Pels cantons del Puigmadrona

Amb l’excursió de dijous passat podria semblar que volguéssim comprovar que encara tot és a lloc. Com si els veterans féssim una mica de vigilants.

I és que vam fer una d’aquestes excursions que algú, com ara jo, potser faria amb els ulls clucs, i content, tal vegada perquè pertanyen al meu personal imaginari, mentre d’altres ho tenen com una repetició parcial –gairebé mai es fa exactament el mateix camí.

Aquests camins em van veure amb calça curta, fent els primers “rapels” a les Escletxes, i imaginant-me, en pujar al Puigmadrona, que era a aneu a saber on. 

En un punt determinat vaig suggerir al vocal una variació, prenent un camí que ell desconeixia i que va agradar força als companys.

Tot i que encara, el camí està a trossos barrat pels troncs dels arbres abatuts en la gran ventada de l’hivern de l’any passat, van fruir d’un espai feréstec que no esperaven.

Com tampoc no esperaven els obligats exercicis gimnàstics per a superar els troncs.

El dia, grisot, no ens va ajudar gaire, tot i que, dalt del Puigmadrona, la visió del paisatge era suficientment clara per a poder fruir de la gratuïta lliçó de geografia que el cim ofereix.

El lloc és prou conegut, però no està de més que hagi posat el recorregut al Wikiloc, per si a algú li pogués ser d’utilitat.

Fenòmens primaverals

Que, no per coneguts,  deixen de causar impacte.

I no em refereixo al fenomen de veure com tota una colla de gent al carrer, dona suport a un encalçador “estrella” que ha resultat encalçat a instàncies d’uns impresentables,  a rel d’una qüestió endegada - no sé per quins interessos- per uns ben determinats aprenents de bruixot. Qüestió que, a més de posar sal a les nafres de tothom, obvia la voluntat de mirar endavant. I que s’entesta en la trista –per inútil i perillosa- tasca d’establir si els morts d’un cantó pesen més que els de l’altre.

Un fenomen primaveral tanmateix, de rauxa que no de seny, de lluïssor de colors de banderes, que no de matisos. Ai, els matisos!

He qualificat la primavera en més d’una ocasió, com “un pel fatxenda” per aquestes característiques rabents que van deixar en el pòsit popular allò que “la primavera la sang altera”, dita que tinc per cert que no fa esment tant sols del  in cescendo libidinós. Temps ha, em mirava jo amb una curiositat no exempta d’un cert estupor, els grans o vells que es planyien que, amb els canvis primaverals,  la ossada se’ls adoloria, el reuma rondinava o l’encaparrament anava i venia.

I heus aquí que, havent-se mantingut en vida l’abstracció, la successiva transformació de les concrecions de la meva imatge -com de tothom, per altra banda- ha anat fent el camí parell que s’escau també per a la meva ossada o pel meu reuma o pel meu encaparrament, segons m’hagi tocat en aquesta rifa vital.

Boires son per a mi el fenomen que he dit abans, boires que voldria veure esvaïdes per una serenor que avui em sembla arriscadament inexistent i que tinc l’esperança que es tornarà a donar.

Altres boires, aquests físiques,  son les que m’han portat al paral·lelisme, mentre observava la seva gènesi, que determinats fenòmens, no per vistos, em deixen de ser sorprenents.

Altres boires que per la forta escalfor del sol i la fredor de les aigües han estat generades davant dels meus ulls, amb tot just una hora i mitja, venint de sentir el xarroteig de tórtores i coloms en aquell bosc domesticat i mentre em suposava veient amb ulls de gavina la bocana del port.

Tot un fenomen primaveral.

Ella i el vano.

Li anava donant voltes i no sabia trobar-li la relació. Deu ser per la meva condició masculina, potser un pèl barroera, que em deu impedir la finesa suficient per a trobar-hi l’enllaç.

“Ella” ja ho entenc. “Abanico”, també. “Ella i el abanico” deu ser una dona que es venta. Però zas! Es fa la llum: 

Calla! No serà pas que amb el vano es fan passar els fogots?! Vet aquí la relació entre vano i menopausa.

He anat a buscar un vano per a per a ventar-me els fogots que m’han vingut per la vergonya de no haver-ho entès a la primera.

