Sant Marc d'Irto

A l’agost passat, quan les temperatures ho aconsellaven, després d’un passeig per la Vall de Carruves vaig deixar per a més endavant una excursió a Sant Marc, a la Mola d’Irto.

Ara, amb les vinyes passant per totes les gammes del groc fins al torrat i vermellós, a pocs dies de deixar caure els pàmpols, i en un matí lluminós de dissabte, aprofito unes hores que em queden fins el moment d’anar a una trobada acordada.

De la vall, un camí que va a unes vinyes es transforma aviat en un corriol que va enfilant-se pel bosc de pins que, poc després, passarà a ser només un garriguer, amb molt de romaní. 

Un corriol pedregós, molt poc transitat atès que la vegetació a trossos pràcticament el tanca i el fa esdevenir perdedor. Va guanyant alçada de mica en mica, mentre es van mostrant, potents i alterosos, els darrers estimballs ponentins de la Serra de Cavalls.

Afortunadament per aquest corriol hi deuen passar, bé que pocs, exemplars d’aquesta benaurada espècie que en diem excursionistes, doncs a molt punts perdedors hi trobo les fites de pedra que ens orienten en el camí: algunes modestes, d’altres fins i tot de bella factura.

A mida que vaig pujant m’aturo a refer-ne alguna o a afegir-hi una pedra més per a evitar l’equilibri precari. Cap senyal de pintura d’aquesta que sol empastifar arbres i pedres de molts indrets.

Em felicito d’anar sol i poder aturar-me a contemplar aquest paisatge trencat, esquerp, que només amb la seva gran bellesa pot esmorteir la duresa dels que n’esgarraparen brins de vida, sia arranjant unes modestes feixes –gairebé esculpint-les a la pedra- sia atiant els matxos per camins que semblen impossibles.

No em fa res esgarrapar-me la mà per fregar fort el romaní, enganxar-me-la al nas i flairar, mentre la blavosa llunyania m’ofereix l’espectacle, com més amunt, més, dels contorns de les serres de Tivissa, dels Ports…

La solitud de Sant Marc. Ara quatre parets en equilibri precari i un pi eixerit que creix on devia haver-hi l’altar. Arrecerat de vents ha tingut la fortuna de néixer en lloc privilegiat. Es farà alt i fort i, sense saber-ho, les seves arrels ajudaran a debilitar els murs que queden. Sant Marc és en un llom dessota mateix del cim de la Mola. No hi pujaré, se’m faria tard.

M’assec a una pedra de bones dimensions, probablement caiguda del portal, a menjar-me una mandarina. Estic arrecerat d’un ventijol que no m’aniria bé d’entomar, tenint com tinc l’esquena suada. 

Mentre faig el cigarret, em miro els troncs secs, punxeguts, amb la marca inequívoca del pas del foc, de tres xiprers alts que donen la benvinguda a Sant Marc. Un dia bells i sans, devien donar el Déu us guard a una ermita sencera, bonica, en aquest racó de món. 

Darrera meu i de l’ermita s’alça el cim de la Mola d’Irto, ara com un llom relativament suau. Ara no hi pujaré, que se’m faria tard.

Una petita oració i avall.

Serà a finals d’hivern o començament de primavera que, si Déu vol, hi tornaré amb unes estisores de podar i una petita destral: no pot ser que aquest dur i  bonic corriol acabi tancant-se. Potser amb un parell de dies en tindré prou.