pel com s’escola el temps escàs.

L’avi inclina lleugerament el cap, entrades pronunciades, escoltant amatent allò que li diu la neta. Ben arreglat, em sembla sentir les paraules de l’àvia que l’hi ha fet posar-se l’americana i que, satisfeta que el seu home i la neta facin goig, ha sortit al portal a veure com comencen el passeig.
La nena té el moviment ràpid, juvenil i encuriosit recolzant-se a l’avi en un gest de comoditat i abandó que palesa també l’haver-se descalçat. Abandó i curiositat alhora. El bastó referma, dona confiança i és agafat lleugerament, gairebé amanyagat per un i altra.

Dono les gràcies a l’escultor que amb el seu gran saber fer, tant bé ens ha mostrat la seva sensibilitat i ha transformat l’impressió d’un moment en una imatge duradora.
I, sincerament, li presento excuses per no haver pres nota del seu nom.

Amb un company ens vam quedar endarrerits, fruint de l’escultòrica imatge i després vaig haver de bufar per a no distanciar-nos massa del grup en la pujada al castell de La Pobla, que molt ben arranjat contempla, amb la seva alterositat de segles, aquesta conca d’Òdena per la que vam caminar dijous.

L’art, com tot, és a la natura. Dijous era als enormes pins tombats pel vent a mig camí del castell, al turó obert als quatre vents que havia rebut la seva embranzida violenta, als ametllers esclatants de flor, als cireres –menys- també.
I l’home, que és natura, sap, a voltes, reproduir allò que de menys físic en degota. Allò que, com a cordó umbilical, ens uneix amb l’essència del Tot.
Aleshores podem fruir de l’art.

2 comentaris:

Marta ha dit...

Doncs quina alegria que, del nostre poble, us quedin bon records. Dir-vos que l' obra que comenteu és d' un dels nostres veíns, Manel Vidal, un autodidacta que, després d' haver treballat mitja vida en el sector tèxtil i forçat per les circumstàncies, es va descobrir a si mateix.
Cordialment,
Marta

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs crec, Marta, que cal en aquest cas celebrar l'ensulsiada del sector tèxtil: altrament, pel que dieu, no s'hagués conegut aquest escultor.
Un exemple més que em referma en la meva creença en l'autodidactisme com a part fonamental de tot aprenentatge.
Sigueu tant amable, quan tingueu ocasió de veure'l, d'expressar la meva felicitació sincera al senyor Manel Vidal per la seva obra.
Tanmateix vam passar un dia força agradós a La Pobla de Claramunt, que cada vegada -hi he estat en vàries ocasions i espero que la de dijous no sigui pas la darrera- que cada vegada, dic, fa més goig.
Gràcies Marta, per la visita a la pàgina del Xiruquero-kumbaià, servidor. Torni quan vulgui, i sobretot, gràcies per la informació.
Salutacions.