De totes maneres no me’n culpo pas massa, que no tant sols allò meu és la pitopausa (ei, siguem correctes: es diu andropausa), si no que les meves limitacions (d’origen generacional, potser?) em fan venir una certa sorpresa divertida en veure un cartell al carrer anunciant el “I Saló de la Menopausa a Barcelona” i que “és una idea pionera que ajudarà a difondre i acostar la menopausa, no només a la dona sinó a la población en general”, comenta Montse Roura, directora del projecte.”  Organitzat per Montse Roura Produccions.

Ep, jo sóc de “la población en general”, ergo això també va per a mi, oi? Doncs vet aquí que tinc la gosadia de fer-me’n ressò de l’esdeveniment i, així, contribuir a que se sàpiga, fent d’innocent alumne de màrqueting: ”l’important és que se’n parli”.

Naturalment presència de metges. Res en diu de la presència de representants de laboratoris farmacèutics, però és igual, ja hi havia metges.

Fa un cert temps la meva dona m’explicava que una amiga de la seva generació va haver de deixar radicalment de prendre uns medicaments receptats pel metge per causa de la menopausa, com si això fos una malaltia, perquè li’n creaven una sèrie de trastorns. És clar que som a la societat medicalitzada.

I, a més,  estem a la societat de “la eterna joventut”. No m’estranyen, doncs,  determinades iniciatives, com no m’estranya veure una publicitat en la qual, per a estimular que es domiciliï la pensió a la caixa de l’anunci, una iaia vestida amb texans arrapats i camisa, com si vingués de fer el “botellón”, s’asseu gairebé a terra amb les cames creuades, amb un gest d’allò més desimbolt, més juvenil. O aquell altre en que la veu “en off” diu que a la senyora de torn li mirarem la blavor dels ulls i que no sabrem que porta una compreseta per a les pèrdues d’orina pròpies de l’edat.

Ah, la cançoneta…no us perdéssiu pas la cançoneta!

Post scriptum.- Per si algú o alguna, es sentís irat i volgués fer-me vudú, he posat la figureta del gat del començament (ai, ara no sé si és gat o gata), però compte amb les agulles, que és de fusta, no prengués mal ningú.

Perplex i divertit

Hi ha tants fenòmens de la naturalesa que no he vist mai d’aprop!
De l’aprop que es puguin veure, és clar.
I l’erupció d’un volcà n’és un.

La imatge és de www.terra.com.

Aquests dies em miro entre entre perplex i divertit tota el que envolta el núvol de cendres provocat per l’erupció d’aquest volcà islandès, de nom impronunciable per a mi i escribible tot just lletra a lletra. Vaja, aquell volcà islandès.
Perplex per les imatges que podem veure del fenomen, que ens traslladen una vegada més, al menys a mi, a aquella sensació de petitesa, de desemparament, davant un fet així, alhora que d’admiració pel fenomen en ell mateix: tot a la terra és “viu”!


Sembla que el núvol afectarà ja avui l’espai aeri peninsular i baleàric i, per tant, també al trànsit aeri d’aquesta zona. El camí fet pel núvol l’he vist, gràcies a una notícia de Vilaweb, en un gràfic amb moviment elaborat per la universitat de Aahrus, a Dinamarca.

I divertit també, en constatar com un fenomen natural, que sembla ser que no ha causat cap víctima, fa anar de corcoll a totes unes societats tant acostumades a tirar pel dret, com si fos la natura qui s’hagués de plegar als seus desitjos i dèries.

Així, mercès al volcà, podem conèixer la xifra –com qualificar-la?- de vols que s’enlairen a Europa cada dia: uns 29.000. I és clar, el merder és de pronòstic reservat.

Amb la inestimable col·laboració dels mitjans d’informació menys seriosos, entre els quals la nostra inefable TV3, capaç d’esmerçar ahir quinze minuts de rellotge d’un telenotícies, per a que els corresponsals ens diguessin l’afectació a Frankfurt, Paris, Barcelona, Alguaire, Reus, Girona,…(me’n deixo algun?).

No menys divertit em sembla que, ara també, i com a efecte “col·lateral” –parauleta de moda- surti novament i per comparança amb el núvol de cendres, els “núvols” de contaminació atmosfèrica que signifiquen els 29000 vols diaris europeus. Un problema tanmateix, però que s’obvia ràpidament, no fos cas que es posés en risc anar a passar el cap de setmana a Londres o a París.

