Quan l’art ho és.

Quan l’art és art, i no pallassada, es poden veure obres com aquesta.

La vam veure aquest dijous passat, a La Pobla de Claramunt, quan ens disposàvem a pujar al castell.
En un espai arranjat per a seure-hi, un racó d’aquests on plau el repòs, la conversa si és el cas o simplement hom es deixa endur, per una estoneta, pel com s’escola el temps escàs.

L’avi inclina lleugerament el cap, entrades pronunciades, escoltant amatent allò que li diu la neta. Ben arreglat, em sembla sentir les paraules de l’àvia que l’hi ha fet posar-se l’americana i que, satisfeta que el seu home i la neta facin goig, ha sortit al portal a veure com comencen el passeig.
La nena té el moviment ràpid, juvenil i encuriosit recolzant-se a l’avi en un gest de comoditat i abandó que palesa també l’haver-se descalçat. Abandó i curiositat alhora. El bastó referma, dona confiança i és agafat lleugerament, gairebé amanyagat per un i altra.

Dono les gràcies a l’escultor que amb el seu gran saber fer, tant bé ens ha mostrat la seva sensibilitat i ha transformat l’impressió d’un moment en una imatge duradora.
I, sincerament, li presento excuses per no haver pres nota del seu nom.

Amb un company ens vam quedar endarrerits, fruint de l’escultòrica imatge i després vaig haver de bufar per a no distanciar-nos massa del grup en la pujada al castell de La Pobla, que molt ben arranjat contempla, amb la seva alterositat de segles, aquesta conca d’Òdena per la que vam caminar dijous.

L’art, com tot, és a la natura. Dijous era als enormes pins tombats pel vent a mig camí del castell, al turó obert als quatre vents que havia rebut la seva embranzida violenta, als ametllers esclatants de flor, als cireres –menys- també.
I l’home, que és natura, sap, a voltes, reproduir allò que de menys físic en degota. Allò que, com a cordó umbilical, ens uneix amb l’essència del Tot.
Aleshores podem fruir de l’art.