D’aquí uns dies, no se sap quants, el núvol s’esvairà i tot seguirà igual. 

Però que sàpiguen els que estan legítimament preocupats per la contaminació dels avions, que a Catalunya hi ha uns inefables personatges polítics que tenen la solució: limitar la velocitat dels avions a 80 km/hora. I, a més, s’estalviaran accidents, diuen. Que un avió no pot volar a 80? 

I què? 

Diria, encara.

Dijous dotze veterans vam anar a Montgrony per recollir el pessebre que vam posar el desembre a coll Roig.


Però, quan vam arribar-hi, el pessebre no hi era. El primer d’arribar –el grup s’havia anat estirant- em va fer un senyal preocupant.
En arribar jo, vaig veure el tronc del pi tal com estava abans que hi poséssim el pessebre. Els companys estaven silenciosos. Deambulaven al seu voltant.


Vaig mirar al darrera, un tros al començament del petit barranc, doncs no fora la primera vegada que algú estimba un pessebre –de fet ja ens ha passat: res. No vaig trobar res.
Els altres companys, amunt i avall, tampoc.


Ens vam asseure, una mica repartits. Jo tenia una sensació de buidor, i els companys no estaven pas més alleujats.


“És que era massa bonic….
S’ha de ser malparit per….
És que hem trigat massa….
Si, però nosaltres amb la neu…
I a més, amb la setmana santa pel mig…
….aquí s’hi arriba fàcilment amb quatre per quatre…
Algú ha dit, mira quin hórreo tant bonic, ens l’ enduem?
És que ni pessebre, ni llibre, ni les cordes…
Potser si….si l’haguéssim posat a un altre lloc…


Dic que no ens equivoquem. No som nosaltres qui hem fet les coses mal fetes. Els responsables son els malparits que se l’han endut. O destruït, aneu a saber.


Dic que aquest desembre que ve tornarem a posar un pessebre a muntanya, al bosc, on sigui, tant bonic com sapiguem, per a dir als caminants els millor desitjos nadalencs. I tornarem a cantar tant malament com sempre, però amb les ganes de sempre, les nostres nadales. I tornarem un altre dia a recollir-lo.


Diria, encara. Però no dic més. 
Avui, dos dies després, la lluna inicia tímidament el quart creixent.

A veure el mar.

Feia dies que no el veia. Abans d’ahir, al matí, hi vaig anar. 
Un matí de primavera d’abril, propi d’aquestes dates, gris i humit però de bona temperatura, lluny del tòpic primaveral que normalment volem fer coïncidir amb els lluminosos dies de maig. No. Gris. Amb platja deserta d’humans i ensenyorida, a trossos, per les seves gavines. I algún colom.

El mar, més enllà de la costa, que m’és l’agafador, l’assegurança, per a mantenir-me aferrat a allò que m’és propi, on puc sentir una certa seguretat, una certa pertinença.

No poc recordar el primer dia que vaig veure el mar. Potser tenia set anys? Vuit?

Els meus pares m’hi van dur amb les meves germanes un dia d’agost, esmerçant així un dels set dies que tenien de vacances anyals a la fàbrica. Amb un vell autocar que hi havia al poble–que aleshores em va semblar immens, tant com la pudor de gasoil- que llogaven cada dia de vacances varies famílies, vam passar el dia a la platja de Castelldefels. De fet, a la nostra mateixa comarca. Però “els banys” eren lluny. El mar era lluny. En l’espai i en el temps. I vam anar “als banys”, que aleshores no s’anava a la platja.

D’altres s’inquibíen asseguts a la caixa d’algun camió –carreter que havia progressat- amb els mocadors de fer farcells i cistells de menjar per a passar el dia als banys.

Sempre la sorra, les roques, la línia trencada de les costes iniciant i finint dos móns que es besen permanentment en pocs metres.

Vuit dels mesos de soldat, si fa no fa, adormint-me amb el so de les ones o muntant la guàrdia d’ordenança a tres o quatre desenes de metres d’on s’esclafaven a les roques amb més o menys empenta, em van parlar del mar d’una altra manera. I també els pescadors i les tavernes del port.

El mar, amb els anys, se m’ha fet més present. Més interrogant. Més bell i més temible alhora quan, home de terra endins com sóc, m’he aventurat per la seva pell damunt closques de nou dites vaixells. 

Ara, de tant en tant, em cal anar a mirar el mar. Cada vegada més em juga transmutant la permanent interrogació amb colors, formes i moviments. I tinc el temps just d’observar-lo mentre, impertèrrit, la manté, tot fent gala d’omnipresència, me’l miri d’un punt de la costa o d’un altre.

En tornar em vaig aturar a fer el cafè a Cal Mariner de la Barceloneta, ara Casa Ricardo, fugint dels locals per a turistes d’aquest tros de costa. Un canari engabiat em rep amb una gran refilada? No, no em rep a mi, simplement refila molt i molt perquè la poca fressa dels parroquians el deu animar.

A la paret una fotografia de la Verge del Carme, patrona de la gent de mar. Més enllà un calendari amb la mateixa imatge. Conversa variada, ara de coses de la pesca, ara del partit de l’altre dia amb el Madrid. Bona part andalusos. Tinc entès que a la Barceloneta bona part dels pescadors son andalusos.

Però no he sabut veure cap imatge de Sant Elm, el patró de la gent de mar, que sembla ser que ha anat cedint el patronatge, gairebé en exclusiva, a la Verge del Carme. El carrer de Sant Elm és ben a prop del bar.

I avui que escric això, és, precisament Sant Elm, m’ho ha recordat el Bibliogoigs.

I avui, també, s’acompleix el 79è aniversari de la proclamació de la República, un somni esperançador que, paradoxalment, entre tots van convertir en un malson.

Aquest videu no té cap interès, ja me n’excuso, per a qui amablement em visita, però és el meu bloc de motxilla on també poder, en endavant, cercar-hi records i vivències. Amb motxilla o sense.

Excursió a la Torre Roja

Inici del segon trimestre de les sortides de veterans. Tots plegats una mica rovellats per aquest parell de setmanes d’inactivitat caminadora.

D’inactivitat caminadora, que no d’estar-se a casa, que sembla que com més veterans més ganes de voltar per tot arreu.

Deu ser per causa d’una de les màximes dels jubilats, que diu que allò que tens ganes de fer no és que sigui necessari fer-ho, si no que és urgent!

Ai, potser si que és així, però no només pels jubilats. Vet aquí que l’espasa de Dàmocles, abans de caure, no pregunta pas l’edat ni si s’és o no “classe passiva”.(Per cert, d’on cony va treure la lluminosa idea el que es va inventar això?).

Doncs sí, inici del segon trimestre -que acabarem a mitjan juny-, amb una matinal  a la Torre Roja

Sortim de la estació d’autobusos de Caldes i donem un voltet pel centre, a veure les fonts caldes i les restes de la piscina dels banys romans. Ho tenen tot prou ben arreglat, fa goig, i a la plaça hi ha una bella escultura de la deessa Ceres de l’escultor Manolo Hugué.

Traspassem la riera de Caldes pel pont romànic i caminem pels camps, ben arreglats i ufanosos, quan les boires ja no resisteixen l’escalfor del sol i comencen a esvair-se.

El turó on anem és ben visible, però si el Josep, que porta la excursió, no m’hi hagués fet fixar, no hagués reparat en la torre que sembla un grup d’arbres més al cim.

Es veu que anem cap a una bona massa boscosa i penso com els camps treballats son el millor tallafocs possible. Ja dins el bosc, les darreres pluges han dibuixat amb el polsim del pol·len, les capricioses línies frontereres entre terra i aigua.

El camí és ample fins que arribem al punt d’inici del corriol –un cartellet en un pi ho indica- que ens portarà fins al gorg i la font d’en Pèlags, un racó deliciós, bonic, ombrejat, on la ufana ho ensenyoreix tot, amb permís d’una gran roca que sembla fer-li la sentinella. 

I el cant de l’aigua a l’estimball, que ara sembla només dringar, ara cridar esfereïda.

Un d’aquells racons on desitjaríem ser els calorosos dies d’estiu.

Em fa mandra seguir, ves. Jo ja m’hi quedaria. I tal vegada alguna goja volgués mostrar-se’m fent gala de la seva proverbial bellesa. Per què no?

Ai, em quedo endarrerit, de manera que fent un esforç me’n vaig darrera la colla i retorno el lloc a la suau xerrameca dels ocells i el cant de l’aigua, que s’estimba, s’estimba, i no para d’estimbar-se. Com seguint una crida irresistible. I això em fa una mena de calfred.

A la Torre Roja, en Jaume, com d’habitud, és l’encarregat de llegir la ressenya que ha preparat en Miquel sobre la torre i el poblat ibèric. 

Mentre ens mirem el tros de Vallès que tenim sota els peus “fem la poma”, com mana la nostra tradició.

Només ens queda la davallada, passant per les escasses restes de l’ermita de Sant Miquel de l’Arç o de l’Arn, consistents en quatre parets força malmeses.

Sevilla

La dona i jo venim de fer una estada a Sevilla d'una setmana, que va acabar el dimarts de Setmana Santa. No hi havíem estat mai i ens ha agradat força de conèixer, amb la superficialitat que es pot "conèixer" una gran ciutat en un període de temps tant curt.

Oi més, quan un període de temps tant important per a aquella ciutat, com és la Setmana Santa, l'hem vist només al començament.

Crec però, que n'hem pogut copsar una mica l'esperit de la celebració, després d'haver tingut l'oportunitat de veure una processó el Diumenge de Rams i una altra el dilluns. I d'haver visitat, en la seva església, el "paso" de la Macarena. 

I de constatar com, fins i tot des dels llocs de feina, hi ha molta gent que escolta per ràdio la retransmissió, moment a moment, dels preparatius, organització, sortides de les processons i programes i recorreguts dels "pasos": no hi ha dubte que és un esdeveniment social amplament arrelat i compartit, que fins i tot els infants viuen amb il·lusió, com aquests joves "nazarenos":

Evidentment, per les dates triades, no eren les processons de Setmana Santa l'objectiu principal de la nostra estada a Sevilla, però, també per la proximitat en el temps, n'hem tingut ocasió de fer-ne un tast.

Els parcs, els monuments, l'art mudèjar que cada vegada m'agrada més, una visita a l'exposició sobre "El Joven Murillo", la olor dels tarongers que se sent per tota la ciutat, la netedat, el passeig en barcassa per les generoses aigües del Guadalquivir, l'impressionant conjunt de restes de l'antiga ciutat romana d'Itàlica, relativament propera a Sevilla, i tot aquest sentiment popular a la immediata Setmana Santa, m'han causat una gran sensació.

A la virtualitat dels blocs que visito de tant en tant -i alguns amb freqüència-, tant des de Sevilla com ja a casa,  m'he trobat escrits sobre les processons amb un capteniment hostil que no entenc, ni, per descomptat, comparteixo. Alguns dels seus autors, incapaços de destriar el que ja s'ha convertit de fa molts anys en un costum social, en part d'una cultura, del sentiment estrictament religiós que sens dubte hi és també en part dels actors i espectadors. D'altres n'he visitat també, després de fer-ne la recerca, de gent que escriu sobre aquest fenomen social-religiós, sobretot a Andalusia.

I de la comparança n'haig de concloure la generalitzada manca de sensibilitat -a voltes de respecte- dels primers, situats amb freqüència, en una auto-suposada superioritat intel·lectual en qualsevol qüestió relacionada amb temes religiosos, afectin només a la religiositat personal o a les estructures de poder de l'Església.

M'ha resultat inevitable, segurament per pròpia cultura, coincidir una vegada més amb el poeta Antonio Machado, que de jove vaig llegir molt, tant signat per ell com amb l'apòcrif Juan de Mairena, quan a "La Saeta" ens diu:

"Oh, no es este mi cantar,

no puedo cantar ni quiero,

a ese Jesús del madero,

sino al que anduvo en la mar."

Un dels grans mèrits dels poetes és, amb quatre paraules, fer-nos arribar  conceptes amb profunditat. Com ho és dels pintors, fer-nos-en copsar també per mediació d'imatges d'una gran tendresa, com aquesta Sagrada Família a la intimitat de la llar, que vam tenir ocasió de contemplar a l'exposició que abans deia del "Joven Murillo".

I que pot quedar-me com a imatge de record d'aquesta primera i primaveral estada a Sevilla de l'any 2010.